Museu de les Mines de Cercs

dissabte, 6 de setembre del 2014

Riu avall, terra endins.

"L'aigua no baixava tan sols del cel sinó que brollava també de la terra" (dita popular al berguedà.)
 
Matí del 8 de novembre de 1982. El Martí mira per la finestra com la pluja cau sense aturador. De fet fa moltes hores que aquesta fa acte de presencia i la majoria de rieretes i torrents secs durant molts períodes brollen de forma contundent. El noi sempre havia escoltat al seu tiet Enric que l’aigua era un regal del cel fins que es convertia en una venjança. Una frase que durant molts anys no acabava de comprendre però que en aquestes darreres hores entenia millor tot veient com els camps de correu estaven abnegats d’aigua.    

Malgrat el temporal, avui és dilluns i la feina no s’atura encara que molts preferirien passar el matí mandrejant entre els llençols tot escoltant com les gotes colpegen contra les teulades i les fulles de tardor dels plataners. Com qualsevol matí el Martí agafa el seu Renault 5 i després de recollir al Joan i al Federico empren la carretera fins a les portes de la “Consolació”  que espera una nova tongada de miners. Però avui quelcom es diferent, al arribar els joves veuen com els encarregats atrafegats van d’un cantó a l’altre i com els enginyers i directius amb paraigües parlen nerviosos tot fumant les seves cigarretes. Al entrar als vestidors altres miners més veterans els i comenten que l’explotació esta inundada i que és impossible d’entrar a treballar, com a mínim durant les properes hores. El Martí sorprès per la situació li costa d’imaginar la situació sobretot tenint present les bombes d’extracció d’aigua que treballen sense aturador a les diferents explotacions i pensa per dins seu com es possible que hagi passat això.

Tot va començar la nit del 6 de novembre quan va començar a ploure de forma normal a la part alta del berguedà, fins aquí tot dins de la normalitat però a mesura que les hores passaven les pluges s’anaven intensificant i sobretot no deixaven cap estona de descans a una terra que amb prou feines podia absorbir més aigua. En total es calcula que van caure de promig uns 400 l per m2 a tots els pobles de l’alt berguedà provocant que tota la conca alta del Llobregat aportes una enorme quantitat d’aigua a un riu poc acostumat aquest cabdal al seu naixement. Les riuades més recordades de Catalunya daten de l’any 1962 a Terrassa i Sabadell on varies persones van perdre la vida, però de totes maneres estem davant d’un tram on el curs del riu ja es més ample i molt més abundant on totes les rieres i rius han anat aportant ja grans quantitats d’aigua, per tant que aquest fet es produís a la part alta no deixa de ser un fet poc habitual i fins i tot extraordinari. Els habitants de la Pobla de Lillet o els de Guardiola de Berguedà per exemple veien atonits com el seu riu omplia les seves ribes i s’emportava camps de conreu, horts, ponts,carreteres i fins i tot omplia diferents fàbriques de fang brossa i aigua. Només els més vells de la contrada parlen de dues riuades similars que daten de 1910 i de 1936, però que de totes formes no foren tants contundents com les viscudes al 1982.

Per sort no va fer falta lamentar cap víctima mortal però a nivell econòmic les riuades si que van causar un gran impacte a diferents poblacions berguedanes. A nivell de percentatges el sector més afectat va ser la mineria amb un 49% de les pèrdues totals seguit de la indústria amb un 41%, de l’agricultura amb 8% i del comerç amb un 2%. Poden semblar uns percentatges sorprenents sobretot tenint present que a nivell visual les coses més afectades van ser camps de conreu i les ribes del riu, però s’ha de tenir present que a l’any 1982 al berguedà només el 10% de la població activa es dedicava a l’agricultura degut a les condicions del terreny i sobretot que estem davant d’una comarca de profund caràcter industrial. Pel que fa a pèrdues econòmiques els municipis més afectats van ser Cercs amb 1500 milions de pessetes, Puig – Reig amb 737 milions, Gironella 180, Casserres amb 144.

Pel que fa a les mines la més afectada va ser la “Consolació” que es trobava a la cota 707m i que des del pla de Santa Isabel es constitueix l’autèntica columna vertebral del conjunt miner. Entraven i sortien materials, minerals i persones. En el moment de les inundacions funcionaven les ramals 015 i 016, l’extracció de carbó es feia mitjançant el raspall en fronts de 250m i el sosteniment amb estivacions hidràuliques autoavançables. El transport mitjançant els “panzers” blindats fins a les galeries de nivell i d’aquí fins les galeries generals de transport que portaven el preuat mineral fins a l’exterior. Hem de tenir present que l’estructura de les mines es troba a l’interior d’un massís muntanyós partit per una falla i ple de torrents, rieres i barrancs. Aquest fet va provocar que les quaranta hores seguides de pluja així com la seva virulència fes que les màquines d’extracció d’aigua no donessin a l’abast i que les explotacions quedessin abnegades fent desaparèixer una gran part de la milionària maquinaria.

A l’exterior el Martí conversa tranquil·lament amb els companys aprofitant uns petits rajos de sol que han decidit aparèixer després de tanta negror. La notícia ja esta confirmada, impossible baixar a la mina, tot esta ple d’aigua i els llocs de treball ara mateix reposen sota litres i litres d’aigua. Ara els dubtes són clars, quan podran tornar a treballar, i sobretot com afectarà això a l’empresa i per tant a ells mateixos.

Per culpa de les inundacions l’empresa “Carbones de Berga S.A.” va perdre molts milions de pessetes per la impossibilitat d’extreure carbó així com per la pèrdua de maquinaria relativament nova. Això va provocar que durant més d’una setmana i mitja la mina quedes tancada i només es treballava en l’extracció d’aigua i de fang. Per aquest motiu l’empresa va decidir realitzar un expedient de regulació de tres mesos i en torns rotatius fins que els comptes tornessin a quedar regularitzats. En un primer moment aquesta mesura havia d’afectar a 776 treballadors però al final només va afectar a 300.

El Martí torna a casa ja sense pluja, els aiguats han finalitzat, però les seves conseqüències no han fet res més que començar. Les mines han patit grans destrosses però altres punts del berguedà encara les estan patint. La presa de la Baells gran reguladora del cabal del riu Llobregat a aconseguit frenar durant hores els efectes devastadors de la pluja, però un embassament preparat per aguantar l’entrada de 650m3 per segon i d’extreure la mateixa quantitat havia vist com entraven 1400m3 per segon de manera que les comportes es van haver d’obrir de bat a bat oferint un espectacle d’una bellesa extraordinària i d’una devastació riu avall, en especial a Cal Rosal, Gironella, Puig – Reig etc, però que hagués estat molt superior de no existir la presa. 
Música: Bob Dylan "A Hard Rains Gonna Fall"