Museu de les Mines de Cercs

dimecres, 10 d’agost de 2011

Les cartes de l'enyor



"Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que por lo menos será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición." (Salvador Allende).

2 de març de 1951. La lluna plena il·lumina de forma espectacular els boscos del baix Berguedà. Una casa de pedra rectangular respira embolcallada pel silenci de la nit. Al seu interior els seus habitants dormen, suposadament, de forma tranquil·la. La veritat és que fa anys que sempre  dormen amb un ull obert i amb les orelles apunt per captar qualsevol soroll sospitós. Són els habitants de la masia de Santa Eugènia, una petita casa a prop de l’església pre-romànica de Sant Quirze de Pedret, una petita construcció de tres naus que ha vist passar al llarg dels segles tot de generacions berguedanes per les seves entranyes, així com ha patit tot de canvis en la seva planta i forma com també les pintures que decoren els seus murs interiors. Aquesta llar ha servit i serveix com a refugi per a molts dels maquis que corren per aquelles contrades. Sempre han estat ben rebuts i ajudats pels seus diferents masovers, fins al punt que en Joan Vilella, un dels seus masovers va ser torturat i ajusticiat per la Guàrdia Civil.

Al costat del paller, recobert amb una manta per protegir-se del fred, el Jaume vigila a l’horitzó qualsevol moviment. La nit és freda però tant clara que veuria qualsevol cosa estranya a molts metres de distància. Són aquests moments de solitud i silenci quan la buidor de la distància amb la família s’apodera sense pietat del seu cos. El pobre home, no pot fer res més que tornar agafar un petit carbonet i escriure una carta. Una carta que s’havia promès no torna a escriure però que al cap i a la fi per uns minuts, el fa sentir a prop de casa i de les seves dones.

“Estimada Margarida, estimada Maria, vaig prometre no tornar a escriure per no fer més dura la meva absència, però quan més hi penso, crec que ho vaig fer pensant més en mi que en vosaltres. Estava convençut que feia el correcte, que sinó escrivia no us posaria en perill, però en el fons crec que era per no reconèixer que la meva tornada no es produirà mai. Vaig voltant d’un cantó cap a l’altre. Tant aviat estic perdut per un bosc entre el Berguedà i el Bages com estic en un petit poble francès. He creuat tants cops els Pirineus que crec que ja no guarden cap secret, crec que podria arribar a distingir qualsevol arbre, qualsevol rierol i fins i tot qualsevol animaló que ens ells habiten. No sé n’hi per on començar, com explicar-vos el fil d’una vida que no té traça, com descriure cada segon de les meves vivències i de les meves lluites.

Margarida, estem sols, tothom ens ha abandonat. Tantes promeses, tantes proclames de victòria i de resistència per acabar deixant-nos a la nostra sort. Cada cop que penso què ruc que vaig ser alhora d’atacar la Vall d’Aran, aquella acció ens havia de permetre llençar una contra ofensiva a gran escala, què equivocats estàvem tots. Aquells dies, tots els que no van caure entre les bales, vàrem firmar la nostre sentència de no retorn. Després d’allò només teníem dos camins; o seguir una lluita desesperada i sense opcions o resignar-nos a una vida a l’exili lluny de tot allò que ens importa. La majoria varen escollir la primera opció, segurament han fet el correcte, però els pocs que aquí estem vàrem prendre l’altre camí.

Durant tot aquest temps de resistència hem viscut de tot: moments bons, on les nostres accions han tingut l’efecte desitjat, encara recordo aquell gran dia quan en companyia d’en “Panxo”, en Marcel·lí Massana i el seu grup, vàrem assaltar la fabrica de la Plana per fer una visita al seu amo que el molt cabró, abusava de les seves treballadores. Mai oblidaré com el molt covard es passejava entre els telers despullat suplicant que no l’hi féssim res. Aquell dia no vàrem guanyar res però un dictador va aprendre una lliçó que trigarà anys a oblidar. Moltes de les nostres accions triomfals han anat relacionades amb la voladura de repetidors i torretes elèctriques així com l’assalt de diferents guarnicions del requetè.
Però també hem patit moments molt dolents, la Guàrdia Civil ens esta perseguint i en molts casos hem hagut de plantar cara i enfrontar-nos directament amb ells de forma indiscriminada. Però sobretot els pitjors moments els hem viscut amb la mort de companys i d’amics. Encara no fa dos anys, al novembre de 1949 la Guàrdia Civil va detenir al Josep Puertas, Josep Bertobillo i a Joan Vilella i després de torturar-los sense cap mena de pietat els hi van aplicar la “llei de fugues” a la carretera de Vilada. De totes aquestes morts, la que més em va afectar va ser la del pobre Joan un home que l’únic delicte que havia fet era ser el masover de Santa Eugènia i com a bona persona ens havia ajudat a passar les nits de fred. Crec que mai em perdonaré que per culpa nostre patís el que va patir. Era un bon home, un bon amic però que al cap i a la fi ajudava a tothom que ho necessites. En el nostre cas la contrasenya per acostar-nos a la casa sense perill era una arengada penjada en una de les finestres. Era una senyal inequívoca de que ens podíem acostar i sobretot una senyal que la resta de persones no distingia.
Ara mateix estic escrivint aquestes línies a la seva pròpia casa, els altres masovers ens han continuant acollint. En alguns moments em pregunto si ho fan per convicció o per por de represàlies. M’agrada creure que per el primer però la Guàrdia Civil com ja deus haver escoltat fa corre el rumor de que som lladres que l’únic que ens mou són els diners i que som perillosos.
Margarida espero que siguis forta i que aquesta carta no et suposi un pesar i sobretot desitjo que la nostra filla creixi forta i convençuda que el seu pare l’estima com a res en aquest món. En aquests moments entre la freda nit que m’embolcalla prenc consciència de que mai tornaré al vostre costat, mai podré tornar a gaudir d’un ball abraçat al teu cos i sobretot mai podré veure créixer a la Maria. Aquesta carta no es una carta de comiat però si de resignació. Estic convençut de que entendràs la meva disposició a continuar lluitant. Sé que ets forta i seguiràs endavant per tu, per la Maria i per mi, i des d’aquí et juro que pagaré cara la meva vida, vindran a per mi i em trobaran tard o d’hora però els hi costarà Déu i ajuda fer-me caure.

Sempre teu, sempre vostre, us estimo
Jaume”

El Jaume aixeca els ulls del paper groguenc amb unes llàgrimes que li recorren les galtes. Cada dia que passa es promet no escriure, no pensar tant amb el que ha perdut i pensar que la seva petita guerra, però ara mateix no serveix per molt, però està segur que arribarà un dia en que tots els que han mantingut viva la flama de la resistència seran recordats i seran els precursors d’un moviment de classes que cap dictador n’hi cap exèrcit podrà aturar.
La nit poc a poc s’acaba, la lluita dels oblidats continua.

Foto1: Orant de Sant Quirze de Pedret.
Foto2 i 3: Grup de maquis.
Ramon Vila Capdevila: "Caracremada"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada