Museu de les Mines de Cercs

dimarts, 11 de desembre de 2012

El Petit Príncep


"Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin)."  Antoine de Saint-Exupéry. 


Diumenge 22 d’octubre de 1977. Uns cops a la porta trenquen amb l’harmonia en què habitava el petit pis del carrer Porvenir. És una tarda suau de tardor. El sol encara sembla resistir-se a deixar pas al fred i es manté ferm entre els cims berguedans. El Martí s’aixeca de la cadira amb certa mandra per obrir la porta, però de cop i volta, el cor li fa un sobresalt que el torna a la terra dels vius. La Marjane ha tornat amb el seu avi a la colònia. Amb les dificultats d’un principiant, el noi articula unes paraules tremoloses provocant un somriure mig amagat al rostre de l’avi que, savi del temps, intueix perfectament el que està succeint.

El Julià ha tornat a casa dels Caballol perquè es comença a dissipar el que ja sembla un secret a crits: el retorn a Barcelona del president de la Generalitat, Josep Tarradellas, i amb ell totes les dignitats perdudes en un camí glaçat que portava a l’exili. L’avi mai s’hagués imaginat que aquest dia arribaria. Massa esperances van tenir quan els aliats guanyaven la II Guerra Mundial i tothom creia en una intervenció a la Península, massa esperances van dipositar en el suposat boicot internacional i van veure com els Estats Units i després les potències europees reconeixien el règim. Massa esperances havien dipositat ja per a dia d’avui tenir esperança.

La Maria ja ha preparat aquell cafè que omple tota l’estança d’olor a casa, a confort. Els adults es passaran hores parlant del què pot suposar el retorn del president i sobretot dels amics del passat, cosa que agrada la jove Marjane, però que, de tant sentir-ho, ja sembla avorrir-se. Aprofitarà el moment per dir-li al Martí a cau d’orella que la porti a fer un tomb per la colònia. De nou, al jove se li trenca la veu i amb prou feines li’n surt un fil per comentar a la mare que marxen a veure els amics. La Maria assenteix amb el cap i, a l’igual que tots els presents, li torna a aparèixer un somriure.

Els dos joves recorren els carrers de la colònia amb certa vergonya. La tarda dolça de diumenge els guarda de mirades indiscretes. Són estones de sobretaula, de cafès, de copes de conyac interminables i, sobretot, de silencis i de carrers buits. Tan sols alguns nens que corren suats darrera una pilota trenquen  amb una quietud pràcticament perfecta.

Poc a poc les seves passes els han allunyat del nucli habitat fins arribar a la font de la Perera, un racó ple de pollancres que dissimuladament envolta un petit safareig que serveix a la gent de Fígols per rentar la roba. La remor d’aigua, la brisa suau de tardor i una parella d’ocells que enjogassats es rebolquen en la pols del camí serveixen de tema de conversa per als dos joves. Asseguts en un dels murs que envolten l’espai, els nervis que omplen els seus estómacs es fan poc a poc més evidents, fins que les seves cares queden una davant de l’altra. El temps s’atura, tots els elements que els envolten es difuminen. Només hi són ells dos, res del que passa al món té cap mena d’importància. Poc a poc els seus llavis es toquen tremolosos. Un calfred recorre l’espina dorsal del Martí transportant-lo en un estat de felicitat difícil de descriure. Les seves mans s’entrellacen i un petó rere un altre els va convertint en petits experts de l’amor. El Martí acarona aquells cabells ondulats de color castany com tantes nits havia somiat, ressegueix amb el nas aquell coll llarg i prim fent èmfasi en els petons a prop de l’orella. Res, absolutament res, pot trencar l’harmonia en què els dos joves amants s’han submergit per primer cop en les seves vides. Només el baixar del sol els indica que l’hora de tornar a casa ha arribat i la incertesa del demà torna a les seves ments.

El camí de retorn serà lent i tranquil, els petons es van succeint i els dubtes afloren. La Marjane demana al Martí si creu que el retorn del president del que tant parla el seu avi pot realment suposar un canvi important per a Catalunya i que això impliqui que la seva situació es pugui normalitzar. El Martí només ha escoltat la seva mare parlar amb les amigues i amb el tiet de Tarradellas, però el record de la manifestació de Barcelona el fa ser realment optimista. Amb fermesa, li respon que, veient el que va veure el passat onze de setembre, no creu que el Govern espanyol impedeixi que la situació es normalitzi i que Catalunya recuperi certes llibertats que havia perdut amb l’Alzamiento.

En arribar al pis, l’avi Julià ja espera a la Marjane a la porta per tornar a emprendre el camí cap a França. Les famílies s’acomiaden amb un fins aviat, cosa que omple d’alegria al Martí. En el moment de pujar al cotxe, la Marjane corre de nou cap al Martí amb un paquet a la mà i a cau d’orella li diu: “Saps com sabia que m’estimaves? Per una frase del Petit Príncep que diu que quan un es posa vermell vol dir que sí, oi?, i tu sempre que te m’acostava t’hi posaves. Sempre que llegeixo aquest llibre penso en tu i t’imagino com ell”.

El cotxe es perd darrera un núvol de pols. El Martí desembolica aquell regal i descobreix un llibre del Petit Príncep d’un tal Antoine de Saint-Exúpery. En obrir-lo un escrit de la Marjane: “Em pregunto si les estrelles estan il·luminades perquè cadascú, algun dia, pugui trobar la seva”.  

Una llum tènue omple la petita habitació del pis miner. El Martí, entre lectura i lectura, no pot oblidar el gust d’aquells llavis rosats i ara sí, cada cop més seriós, pensa si el retorn de Tarradellas pot suposar el retorn de moltes persones que encara resten a l’exili i si amb elles la família de la Marjane retornarà a Catalunya i al seu costat. La llum s’apaga, igual que la incertesa del dia de demà i la suposada transició.    

Foto1: Arribada de Tarradellas.
Foto2: Tarradellas amb Alfonso Suárez.
Foto3: Imatge del llibre infantil el "Petit Príncep" 
Música: Joan Dausà i Marta Pi "Si ens veiessis". 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada