Museu de les Mines de Cercs

dimecres, 11 de gener de 2012

Entre pedres i carbó.

"En la planta catorze en el pozo minero, en la tarde amarilla tres hombres no volvieron, hay sirenas lamentos, acompasados aies a la boca del pozo.

Dos mujeres de luto anelando dos cuerpos y una madre que rumía en silencio es el tercero" (Fragment de la cançó "En la planta 14" Víctor Manuel)" 

Nit del 10 de juliol de 1972. És una vesprada suau a la conca minera de Fígols. Moltes famílies aprofiten aquestes hores de temperatures més benvolents per compartir converses a peu de carrer amb amics i veïns. També és el moment en què a moltes cases les dones, les mares i els fills acomiaden al miner del torn de nit. És un torn rotatiu que està una mica més ben pagat per tractar-se d’unes hores de foscor. Com cada nit, els miners es canvien als vestidors de davant de la boca de la consolació i al toc de sirena s’endinsen en un tren elèctric fins les entranyes de la terra. Malgrat ser una feina perillosa, la rutina i la monotonia ha fet oblidar a molts, que treballen sota tones i tones de roca i que qualsevol petita casualitat els hi pot canviar la vida per sempre.

La jornada transcorria amb normalitat i amb els sorolls habituals d’una mina cada cop més mecanitzada, fins que un soroll inesperat irromp sobre els miners de l’explotació número cinc. De cop i volta uns espetecs i una mena de trons inunden la galeria. Sense temps de reacció els miners queden atrapats sota tones i tones de runa. A fora escenes de pànic omplen els cors de la resta de miners. A l’interior de la terra un miner desorientat comença a sentir crits de dolor i de desesperació. Poc a poc deixa de banda l’estat inconscient per adonar-se realment de la seva situació. Un munt de pedres, carbó i ferro el separen de la llibertat i sense espai per moure’s comença a preguntar-se si la petita bossa d’aire que l’envolta serà suficient per sobreviure. Cada cop més, la cama l’hi comença a fer un dolor insuportable, i creu que la té trencada. En un acte reflex crida demanant ajuda. En un primer moment no rep resposta però al cap d’uns minuts una veu tènue és comunica amb ell. És un altre dels companys soterrats, però n’hi rastre dels equips de salvament. Els moments d’angoixa i desesperació van deixant pas a la resignació i al conformisme. La seva vida l’hi recorre la ment. Pensa en els pares, en la seva jove esposa que espera en breu el seu primer fill. S’imagina ensumant-l’hi els cabells, abraçant-la, acaronant-la i com amb només una mirada seva el fa sentir petit i ple de por de perdre-la. Sense voler, una llàgrima s’escapa del seu llagrimer imaginat tot el què la seva mort suposaria a la seva família. De cop i volta el seu estat d’ànim torna a ser de lluita, ell mateix s’auto-convenç  que ha de resistir, que ha de sobreviure. Són moments d’optimisme, creu que l’equip de salvament deu estar apunt d’accedir fins on es troben soterrats i que aviat tot aquest malson només quedarà amb això, un malson. Però les hores van passant i ràpidament el miner va perdent la noció del temps, no sap si porta nomes poques hores o si per contra les hores sota terra superen la desena. Cada cop al petit habitacle que l’envolta hi ha més pols i la respiració es dificulta amb cada nou glop d’oxigen. En aquest moment torna l’ansietat per por a la mort, que veu de forma imminent. Després de molta estona i malgrat el dolor, el miner s’adorm en un somni prim, fàcil de trencar i que amb cada nou espetec de la mina el cor l’hi dona un sobresalt. Definitivament el miner restarà en aquest estat de somnolència i un pèl evadit de la realitat fins que la mort el porti o les brigades de salvament el trobin. A partir d’ara el destí del miner atrapat només està en mans de la seva capacitat de resistència. De que els seus pulmons siguin capaços d’administrar amb saviesa el poc aire que resta al petit habitacle i que el seu cor aguanti el bombeig de sang.

Després de innumerables hores atrapat, el miner escolta com una veu el crida i gairebé sense poder obrir els ulls veu com una llum brillant l’inunda les pupil·les. Passa una bona estona abans no serà conscient de que la brigada de salvament ha arribat fins a ell. Unes llàgrimes l’hi acaronen les galtes, que amb dificultat van arrencant la pols enganxada a la pell. Finalment el seu malson de sota terra ha acabat, després de dos dies atrapat sota tones i tones de pedra i carbó ara la lluita per la vida que durant uns dies continuarà a l’hospital.
 

Al sortir amb la llitera, per la boca mina veu com el sol omple tots els racons de la vall, un sol que resulta insuportable per uns ulls que porten convivint masses hores amb la foscor absoluta. Entre el munt de gent que s’acumula al seu voltant, una veu l’hi resulta familiar i sense poder aturar veu com la seva dona plora de felicitat. Malgrat tot el patiment sembla que aquest cop la sort l’acompanyarà i que la podrà tornar abraçar. Altres companys seus no seguiran la mateixa sort i la seva sang restarà per sempre més a l’explotació número cinc de la mina Consolació. 

Foto1: Joan Rodríguez amb la seva família. (Una família de Sant Cornèli).
Foto2: Entrada a la Mina Consolació.
Música: Eduard Canimas "Em trenco"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada