Els monuments de la vergonya!

"La història és l’única branca del coneixement que ens permet dir que vàrem ser en el passat, que som en el present i que serem en el futur. "

Diumenge 5 d’abril de l'any 1959. Malgrat que el primer sol de primavera fa que les temperatures diürnes siguin més agradables a la colònia, els matins continuen esdevenint freds i la gebra recobreix els cultius que s’estenen al voltant del nucli. Uns cultius bàsicament de cereals i de patates que complementen l’alimentació de la bona gent que furgant la terra es guanyen la vida.

Com cada diumenge, la Maria en companyia de la seva mare i les seves dues àvies, assistirà a  missa a l’església consagrada en honor a Sant Corneli i Sant Ciprià. A la Maria el tema d’anar a ofici mai li havia acabat de fer el pes, però la situació fa un temps que s’ha revertit. A la colònia des de l’any 1949 hi havia un mossèn anomenat Víctor Sallent que amb una retòrica amable, popular i plenament en català s’havia guanyat a la majoria de la gent i en especial als joves. La figura del mossèn sempre havia estat vista com quelcom proper al règim i a les autoritats però, en Víctor des del primer dia havia demostrat un compromís amb el poble i sobretot amb els obrers. Els defensava a capa i espasa. Fins i tot s'havia enfrontant amb la Guàrdia Civil en moments de vagues i de reclamacions. El mossèn havia estat un dels impulsors dels esplais de Peguera i de Fumanya fent així que molts joves del bisbat poguessin gaudir d’una experiència i d’una educació totalment diferent a la que estaven acostumats. El fet de ser un capellà tant proper al poble i al sector obrerista, (de fet era molt freqüent  veure’l jugar a cartes amb els miners al “Hogar del minero”) havia suposat problemes a l’empresa, que ja feia un temps que li havia retirat la paga de rector i l’ensacada que permetia cuinar i escalfar la llar. Tot i això, molta de la gent de la colònia i dels pobles veïns ja s’encarregaven de que el mossèn del poble no l' afectés de res.

L’església plena de gom a gom dona la benvinguda a la Maria i la seva família que seuen en un dels bancs del principi en un dels pocs llocs que queden. Al passar pel passadís central del temple alguns joves aixequen el cap per contemplar la jove que llueix un vestit llarg i poc seductor però la seva extremada bellesa sobresurt per damunt de qualsevol cosa. En un dels racons el Manuel acompanyat de la seva família observa de reüll i somriu amb una rialla burleta conscient de que aquell tresor només és per ell.

La missa transcorre amb normalitat i entre cants i pregaries poc a poc els ciris es van consumint fins al moment que el repicar de les campanes indica que l’hora de tornar a les seves vides ha arribat. Els que s’ho poden permetre, un vermutet al “Hogar del minero” o al bar del “cafè” i la mainada a córrer pels carrers amb les amenaces de les mares de que no espatllin les bermudes de mudar que sinó un bon mastegot els hi baixarà.

La Maria amb un grup d’amigues xafardegen als bancs de davant del “Cafè” a l’espera que el grup de joves s’atreveixi acostar-se cap a elles per convidar-les al cinema de la tarda. De moment la única que té segur que anirà amb parella es la Marieta que en el fons és l’enveja de més d’una que encara ha d’anar al cine en companyia dels pares.

Després de les postres i de la sobretaula, dos tocs a la porta alerten a casa dels Caballol que tenen visita. El Manuel vestit amb una camisa blanca i amb una jaqueta de pana espera a la porta i després de saludar cordialment i amb la mirada avergonyida a la Margarida, marxa amb la Maria salvant les distàncies fins arribar a la cantonada del carrer on un petó llarg trenca totes les aparences. La parella enfila pel carrer de l’economat fins arribar a les portes del cinema on la senyora Carme, una dona d’uns cinquanta anys amb el cabell rinxolat de tantes nits de rul·los els hi ven les entrades. Un cop asseguts, la mateixa senyora passarà entre les butaques per vendre caramels i cacauets a tothom que ho desitgi. Els joves tenen per davant una sessió doble que consistirà en les pel·lícules “Rio Bravo” de Howard Hawks, i el “Zurdo” de Arthur Penn, una pel·lícula del 1958 però que fins ara no havia arribat a la colònia. Això sí, abans de començar la sessió de cinema el ja habitual “Nodo” del règim. Un noticiari suposadament imparcial i informatiu. Molta de la gent en aquest moment aprofita per parlar amb els amics i familiars però el “Nodo” d’avui provoca un silenci sepulcral al recinte. Franco aprofitant el vintè aniversari de la victòria ha inaugurat  “El Valle de les Caidos”, un monument funerari de grans magnituds i coronat per una creu enorme que es pot veure des de molts punts de la geografia propera. Aquest monument representa un homenatge a totes aquelles persones que van donar la seva vida per la causa colpista, però per a molts dels vençuts aquest monument no és res més que un altre demostració de que mai podran viure en pau i que sempre els hi recordaran qui són els guanyadors i sobretot qui són els perdedors. Per altre banda molts dels presoners republicans van treballar dies i nits en la seva construcció i molts d’ells van acabar perdent la vida i reposant en les seves entranyes compartint el llarg repòs de la mort amb aquells als quals han odiat tant.  Per molts dels que estan dins del cinema aquest últim “Nodo” ha suposat el record d’un dolor que alguns estaven ja superant. Fins i tot alguns dels que allà estaven, abandonen el cinema amb llàgrimes als ulls sota l’atenta mirada de les autoritats. Altres, sobretot els més joves, els que no han patit directament la guerra xiulen i criden provocant moments de tensió amb la Guàrdia Civil que acostumats a impartir l’autoritat de forma civilitzada colpegen alguns dels assistents. Després d’uns moments de tensió, els ànims poc a poc van tornant a la calma i amb el inici de la projecció el cinema poc a poc es va quedant en silenci.

En un dels racons la Maria agafa la mà del Manuel amb força. Ella no ha viscut la guerra, però té un avi desaparegut, un tiet mort i sobretot un pare que mai podrà tornar. Per a ella aquest “Nodo”, ha suposat una dosi de realitat difícil d’aguantar. Ha suposat el pas definitiu de la infantesa a la maduresa i sobretot ha encès una espurna d’odi i de ganes de lluitar que mai més ningú podrà apagar.   

Foto1: Republicans construïnt el el "Valle de los Caidos"
Foto 2 i 3: Inauguració del "Valle de los Caidos"

Enllaç: Valle de los caidos
Vídeo: Fragment del "Nodo"
Música: Tristesa "Antònia Font"

Matins de tèxtil, tardes de Cuba!

"Déjenme decirles, a riesgo de parecer ridículo, que el revolucionario verdadero está guiado por grandes sentimientos de amor. Es imposible pensar en un revolucionario auténtico sin esta cualidad. Quizá sea uno de los grandes dramas del dirigente; éste debe unir a un espíritu apasionado, una mente fría y tomar decisiones dolorosas sin que se contraiga un músculo. Nuestros revolucionarios de vanguardia tienen que idealizar ese amor a los pueblos. No puede descender con su pequeña dosis de cariño cotidiano hacia los lugares donde el hombre común lo ejercita."  (Ernesto Guevara "Che")

Dimecres 5 de desembre de 1956. El sol encara no despunta per damunt de les muntanyes de Sant Corneli quan la Maria empren els camins  glaçats de la colònia. La petita Maria ha deixat de ser una nena per convertir-se en una noieta de setze anys que porta de bòlit a més d’un jove del poble, que veu en ella la viva imatge d’un àngel. La Maria ja fa un parell d’anys que amb companyia d’unes amigues treballen a l’empresa tèxtil Carme, al igual que havien fet les seves mares. L’empresa pertany a Carbons de Berga S.A i està situada a la colònia de Sant Salvador de la Vedella al costat del riu Llobregat. Aquest fet implica que les joves que viuen a Sant Corneli tinguin un bon desnivell a superar. La Maria decidida com ella sola, sempre intenta convèncer alguna de les seves amigues per baixar pels plans inclinats amb una pedra al cul. És una pràctica freqüent entre el habitants de la zona, al igual que una pràctica perillosa a causa del desnivell pronunciat, a més, a les primeres hores del matí les vies estan completament glaçades i una mala traçada pot provocar un accident amb conseqüències greus. Malgrat tots els avisos dels pares i dels miners les joves sempre acaben baixant convertint la baixada cap a la feina amb una petita aventura. Al arribar al peu de la fabrica, les fileres de dones els hi donen la benvinguda i a toc de sirena entren amb una processó silenciosa cap al laberint de telers. La Maria es col·loca al costat de la Consol, la seva amiga d’infantessa. És una noia grassoneta i extremadament simpàtica. Els seus pares van arribar procedents de Múrcia un cop acabada la guerra i al cap de poc d’arribar va néixer la Consol. Les dues noies tenen per davant una jornada laboral de deu hores, durant les quals només faran que filar i filar. És una feina molt monòtona i avorrida, però és el que toca. La Maria sempre aprofita aquestes hores per pensar i somiar desperta. Normalment pensa amb el seu pare i com deu ser la vida de resistent, però ja fa un parell de dies que el seu cap esta distret amb altres assumptes. Fa dues nits sopant a casa del seu tiet Enric, va escoltar com aquest parlava amb un amic d’un esclat revolucionari a Cuba, portat de la mà per uns germans anomenats Castro i un tal Che Guevara. La noia passa les hores filant i imaginant-se com deu ser una revolució i com deu ser aquest tal Che Guevara i com és que sent metge s’ha embrancat en una revolució.

El fet és que a la colònia pràcticament no arriben notícies i les poques que arriben sense censura les escolten a les ràdios clandestines que emeten des de l’exili i que de fet, només escolten els homes a la intimitat i amb prudència de no ser descoberts. La revolta cubana va començar el 25 de novembre, quan els germans Castro, Ernesto Guevara “Che” i vuitanta dos homes més van salpar de Txupan a bord del Granma direcció Cuba. El 2 de desembre només aconsegueixen desembarcar a “Playa Girón” i internar-se cap a Sierra Maestra vint homes dels vuitanta dos que van sortir de Mèxic. El fet d’internar-se a Sierra Maestra no va ser casual. En paraules de Fidel Castro “Qui controli Sierra Maestra controlarà Cuba”. Es tracta d’una serralada de difícil accés i ideal per a practicar la lluita de guerrilles. Aquest era l’objectiu principal del “Movimiento 26 de julio”. Plantar cara al règim de Flugencio Batista amb la guerra de guerrilla i que poc a poc s’anessin incorporant a la causa camperols i gent cansada del règim.

Aquest intent revolucionari cubà, queda molt lluny de Sant Corneli i de les seves mines, però per la gent d’esquerres que encara manté viva la flama de la resistència encara que sigui de forma residual aquests intents revolucionaris són vistos amb nostàlgia i amb il·lusió. Res tenen a veure els miners de la colònia amb Fidel Castro o amb Ernesto Guevara, però el simple fet de que aquests lluitin contra un règim opressor i per la igualtat de classes ja els hi suposa un respecte i una admiració. Molts d’ells encara no saben res d’aquests dos personatges que la història acabarà convertint en símbols, com a molt, els més entesos saben que Fidel és un advocat que un tal 26 de juliol  va intentar un cop d’estat que va fracassar i que en el judici va pronunciar la frase “La história me absolverá” i que Ernesto Guevara un argentí que va estudiar medicina després de fer un viatge amb moto per tota sud-amèrica va entendre que les injustícies socials s’havien de combatre s’hi feia falta amb el fusell.

La sirena de la fabrica torna a retronar per la vall de Llobregat, és un so estrident que espanta a més d’un ocell que distret es perfila les plomes en un pomer, però sobretot és un so alliberador per les dones que al seu interior consumeixen les hores i les seves vides. La Maria surt lleugera i amb rapidesa. Nomes fa un parell de setmanes que passejant amb les seves amigues pels plans del “Jou” va conèixer el “Manuel” un noi de divuit anys procedent del País Basc. En un primer moment la noieta no l’hi va fer massa cas i es va fer la dura, però en el fons no era res més que no voler reconèixer  que el seu cor ja no bategaria mai més al mateix ritme. Després d’uns primers dies de resistència, els dos joves s’han convertit en parella, una parella encara no oficial i que sobretot aprofita qualsevol moment per estar junts i amagats de les mirades curioses de la gent comencen a explorar les zones més sensibles dels rostres. Petons i carantoines acostumen a ser habituals i malgrat l’intens fred de les curtes tardes d’hivern, cap dels dos desitja l’hora de tornar a casa.

La vida a la colònia segueix el seu bategar lent i monòton, cada dia surt carbó de la terra, cada dia les dones van al safareig a rentar la roba, cada dia una nova fornada de miners venen al món i com no pot ser d’altra manera una fornada de gent es va consumint en el lent descansar de la mort, tornant a la terra el que amb l’esforç de les seves mans l’hi havia extret. La vida a la colònia per a molts dels seus habitants fa molts anys que no ha canviat, i vist les condicions socials i polítiques no sembla que ho vagi a fer en breu. Només el record d’aquelles persones que van desaparèixer en una trinxera o d’aquelles que perdudes per les muntanyes segueixen una lluita oblidada, recorden a les persones que no fa massa una il·lusió d’igualtat omplia les seves vides i que l’esperança d’un dia millor es compliria. 

Foto1: Sant Salvador de la Vedella.

Foto2: Fidel Castro, Che Guevara i altres guerrillers cubans.

Foto3: Cartell del "Movimiento 26 de julio.

Vídeo: Silvio Rodriguez "Playa Girón"

Les cartes de l'enyor

"Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que por lo menos será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición." (Salvador Allende).

2 de març de l'any 1951. La lluna plena il·lumina de forma espectacular els boscos del baix Berguedà. Una casa de pedra rectangular respira embolcallada pel silenci de la nit. Al seu interior els seus habitants dormen, suposadament, de forma tranquil·la. La veritat és que fa anys que sempre  dormen amb un ull obert i amb les orelles apunt per captar qualsevol soroll sospitós. Són els habitants de la masia de Santa Eugènia, una petita casa a prop de l’església pre-romànica de Sant Quirze de Pedret, una petita construcció de tres naus que ha vist passar al llarg dels segles tot de generacions berguedanes per les seves entranyes. També ha patit tot de canvis en la seva planta i forma com també les pintures que decoren els seus murs interiors. Aquesta llar ha servit i serveix com a refugi per a molts dels maquis que corren per aquelles contrades. Sempre han estat ben rebuts i ajudats pels seus diferents masovers, fins al punt que en Joan Vilella, un dels seus masovers va ser torturat i ajusticiat per la Guàrdia Civil.

Al costat del paller, recobert amb una manta per protegir-se del fred, el Jaume observa a l’horitzó qualsevol moviment. La nit és freda però tant clara que veuria qualsevol cosa estranya a molts metres de distància. Són aquests moments de solitud i silenci quan la buidor de la distància amb la família s’apodera sense pietat del seu cos. El pobre home, no pot fer res més que tornar a agafar un petit carbonet i escriure una carta. Una carta que s’havia promès no tornar a escriure però que al cap i a la fi per uns minuts, el fa sentir a prop de casa i de les seves dones.

“Estimada Margarida, estimada Maria, vaig prometre no tornar a escriure per no fer més dura la meva absència, però quan més hi penso, crec que ho vaig fer pensant més en mi que en vosaltres. Estava convençut que feia el correcte, que sinó escrivia no us posaria en perill, però en el fons crec que era per no reconèixer que la meva tornada no es produirà mai. Vaig voltant d’un cantó cap a l’altre. Tant aviat estic perdut per un bosc entre el Berguedà i el Bages com estic en un petit poble francès. He creuat tants cops els Pirineus que crec que ja no guarden cap secret, crec que podria arribar a distingir qualsevol arbre, qualsevol rierol i fins i tot qualsevol animaló. No sé ni per on començar ni com explicar-vos el fil d’una vida que no té traça, i tampoc com descriure cada segon de les meves vivències i de les meves lluites.

Margarida, estem sols, tothom ens ha abandonat. Tantes promeses, tantes proclames de victòria i de resistència per acabar deixant-nos a la nostra sort. Cada cop que penso què ruc que vaig ser alhora d’atacar la Vall d’Aran, aquella acció ens havia de permetre llençar una contra ofensiva a gran escala. Què equivocats estàvem tots! Aquells dies, tots els que no van caure entre les bales, vàrem firmar la nostre sentència de no retorn. Després d’allò només teníem dos camins; o seguir una lluita desesperada i sense opcions o resignar-nos a una vida a l’exili lluny de tot allò que ens importa. La majoria varen escollir la primera opció, segurament han fet el correcte, però els pocs que aquí estem vàrem prendre l’altre camí.

Durant tot aquest temps de resistència hem viscut de tot. Moments bons on les nostres accions han tingut l’efecte desitjat, encara recordo aquell gran dia quan en companyia d’en “Panxo”, en Marcel·lí Massana i el seu grup, vàrem assaltar la fabrica de la Plana per fer una visita al seu amo que el molt cabró, abusava de les seves treballadores. Mai oblidaré com el molt covard es passejava entre els telers despullat suplicant que no li féssim res. Aquell dia no vàrem guanyar res però un dictador va aprendre una lliçó que trigarà anys a oblidar. Moltes de les nostres accions triomfals han anat relacionades amb la voladura de repetidors i torretes elèctriques així com l’assalt de diferents guarnicions del requetè.

Però també hem patit moments molt dolents. La Guàrdia Civil ens està perseguint i en molts casos hem hagut de plantar cara i enfrontar-nos directament amb ells de forma indiscriminada. Sobretot els pitjors moments els hem viscut amb la mort de companys i d’amics. Encara no fa dos anys, al novembre de 1949 la Guàrdia Civil va detenir al Josep Puertas, Josep Bertobillo i a Joan Vilella i després de torturar-los sense cap mena de pietat els hi van aplicar la “llei de fugues” a la carretera de Vilada. De totes aquestes morts, la que més em va afectar va ser la del pobre Joan un home que l’únic delicte que havia fet era ser el masover de Santa Eugènia i com a bona persona ens havia ajudat a passar les nits de fred. Crec que mai em perdonaré que per culpa nostre patís el què va patir. Era un bon home, un bon amic però que al cap i a la fi ajudava a tothom que ho necessites. En el nostre cas la contrasenya per acostar-nos a la casa sense perill era una arengada penjada en una de les finestres. Era una senyal inequívoca de que ens podíem acostar i sobretot una senyal que la resta de persones no distingia.

Ara mateix estic escrivint aquestes línies a la seva pròpia casa, els altres masovers ens han continuant acollint. En alguns moments em pregunto si ho fan per convicció o per por de represàlies. M’agrada creure que per el primer però, la Guàrdia Civil com ja deus haver escoltat fa corre el rumor de que som lladres que l’únic que ens mou són els diners i que som perillosos.

Margarida espero que siguis forta i que aquesta carta no et suposi un pesar i sobretot desitjo que la nostra filla creixi forta i convençuda que el seu pare l’estima com a res en aquest món. En aquests moments entre la freda nit que m’embolcalla prenc consciència de que mai tornaré al vostre costat, mai podré tornar a gaudir d’un ball abraçat al teu cos i sobretot mai podré veure créixer a la Maria. Aquesta carta no és una carta de comiat però si de resignació. Estic convençut que entendràs la meva disposició a continuar lluitant. Sé que ets forta i seguiràs endavant per tu, per la Maria i per mi, i des d’aquí et juro que pagaré cara la meva vida, vindran a buscar-me i em trobaran tard o d’hora. Et puc assegurar que els costarà Déu i ajuda fer-me caure.

Sempre teu, sempre vostre, us estimo!

Jaume”

El Jaume aixeca els ulls del paper groguenc amb unes llàgrimes que li recorren les galtes. Cada dia que passa es promet no escriure, no pensar tant amb el que ha perdut i pensar que la seva petita guerra, però ara mateix no serveix per molt, però està segur que arribarà un dia en que tots els que han mantingut viva la flama de la resistència seran recordats i seran els precursors d’un moviment de classes que cap dictador n’hi cap exèrcit podrà aturar.

La nit poc a poc s’acaba, la lluita dels oblidats continua.

Foto1: Orant de Sant Quirze de Pedret.

Foto2 i 3: Grup de maquis.

Música: I si demà no tornara.

Ramon Vila Capdevila: "Caracremada"