Museu de les Mines de Cercs

dilluns, 5 de març de 2012

El darrer adéu.

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se'n van
totes s'enduen ruïnes.
De les que vénen damunt
quina vindrà per les mies?
Una barca va pel riu
d'una riba a l'altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l'altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca'm tot de seguida;
lo desterro se'm fa llarg,
cuita a dur-me a l'altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m'afadiga.
(Jacint Verdaguer del llibre "Al cel")


Dijous 6 de novembre de 1975. El silenci omple els carrers d’una colònia minera que ha perdut el seu ritme, el seu bategar constant de rutina. En algunes finestres, encara tremoloses aguanten unes petites flames d’espelma que la majoria de famílies mineres ha col·locat en senyal de record al llarg de la nit. La majoria d’elles s’han consumit amb el passar de les hores, algunes sembla que vulguin resistir-se a desaparèixer per sempre més.

El xiular d’una cafetera, un ratolí que correteja pel terra irregular de la cuina, el degotar d’una aixeta mal tancada, són els únics indicis de vida en un petit pis del carrer Porvenir. El Martí seu en una cadira aliè a tots aquests elements que trenquen amb el dolor en que està sumit l’habitatge. Per inèrcia i gairebé sense adonar-se’n acarona el pelatge suau del “Toc”, un llebrer que mig arrupit mira a l’horitzó amb tristesa. Són dies de silenci a la casa i a moltes cases mineres. La Maria totalment vestida de negre acaba de preparar l’esmorza per ella i pel seu fill. Un esmorzar que menjaran junts perquè toca, però la gana es va quedar dins de la mina aquell matí del 3 de novembre. El Manuel, després de lluitar moltes hores per la seva vida a l’hospital, es va rendir la matinada del 5 de novembre. El seu cos no va poder suportar més les cremades i les ferides de la mina i la seva ànima caminarà per sempre més al costat de 29 companys més, que com ell restaran lligats per sempre al carbó de vida i al carbó de mort.

Al sortir de casa, moltes altres famílies els esperen per emprendre junts el camí fins a Sant Salvador on en una gran esplanada s’ha preparat un altar de campanya i diferents cadires per rebre els polítics de torn i als familiars. El camí és estret i força dret. És un camí que la bona gent del nucli ha realitzat infinitat de cops, però segurament mai per un motiu tant dolorós com el que estan patint aquestes dies. Una corrua de gent caminen en silenci fent una processó de figures vestides de negre que de lluny arriben a semblar un sol ésser que en perfecció i en harmonia avancen a ritme lent però constant.

Al arribar a l’esplanada una munió de gent l’omplen de punta a punta. Gent de tota la comarca i de les comarques veïnes s’han adreçat sense dubtar-ho fins al lloc. Molts dels assistents no tenien cap familiar a l’accident i n’hi tant sols els coneixien, però la feina de miner és tant respectada i sobretot les seves reivindicacions que fa que, una desgracia així la sentin com a pròpia encara que els seus oficis no tinguin res a veure amb el treball sota terra.
La missa solemne començà puntual a la una del migdia i estava oficiada per l’administrador apostòlic de la diòcesis de Solsona Monsenyor Martí Alanis acompanyat de tots els capellans de les diferents parròquies de les que formaven part els miners finats. A la cerimònia també s’havien acostat diferents representants del govern com el vicepresident tercer i ministre de treball el senyor Fernando Suarez, el ministre de industria el senyor Alfonso Alvarez Miranda, el ministre de relacions sindicals el senyor Alejandor Fernández Sordo, i un llarg etc. Paraules de consol i paraules d’espiritualitat omplen l’esplanada i els cors de les famílies més creients. Per moltes altres famílies són paraules buides de valor i que en cap cas podran alleujar el dolor que porten a dins i que el seu cor ha de suportar per sempre més. Al acabar la cerimònia oficial cada família empren el seu propi camí. El darrer adéu del pare, del marit i del fill. Serà un acte més íntim i rodejat de la gent que realment els coneix.

La Maria és la primera d’entrar al recinte del cementiri de Sant Corneli, un recinte rectangular flanquejat en forma de u per tres parets de nínxols. Les tombes més antigues són les que reposen sota la gespa que cobreix el terra. Com tot al nucli, el cementiri i els nínxols són propietat de l’empresa “Carbones de Berga SA”, així totes les famílies tenen molt clar que pertanyen a l’empresa tant en la vida comen la mort.
Poc a poc els familiars i amics més directes del Manuel van entrant al petit espai. El capellà del nucli, bon amic del propi finat, abandona les típiques paraules de qualsevol enterrament per parlar d’una manera clara i directe del Manuel. Són paraules que realment arriben a la Maria i al Martí. Un calfred els hi recorre l’espina dorsal i unes llàgrimes cada cop més abundants ressegueixen les seves galtes. El mossèn després del record, comença a parlar sense embuts de responsabilitats i no dubta en parlar de l’empresa com a possible culpable de l’accident. Cal buscar respostes a una de les pitjors desgracies que han passat mai a les mines del Berguedà i com diu ell, cal buscar-les sense deixar de mirar a ningú! De fet a mesura que passaran els dies, el dolor deixarà pas a la indignació. Tots els miners començaran a demanar responsabilitats, fins i tot planejarà sobre l’ambient la possibilitat d’una gran mobilització per exigir-les.

Entre dos homes introduiran poc a poc el taüt dins del nínxol. El paleta amb delicadesa va col·locant els maons i amb el morter els va recobrint. És la darrera visió, el darrer moment en què la Maria veurà la caixa on per sempre més reposarà el seu Manuel. Segurament és el pitjor moment. Per la ment no pot deixar de pensar què dura ha estat la seva vida. Un pare que mai va conèixer, un infància marcada per tots aquells que van guanyar i que l’hi feien la vida impossible, i ara tot això. Però ella és forta, sempre ho ha estat i les promeses fetes a un pare que no va conèixer mai encara són vigents. Seguirà endavant, pel seu fill i per tot el que encara espera viure de justícia.


Poc a poc la gent va sortint del cementiri. Només el Martí es queda una mica endarrerit observant per darrer cop l’espai on reposa el seu pare. Ara sí, el darrer adéu ha arribat, s’acomiada d’ell amb tristesa però amb l’orgull d’haver tingut la sort de tenir un pare miner, que ho va donar tot per la seva família i per uns ideals de justícia social i de compromís de classe. 

Foto1: Postal de Sant Salvador de la Vedella.
Foto2: Carrers desant Corneli.
Música: 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada