Museu de les Mines de Cercs

dimarts, 17 de juny de 2014

El demà serà del poble, serà dels treballadors.

"(...)En aquests moments passen els avions. És possible que ens disparin. Però que sàpiguen que som aquí, com a mínim amb el nostre exemple, que en aquest país hi ha homes que saben complir amb l'obligació que tenen. Jo ho faré per mandat del poble i pel mandat conscient d'un President que té la dignitat del càrrec entregat pel seu poble en eleccions lliures i democràtiques. En nom dels interessos més sagrats del poble, en nom de la Pàtria, us crido per a dir-vos que tingueu fe. La història no s'atura ni amb la repressió ni amb el crim. És una etapa que serà superada. Aquest és un moment dur i difícil: és possible que ens esclafin. Però el demà serà del poble, serà dels treballadors. La Humanitat avança cap a la conquesta d'una vida millor. (...)" (Fragment del discurs de Salvador Allende al "Palacio de la Moneda" mentre aquest era atacat).




Diumenge 24 de gener de 1982. El Martí pren un cafè tranquil·lament en una terrassa de la plaça de la Mercè. Es tracta d’una placeta petita que es troba a tocar del mercat de València, entre el carrer de les Carbasses i el carrer Popul. Sempre que el servei militar li permet el jove s’escapa tot sol a voltar pels carrerons del centre de la ciutat i com habitant de les muntanyes prepirinenques no pot deixar d’observar tot sovint el mar. Sense tenir massa clar perquè li fascina el barri del “Cabanyal”, un barri de pescadors que dia rere dia s’endinsen a la mar a la recerca del pa dels fills, mentre les seves dones feinegen les xarxes de manera que aquestes puguin estar apunt per suplir les que després de la batalla queden mal ferides. No pot deixar de comparar el patiment d’aquelles dones amb la de qualsevol mare, esposa que veu com el seu home, fill marxa cada matinada camí de la foscor i del negre carbó.
Cada diumenge de llibertat el Martí segueix el mateix ritual, sortir de la caserna, comprar “la Vanguardia” al quiosc del senyor Manel i llegir-la sense pressa tot prenent un bon cafè. Avui però una de les notícies li crida l’atenció sense massa explicació. Llegeix que el divendres dia 22 moria Eduardo Frei Montalva que havia estat president de Xilè just abans de l’ascens al poder de Salvador Allende. En un primer moment passa la notícia per sobre però poc després la torna a rellegir adonant-se que el periodista de forma subtil deixa entreveure que potser no es tracta d’una mort del tot natural. Aquelles paraules el transporten de nou a l’any 1973 quan només amb deu anys havia vist a la seva mare plorar als braços del seu tiet per la mort d’un tal Salvador Allende. Amb els anys havia entès el perquè d’aquelles llàgrimes per un metge socialista que estava a quilometres i quilometres de la colònia minera.

Salvador Allende havia estat escollit president de la república de Xilè el 4 de novembre de 1970 per una majoria  relativa després de diversos intents anteriors. El seu govern va ser recolzat per la “Unidad Popular”, un conglomerat de diferents partits d’esquerres. Les seves polítiques van consistir en fer una transició no violenta cap un estat socialista “la via chilena al socialismo”, una nacionalització del coure, un control d’estat en les parts més importants de l’economia i sobretot una gran reforma agrària. Tot un conjunt de polítiques d’esquerra en un context de crisis econòmica global i en una guerra freda que seguia molt present, de manera que tot estat de caire socialista era vist com un gra molest per als Estat Units. Richard Nixon mitjançant la CIA va intentar frenar l’ascens al poder d’Allende, però la mort del comandant en cap de l’exèrcit René Schneider en mans d’un grup d’ultra dreta finançat amb diners americans va provocar un acord amb “Democràcia Cristina” que va facilitar la seva elecció.
Amb el pas del temps el govern popular anava sumant adeptes gràcies a unes politiques de reformes socials i econòmiques, un suport que es veu reflectit amb una majoria absoluta a les eleccions municipals. És en aquest moment que la dreta veu clar que no aconseguirà guanyar Allende a les urnes i poc a poc comença una campanya desestabilitzadora per provocar un moviment de l’exèrcit. El propi Salvador Allende esta disposat a sotmetre’s a un plebiscit per reforçar el seu govern o per plegar si fos necessari, mesura que arriba a comunicar al llavors Comandant en Cap de l’exèrcit Agusto Cesar Pinochet. (posat al càrrec pel propi Allende).

Tot però va quedar truncat quan la matinada de l’onze de setembre de 1973 diversos militars van prendre els carrers de Valparaiso després d’unes maniobres navals i els carrers de la capital Santiago de Xile. Allende a les set i quinze del mati és informat de la situació i amb tota serenitat i acompanyat d’un grup d’amics empren amb el seu Fiat 125 el camí fins a la “Moneda” que és el palau presidencial. Un cop allà col·locaran diferents metralladores mentre ell subjecte un fusell AK -47 regal personal de Fidel Castro.
Els militars exigien la rendició del govern mentre aquests és negaven amb fermesa. En tot moment el president va estar en contacte amb el seu poble mitjançant “Radio Corporación i Radio Magallanes” que eren les úniques que no estaven controlades pels militars.
Després de diversos atacs al Palau de la Moneda els militars van prendre la decisió d’enderrocar l’edifici. En aquell moment el president decideix rendir el seu govern. Va fer sortir a tots els seus acompanyants mentre ell va tornar a l’interior i segons el seu metge Guijón es va suïcidar amb el seu fusell. A dia d’avui la seva mort segueix despertant certs dubtes i alguns apunten a que va ser assassinat pels militars. Sigui com sigui a les sis de la tarda es conformava la “Junta Militar” que portaria a Cesar Augusto Pinochet al poder durant divuit anys. Període durant el qual la repressió va ser duríssima i durant la qual més de dues mil persones van trobar la mort fins i tot estan a l’exili gràcies a la coneguda com “Operación Cóndor”.

Allende va ser enterrat de manera molt discreta i sense làpida en el cementiri de Viña Mar fins que l’any 1990 va rebre sepultura amb honors de president.
El Martí paga el cafè i sense rumb passeja tranquil·lament pels carrerons empedrats sota l’atenta mirada de les veïnes que feinegen sense presa tot fregant els portals.

El seu pensament s’allunya de l’individu i es centra en quelcom més ampli. No pot entendre com el món esta en mans de pocs i que aglutinen tant, i sobretot no pot entendre com aquella justícia divina que el mossèn Víctor Sallent els i explicava durant les tardes de catequesis permetia que les dictadures d’arreu seguessin la vida de milers de persones i que la classe humil i treballadora fos trepitjada dia rere dia. Pensa que potser ha arribat el moment d’intentar fer quelcom més i lluitar per un futur millor, potser militància?, potser política?, potser... aviat decidirà i res tornarà a ser igual per a ell. 

Foto1: Salvador Allende.
Foto2: Bombardeig al Palau de la Moneda.
Foto 3: Rendició dels companys de Salvador Allende.
Música 1: https://www.youtube.com/watch?v=juGmTglVQko Poema de Miguel Hernández músicat i adaptat per Cesk Freixas.

Música 2: Yo pisaré las calles nuevamente: Cançó de Pablo Milanés dedicada a Miguel Henríquez metge i polític fundador del Movimiento de Izquierda Revolucionario (MIR) de Xile mort per la dictadura de Pinochet el 5 d'octubre de 1974.