Museu de les Mines de Cercs

divendres, 28 de gener del 2011

Temps de canvis, temps de revoltes.


"Toda revolución parece imposible al comienzo y, tras su ocurrencia, era inevitable." (Bill Ayers)



28 de gener de 1918. Aviat farà dos anys que l’Enric va morir de tuberculosis, o com repeteix la Carme pel dur treball de la mina. A casa els Caballol es tira endavant malgrat el record i la nostàlgia per aquelles persones que ja no hi son i que van esdevenir un tot a les seves vides. El petit Jaume, el fill del Joan i la Maria Rosa, els dona força i motius per seguir lluitant, per seguir traient tones i tones de carbó.

Aquest mes està sent especialment dur. El fred i les glaçades succeeixen dia sí i dia també i les nevades dels últims dos dies han aconseguit que l’ambient sigui de ple hivern. Malgrat aquestes temperatures, a la mina els miners estan exaltats i aspectants. Són temps de canvis, de saquejades socials. Tot just fa uns mesos es van viure moments d’incertesa política amb la creació de juntes militars, d’assemblees de parlamentaris (de caire catalanista) i de la convocatòria d’una vaga general revolucionaria l’agost de 1917. Tots aquests esdeveniments van fer perillar l’odre polític espanyol i la restauració borbònica encapçalada en aquests moments pel rei Alfons XIII. Tot i la dura repressió efectuada per l’exèrcit, els promotors de la vaga i el posterior empresonament d’alguns diputats, fa que els ànims del proletariat continuïn exaltats.
El triomf de la Revolució d’Octubre a Rússia ha fet que els bolxevics es facin amb el poder. Així doncs, s'obre una nova via política, s'obre l'esperança de que un dia el proletariat pugui viure i treballar de manera lliure i que siguin ells els qui controlin el poder.

A la Torre del comte de Fígols, el senyor Olano passeja per la sala amunt i avall. És una sala d’estar de grans dimensions. En una de les parets hi ha una gran llar de foc que permet que els dies freds d’hivern siguin més planers. El sostre està decorat amb unes pintures d’estil victorià que li donen un cert aire de poder. Les seves sensacions són del tot contradictòries. D' una banda la demanda de carbó segueix creixent i l’empresa carbons de Berga, fundada l’any 1911, té un futur prometedor. D'altra banda la conflictivitat social i el triomf de la revolució russa el preocupen. Sobretot el preocupa tai i com ell anomena, que el germen del socialisme, es pugui estendre per altres països i que arribi a la seva conca minera. 
Per evitar problemes a la colònia, l’amo ja ha promogut la creació del sometent. Així  pot controlar qualsevol tipus d’insurrecció. També oredena la construcció d’una escola, d’un economat i d’un cinema-teatre. I és que ja ho deien els emperadors romans: << Si vols tenir al poble content només els hi has de donar pa i circ.>>


Foto1: Vaga revolucionaria del 13 d'agost de 1917.
Foto2: Repressió policial a la vaga.

Si voleu saber més:
Revolució russa 1917
Vaga revolucionaria de 1917

divendres, 21 de gener del 2011

En la vida i en la mort.

25 de febrer de 1916. El matí a Sant Corneli es lleva fred i plujós. És un matí gris, un matí més d’hivern en un indret de per sí ja fosc. Les escombreres provocades pel treball a les mines es van estenent per tots els entorns de la colònia. El camí que serpenteja els penya-segats estan plens de restes negres i grisoses sortides directament del cor de la terra. En aquests corriols també s’hi poden observar unes pedres amb restes vermelloses, com si la pedra estigues oxidada. No és res més que el reflex d’un dels grans problemes de les mines de Fígols, el sofre! Aquest sofre conjuntament amb la pols de carbó són inhalats diàriament pels miners que, complint amb el seu deure extreuen el mineral tant preuat per l’amo i per tota l’Europa en guerra.

Les conseqüències del treball a la mina tothom les coneix, els miners tenen problemes respiratoris, pulmonars, i entre altres, l’artritis, provocada per les condicions en que treballen i de l’eleva’t índex d’humitat que pateixen al interior de la terra, així com també un envelliment més ràpid de les cèl·lules, cosa que provoca que el seu aspecte no es correspongui amb la seva edat real.
 
L’Enric, ja fa uns dies que no va a treballar, la pneumoconiosis que arrossega des de fa anys s’ha vist agreujada per una infecció de tuberculosis. Aquest fet l’ha dut a guardar llit des de fa dies a “l’Hospitalillo”, una petita caseta que el senyor Olano va fer construir per tractar els miners i les seves famílies i per acollir a tota persona infectada d’alguna malaltia contagiosa. La Maria i els seus fills, el van a veure sempre que el practicant els hi ho permet, però tant ell com seva la família tenen molt clar que és qüestió de dies que l’Enric mori.

El Joan intenta animar al pare. De fet li explica que la Maria Rosa, la seva dona, tot just s’acaba d’assabentar que està embarassada i que en uns mesos serà avi. Però els ulls de l’Enric reflecteixen resignació i rendició. Té molt assumit el què li espera. En qüestió de dies ha perdut la vitalitat i les ganes de lluitar que el caracteritzaven. I és que en un context de mines, el camí de la vida i la mort segueix el seu ritme inexorable. Uns miners moren i d’altres neixen assegurant així la tradició que passa de pares a fills i d’avis a néts.



Si voleu saber més sobre la pneumoconiosis:

http://en.wikipedia.org/wiki/Pneumoconiosis

divendres, 14 de gener del 2011

De terres enllà.



“La migración siempre ha sido uno de los impulsores más importantes en el progresso y el dinamismo humanos.” (Ian Goldin)


Primavera de l'any 1915. Avui com cada dia toca anar a la mina, toca anar al safareig a rentar la roba. Les bones temperatures dels últims dies fa que la gent afronti la jornada amb uns ànims diferents. Quan fa bo la vida torna a renéixer pels camins i al costats dels torrents i rierols. La foscor dels dies freds d’hivern ha quedat enrere i sembla que la llum del sol també arriba a l’interior de les galeries. Aquests dies a la colònia de Sant Corneli la primavera no és l'única cosa nova que arriba. Ja fa setmanes que als pisos s’hi van instal·lant nouvinguts procedents sobretot d’Astúries i d’Aragó.

L’augment de la demanda de carbó per part dels països enfrontats en la Primera Guerra Mundial segueix creixent i les previsions que el conflicte no tingui un final proper fa que l’amo necessiti urgentment mà d’obra. Molta de la gent nouvinguda procedeix de Mequinensa, Utrilles, Alcorisa, Turón i de diferents pobles d’Astúries. Pobles on l’activitat econòmica principal és l’explotació de carbó igual que a la nostra colònia. I és que el senyor Olano té interès en què les persones nouvingudes estiguin avesades a treballar en explotacions mineres.

Els nouvinguts ràpidament s’integraran a la vida quotidiana de la colònia i sobretot a la vida dins de la mina. Són persones treballadores i seran considerades miners per excel·lència, els millors. Ensenyaran ràpidament l’ofici de miner. Un ofici que molta gent de Sant Corneli havia après a còpia de disgustos i encerts.

Paral·lelament, el senyor José Enrique de Olano s’anava envoltant d’un equip tècnic de facultatius, geòlegs, topògrafs i enginyers. Una classe d’elit en mig d’una massa social analfabeta i poc preparada.

La Carme, la filla petita dels Caballol, ha tingut sort i amb deu anys ha estat contractada per la família Suárez del Villar com a minyona. Aquesta família procedeix d’Astúries i ha arribat a la conca minera de Fígols perquè el pare el senyor Antonio, que és topògraf , ha estat contractat pel senyor Olano. La feina li comporta passar-se pràcticament tot el dia a casa però, a canvi no ha de treballar dotze hores a l’empresa tèxtil com la seva germana gran, la Maria. Ja fa dos anys que hi treballa i les condicions laborals són un pèl precàries. La Carme, que en el fons encara és una nena, treballa per una casa amb un cert luxe. S’imagina que un dia s’enamorarà d’un noi atractiu i que viuran en una casa com aquella. Un somni que la mare sempre li fa treure del cap perquè té clar que el seu camí va traçat a l’entorn de la mina. Malgrat tot és un somni i somiar no costa res.



Cançó: Com plora el mar (Joan Dausà)


divendres, 7 de gener del 2011

Temps de Guerra, temps de diners.

Gener de 1915. L’Enric encén una cigarreta havent sopat, al costat de la cuina de carbó. És una cuina de ferro rovellat, petita i arrodonida però a la casa no hi ha res més per escalfar-se. Poc a poc al seu costat si van afegint els altres membres de la família. La mare aprofita aquella estona per repuntar unes camises velles però que encara han d’aguantar molts jornals a dins de la mina. Normalment a l’entorn de l’escalfor sempre es parla del treball a la mina, però ja fa setmanes que aquest tema ha deixat de ser el tema principal.

A casa dels Caballol, a l’igual que a moltes cases de la colònia, el tema de conversa és la Gran Guerra. Europa i gran part del món estan en guerra des de l’1 d’agost de 1914 i les poques noticies que arriben no fan preveure que el conflicte tingui un final proper. La mare encara no les té totes. Des del primer dia que va tenir coneixement del conflicte, la por de que aquest pugui arribar a Catalunya l’envaeix. En canvi a casa de l’amo, la guerra cada cop preocupa menys i que aquesta s’allargui no importa massa, fins i tot ja l’interessa.

Espanya oficialment es manté neutral, perquè no vol entrar en conflicte amb ningú, però la veritat és que els problemes interns, la debilitat militar, el desastre de 1898 i la guerra colonial al Marroc no li deixaven gaires més opcions. A més aquesta neutralitat li permet comerciar amb els dos bàndols. Espanya s’ha convertit amb un país capdavanter alhora d’exportar productes i primeres matèries. Matèries que la resta de països en guerra no poden generar i que necessiten per continuar produint material de guerra. En aquest context les mines de carbó treballen a ple rendiment i les butxaques de l’amo s’omplen a un ritme accelerat.  

El lignit berguedà surt de les mines i mitjançant plans inclinats arriba fins al costat de l’estació de tren “Fígols les Mines”. Una estació situada al costat de l’església de La Consolació, del segle XVIII i d’estil barroc. Allà empren el lent camí del tren de vapor que resseguin la silueta del riu Llobregat arribarà a Barcelona. A la capital és portat fins al port on amb grans vaixells de vapor marxarà direcció els principals ports comercials europeus com el de Marsella o el de Gènova. 


La Primera Guerra Mundial en Imatges.