Museu de les Mines de Cercs

diumenge, 9 de setembre de 2012

Dies de victòria, dies de llibertat


"Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a véncer" (Lluís Companys i Jover)

Matí del diumenge 11 de setembre de 1977. Els rajos de sol poc a poc arriben inexorables a les teulades dels habitacles miners, conformant sense voler un espectacle de llums i ombres ple de bellesa. Són dies de festa major a la colònia que encara batega al ritme d’una mina cada cop més amenaçada per la conjuntura mundial, però són dies on la gent canvia la seva rutina per anar als balls, a les litúrgies i els mes joves a gaudir de les recents “discos mòbils”. 
 
La Maria mira per la finestra amb la vista fixada a l’horitzó, sembla hipnotitzada per una força major que l'ha extret de tot el que l’envolta. Avui pensa en tots els anys viscuts fins ara en una colònia humil i treballadora, pensa en tota la gent que ha viscut i ha mort, amb la por al cos del vençuts, pensa en el seu pare, en tot el que ell va perdre lluitant en una guerra i en una suposada pau. Avui és un dia especial per a ella i per a molts catalans d’arreu dels Països Catalans. Avui, a Barcelona, s’ha convocat i s’ha permès després de molts i molts anys una concentració per celebrar la diada del país. Aquesta, agafa el relleu de la celebrada l’any abans a Sant Boi de Llobregat que va esdevenir multitudinària i el primer pols del catalanisme a la transició espanyola,  però el fet que per fi es pugui celebrar a la capital per a molts esdevé ja una victòria i una cita ineludible. És per aquest motiu que la Maria i el Martí marxaran en el que sembla una processó catalanista de sant Corneli amb cinc cotxes carregats d’amics i d’il·lusions.  El viatge és llarg i pesat, s’ha de passar per una carretera estreta i per la majoria de pobles de la comarca berguedana i per pobles de comarques veïnes. A mesura que van passant per les diferents poblacions s’adonen que avui no és un dia qualsevol, avui és un gran dia per a molta gent. Han vist els petits carrers dels pobles plens de gent amb un somriure a la cara i amb la senyera a l’esquena, han vist com un avi plorava d’emoció en veure com de nou la bandera prohibida durant tants anys onejava al turó corresponent. Avui no és un dia qualsevol, avui és el dia en que molta gent comença a recuperar la dignitat que va quedar trepitjada en una trinxera plena de fang del front de Madrid, d’Aragó, de l’Ebre o del camp de la Bota. 

Després d’unes quantes hores l’expedició entra a Barcelona, aquí ja no queda cap dubte que estan davant d’un dia històric, ningú s’ha quedat tancat a casa, la gent circula per tot arreu carregada de simbolismes. Després d’aparcar els cotxes per damunt de la Diagonal, la comitiva prossegueix a peu en direcció el Passeig de Gràcia, gent pel carrer abraçant-se, gent per tot arreu plena d’eufòria. Per uns moments la Maria s’imagina si aquelles mostres de felicitat són les mateixes que el seu pare es va trobar aquell 24 de juliol del 36 quan en companyia del Ramonet entraven a Barcelona disposats a defensar la República amb el que fos.

En arribar al punt d’inici ni els més optimistes es podien imaginar allò, Barcelona plena de bat a bat, pares, nens i avis, junts sota el gran lema de la manifestació “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia.

La manifestació venia marcada per les converses entre el president del Govern central Adolfo Suárez i el president català a l’exili Josep Tarradelles per intentar restaurar la Generalitat que havia estat prohibida igual que la resta de les institucions catalanes l’any 1938 per Franco. Però el camí fins aquí no havia estat fàcil. El règim franquista havia intentat esborrar qualsevol signe catalanista prohibint durant anys els símbols, la llengua, les festes amb la voluntat de fer un estat unitari. Durant molts anys la resistència catalanista se centrava en crepuscles semi - armats (maquis, Front Nacional de Catalunya, etc.), però poc a poc la resistència s’estenia a molts més àmbits arribant al 7 de novembre de 1971 quan 300 persones es reuniren a l’església de Sant Agustí al Raval de Barcelona per constituir l’Assemblea de Catalunya. Ràpidament, en ella s’aglutinaren totes les forces polítiques des de la dreta fins a l’extrema esquerra, els sindicats i diferents intel·lectuals com per exemple Jordi Carbonell, Pere Portabella, Lluís Maria Xirinacs, Rafael Ribó, etc. Les reivindicacions del principi ara ja s’havien convertit en exigències, i no eren cap altres que la llibertat social i política, amnistia per els presos polítics de la dictadura, el restabliment de l’Estatut d’Autonomia del 1932 com a pas previ per a l’autodeterminació i procurar coordinar totes aquestes accions amb les organitzacions democràtiques de l’estat espanyol. 

Amb aquestes premisses l’assemblea havia fet concentracions pacifiques a Ripoll (1972), Sant Cugat i Vic (1973), va crear una assemblea d’intel·lectuals i va començar a fer grans manifestacions com les de l’1 i 8 de febrer del 1976 a Barcelona poc després de la mort de Franco. Totes aquestes accions i mobilitzacions acabarien desembocant en la gran manifestació de Sant Boi de Llobregat l’11 de setembre de 1976 i finalment amb la del 1977. 

És tal l’estat d’emoció que fins i tot li costa caminar. La manifestació va esdevenir un èxit difícil d’amagar per una premsa que parlava d’un milió de veus. Fins i tot el propi Vázquez Montalban s’atrevia a parlar d’un milió i mig de persones.




La Maria agafa fort la mà del Martí, un calfred li recorre tota l’espina dorsal deixant-la gairebé paralitzada sense poder avançar. Les emocions, però, s’acabaren de desbordar per a ella quan trencant una cantonada del Born, s’aixecava imponent l’església del Mar que, immòbil, resta vigilant al seu costat esquerre a tots els caiguts en la defensa de Barcelona aquell 1714. El Fossar de les Moreres s’havia convertit en el lloc escollit per a molts catalans per rebre un homenatge sentit a tots els que perderen la vida en defensa del país durant tots els anys de foscor. Unes llàgrimes cauen furtives per les galtes vermelloses de la Maria, els dies de foscor semblen deixar pas al dies d’esperança i als dies de justícia.  

Foto1: Imatge de la manifestació.
Foto2: Portada de la Vanguardia del dia després.
Foto3: Els "grisos" reprimint a uns manifestants d'entre els quals trobem a Lluís Maria Xirinacs, en el marc d'una manifestació l'any 1976 sota el lema "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". 
Foto4: Propaganda de l'Assemblea de Catalunya. 
Música: Lluís Llach "Abril 74"