Matinada del dilluns 4 de gener de 1960. Foscor, trets i crits embolcallen una nit poc habitual en el Mas Clarà, una masia típica catalana situada entre les muntanyes de Girona i Banyoles. En un racó molt a prop de les quadres, el Jaume resta mig repenjat en un dels seus murs. En una de les mans mig aguanta un fusell, mentre amb l’altra intenta taponar-se una ferida de bala al costat esquerre de l’estómac. En té dues més, una que li ha rascat el coll i una altra sota el genoll. Té tota la camisa plena de sang que barrejada amb la pols de l’era li dóna un toc més fosc. Esbufegant, aconsegueix reduir l’hemorràgia i es torna a col·locar en situació de disparar. Feia temps que sabia que tal dia com avui arribaria, que tota la sort que havien tingut s’acabaria de sobte i que la Guàrdia Civil se’ls tiraria a la caça.
El darrer viatge del Jaume havia començat el 17 de desembre de 1959 quan en Quico Sabaté l’havia convençut, juntament amb altres companys, de realitzar unes accions a l’altre cantó de la frontera. En Quico, un lluitador nat, tenia una retòrica enèrgica que convencia a tothom. Havia nascut a l’Hospitalet de Llobregat el 30 de març de 1915, i de ben petit ja havia demostrat el seu esperit llibertari en negar-se a assistir a classe en una escola clerical. Amb disset anys fundà un grup d’acció anarquista anomenat “Els Novells”. Durant la guerra civil va lluitar al front d’Aragó a la columna “els Aguiluchos”, a Terol i a Barcelona, i va acabar la guerra a la columna Durruti. A l’exili, passà per camps de refugiats fins a instal·lar-se amb la seva família a Coustouges. El 1944, cansat d’una vida tranquil·la va creuar per primera vegada la frontera per començar la lluita clandestina contra Franco.
Durant uns dies, el grup va estar voltant pels Pirineus evitant primer la policia francesa i després la Guàrdia civil que, apostada al llarg de tota la frontera, protegia gelosament el pas de qualsevol. Finalment, el dia 3 de gener aconseguiren creuar-la i s’instal·laren al “Mas Clarà”. El motiu del viatge no era cap altre que intentar alliberar un company que havia estat condemnat a trenta anys de presó. Quico, com a bon company, com a mínim volia intentar-ho. Des del primer moment el Jaume no ho veia massa clar, però en el moment que un lluita des de la clandestinitat, no li queda res més que l’amistat i el sacrifici per totes aquelles persones amb les quals ha compartit tantes hores de lluita. I malgrat no veure-ho gens clar, en cap moment va dubtar d’anar-hi.
El xiular de les bales poc a poc va deixant pas a la calma i al silenci. Sembla ser que el combat està finalitzant i que tots els companys han caigut abatuts. El Jaume pot sentir perfectament com els civils parlen entre ells i es comuniquen a crits d’un cantó a l’altre. És en aquest moment quan escolta com un crida El Quico se ha escapado, ese cabrón se a vuelto a escapar. (De fet, en Quico Sabaté va ser l’únic supervivent de l’escomesa i, tot i estar mal ferit, va aconseguir trencar el cercle, creuar el riu Ter i a Fornells de la Selva pujar a un tren direcció Barcelona. A les rodalies de Sant Celoni va ser descobert pel maquinista que, ràpidament, avisà a la Guàrdia Civil. Tot i això, Quico va saltar del tren en marxa i, malferit, va aconseguir arribar fins al poble a la recerca d’un metge. Finalment, però, va ser abatut pel membre del sometent Abel Rocha. Eren les vuit del matí del 5 de gener de 1960, Quico tenia quaranta quatre anys i amb la seva mort finalitzava la lluita de la guerrilla urbana. L’altre gran exponent, Josep Lluís Facerías, havia estat abatut el 30 d’agost de 1957 per les forces franquistes a Barcelona).
Una sensació de tranquil·litat i de pau envaeix el cos del Jaume. Assegut al terra, mira el cel estrellat per última vegada, poc a poc la pèrdua de sang s’ha accentuat deixant-lo pràcticament en un estat d’entumiment. Mentre espera el desenllaç de la seva història, tota la seva vida li transcorre pensament: recorda aquells diumenges agafat de la mà del seu pare, una mà forta que li reportava seguretat, recorda aquelles gasoses al cafè, al seu estimat Ramonet i totes les bestieses i entremaliadures que havien fet, però sobretot pensa en la Margarida, la seva Margarida. Pensa en aquella nit suau de juliol i com aquell ball el va fer l’home més feliç del món. Encara pot apreciar l’olor d’aquell cos perfecte protegit pels seus braços en una nit freda a la colònia. I pensa també en la seva petita Maria, ara segurament tota una dona i en que, tot i la seva absència, haurà pujat forta i bella. El Jaume està convençut que el futur que li espera a la Maria serà prometedor. Està convençut que la seva filla veurà com tots aquells que avui manen un dia cauran i aquell dia la justícia tornarà a omplir de vida tots aquells que la van perdre lluitant per una causa que bé valia la pena: la llibertat.
Poc a poc la freda nit es va trencant deixant pas a una albada perfecte. El “Mas Clarà” queda una mica elevat i per damunt de la boira de les valls s’aixeca un sol esplèndid. El Jaume el mira amb uns ulls entelats, com un presagi d’un demà ple d’esperança i, abans de tancar-los per sempre, es pregunta si la seva mort, si la mort de tants companys, haurà valgut la pena. La respiració cada cop es va fent més lenta i el fusell, poc a poc, li rellisca de les mans fins a reposar-se al terra on per sempre més descansarà.
La Guàrdia Civil després d’esperar fins que la llum del dia inundés tota la zona per por que amb la foscor encara algun maqui els pogués disparar, començà a fer el registre al voltant de tota la masia. El recompte els descobria que tots els guerrillers excepte en Quico havien estat abatuts, així com a que alguns dels seus membres, entre els quals es trobava un tinent, també havien perdut la vida. Sense distincions ni reconeixements, tots els maquis allà caiguts van ser portats fins a les portes del cementiri més proper i sense entrar al seu interior van ser enterrats en una fossa nse placa ni record. I així, en el llarg repòs de la mort, aquells homes dormirien com a havien fet al llarg de la seva vida de lluita, junts i sense separar-se mai.
Foto1: Quicó Sabaté.
Foto2: Mort de Quicó Sabaté a Sant Celoni.
Foto3: Tomba de Quicó Sabaté.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada