Entre bales i fang

Fue en España en el valle del Jarama /lugar que nunca podré olvidar / pues allí cayeron camaradas / jóvenes que fueron a luchar. / Nuestro batallón era el Lincoln / luchando por defender Madrid / con el pueblo hermanados peleamos / los de la Quince Brigada allí. / Lejos ya de ese valle de lágrimas / su recuerdo nadie borrará / Y así antes de despedirnos / recordemos quién murió allá. (cançó Jarama Valley composada per Brigadistes internacionals)

9 de gener de 1937. A la colònia ja fa setmanes que les coses no són normals, o com a mínim no són com sempre. Molts dels joves van abandonar aquelles terres del Prepirineu català per anar a lluitar a unes fronteres de moment llunyanes, contra un enemic proper.

La Margarida, s’aixeca ràpid del matalàs de llana del pis del carrer de la Font. Sense dir res, surt de casa corrent direcció a la petita oficina de Correus instal·lada al carrer Santa Bàrbara. Cada dia més d’hora o més tard hi acaba passant, per veure si arriben notícies del front, per veure si el seu Jaume l’hi ha escrit alguna carta. Només dos dies abans de l’esclat de la guerra civil, el Jaume s’havia omplert de valor i havia creuat la plaça del cafè, on algunes tardes caloroses d’estiu es feia ball, per demanar-li si volia compartir unes cançons amb ell. Aquella tarda el temps semblava que s’havia aturat per sempre, i aquell petó a les escales de casa de la Margarida amb gust a vermut i gasosa restaria per sempre als seus llavis. Només van ser dos dies, però quins dos dies pensava ella. Dos dies abans de que el Jaume en companyia de molts amics marxessin de la colònia per anar a defensar el que les urnes havien escollit.

La senyora Ramona, una dona baixeta, grassa i amb unes galtes vermelles, és l’encarregada de la petita oficina, i malauradament és l’encarregada d’anunciar les noves del front, els esdeveniments i les lamentables baixes. La Margarida sempre que traspassa aquella porta de fusta corcada, el cor se li encongeix, i la por i el neguit s’apoderen d’ella, en qualsevol moment pot rebre una mala notícia. En aquest cas però les notícies són bones, el Jaume ha escrit, cosa que vol dir que com a mínim està viu i encara pensa en ella. La jove surt de l’oficina corrent i sense temps d’arribar a casa s’atura al safareig, que encara té part de les aigües glaçades. El fred és intens però les ganes de llegir la carta són més grans que no pas la sensació de fred.

“Estimada Margarida, sembla que faci una eternitat que vaig marxar de Sant Corneli i del teu costat. Aquí les coses estan força bé, com a mínim tot el bé que poden anar. Estem en un campament improvisat envoltats de trinxeres i de pedres. Les ordres són clares, hem de defensar amb el que sigui necessari el front de Jarama. No podem permetre que l’enemic talli les comunicacions amb Madrid, si ho aconsegueixen la capital estaria sola i perduda. Ja fa uns dies que la pluja i la neu ens acompanyen. Fa un fred que pela i el fang s’ha apoderat de totes les trinxeres obligant-nos a estar durant hores sobre un terra humit i inestable. De moment estem en espera de que els esdeveniments es precipitin, les informacions que rebem són confuses, ens informen de combats ferotges però nosaltres de moment ens mantenim en espera sense veure res de res. No sé què és pitjor, lluitar o romandre en espera de fer-ho. És una situació angoixant, estem davant d’una batalla de magnituds inconcebibles i el fet de no poder evitar-la fa que la por ens acompanyi en tot moment. Sort en  tenim dels companys que han vingut de l’estranger. En el nostre batalló se n’hi han afegit tres, el Luigi Masaro, un noi molt alt que ve de la Toscana i que tot el dia parla dels feixistes, tot el dia ens explica coses del Mussolini i de com la victòria a la nostra guerra despertarà al poble italià. El John Taylor de Liverpool i del partit comunista, que amb prou feines diu alguna paraula en castellà i el Robert Collins, un escocès extremadament educat que tot el dia dona les gràcies per tot. Ells tres només són un petit exemple dels centenars que van arribant agrupats en brigades internacionals. Crec que ells no són conscients del gran favor que ens estan fent i que mai els hi podrem donar prou les gràcies. En el nostre batalló també tenim dues dones, la Carmen de Terol i la Rosa de Juneda però que ja feia anys que vivia a Barcelona treballant de serventa i que un cop va esclatar la guerra els seus senyors que eren de França havien fet les maletes i l’havien deixat sola a la casa del carrer Borrell. Aquí tots som iguals, sembla que l’organització socialista aquí es compleix, tothom treballa, tothom lluita , tothom fa de tot.

No se si has rebut les dues últimes cartes i si has contestat, com a mínim jo no he rebut res, i de fet tampoc se si rebràs aquesta que estic escrivint però si la reps m’agradaria que hem recordis com jo ho faig i que si m’estimes com hem vas dir no oblidis mai aquell primer petó i que espero que no sigui l’últim. En alguns moments del dia la buidor s’apodera de mi i penso que perquè ens a tocat viure aquests temps, que perquè el destí em porta lluny de tu, però després penso que la causa bé s’ho val i que s’hi mai tinc l’oportunitat de tenir un fill amb tu m’agradaria que pogués créixer en un món més just i que, només amb la victòria ho podrem aconseguir.

Margarida fes teva la frase que nosaltres no deixem de repetir “No passaran” i pensa que malgrat tot el dolor, aviat estarem junts i que cap feixista em podrà allunyar de tu!

Sempre teu

Jaume.”

La Margarida aixeca el cap del paper que les llàgrimes han  mullat i que fan que s’escorri la tinta paper avall. En aquell moment un calfred li recorre tot el cos, el fred s’apodera del seu cos. Ha arribat el moment de tornar cap a casa i de fer les feines que li pertoquen, evidentment s’ha de treballar, però el seu cap ja no està a la colònia, el seu cap està en una trinxera llunyana plena de fang i on les bales enemigues travessen el vent intentant trobar carn i ossos. 

Foto 1: Front de Jarama menbres del Bon, el 6 de febrer.

Foto 2: Batalla de Jarama.
Enllaços: Batalla de Jarama

Brigades Internacionals

Cançó: Canción de Soldados (Maria José Llergo)