Museu de les Mines de Cercs

dissabte, 27 de juliol de 2013

Les mares de la dignitat



"Y mañana seguirán con fuego en los pies quemando olvido, silencio y perdón, van saltando todos los charcos del dolor que sangró, desparramando fe, las madres del amor."  (León Gieco)

Vespre del 25 de juny de 1978. Una brisa suau acarona amb suavitat la bella cara de la Marjane que subjecta amb força la mà del Martí mentre avancen pels carrerons de la colònia minera. Les mirades indiscretes i els parlars a l’esquena han deixat pas a mirades plenes de complicitat i paraules de benedicció. Aquest serà el primer estiu que el Julià s’instal·larà a la seva vella casa, en companyia, de moment, de la seva néta i més endavant de la resta de la família. Aquest acte tan quotidià fa només un parell d’anys encara era impensable per a totes aquelles persones no afins al règim.

Els dos joves arriben a l’edifici de la Cantina, on el Martí i uns amics han adaptat unes golfes com a local d’esbarjo i reunions. L’espai no és massa gran, un sofà atrotinat, unes cadires velles, una ràdio i sobretot un televisor que han pogut comprar amb els sous de les mines. A les parets s'hi veuen diferents pòsters, un del “Che Guevara”, i al seu costat un amb un lema clar “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. És el seu espai, un espai on parlen i debaten durant hores sobre la llibertat i sobretot el seu significat o, com a mínim, com creuen ells que és o hauria de ser.

En entrar, els rep amb dolçor la cançó “Abril 74” de Lluís Llach dedicada a la “Revolució dels Clavells” de Portugal (el cop d’estat militar a la dictadura de més de quaranta anys de Salazar, amb la particularitat que a cada fusell hi havia un clavell). Al cantó del sofà, el Joan i la seva companya Fina que ja estan preparats, miren per la finestra el Pepet, encara falten per arribar la Mercè i l’Antoni. Tots ells han quedat per veure i gaudir de la final del mundial de 1978 que es celebra a Argentina i que enfronta al país organitzador contra la selecció d’Holanda. Sobretot els nois són amants del futbol, però avui aquest partit té un rerefons que va més enllà de la pilota.
 
Argentina havia vist com el 24 de març de 1976 un grup de militars feia un cop d’estat que enderrocava el govern de Maria Estela Martínez de Perón. En el seu lloc, una junta militar encapçalada per Jorge Rafael Videla es feia amb el control del país. Per a molts allò simplement era un cop d’estat més com els que s’havien anat succeint a Europa i a Amèrica llatina al llarg de tot el segle XX, i fins i tot gran part del món no i va parar massa atenció. Amb l’arribada del mundial de futbol, i sobretot amb el massiu desplegament de mitjans informatius per cobrir l’acte, el món va començar a veure atònit com la dictadura anava més enllà del control polític i social. Mitjans d’arreu començaren a informar més dels drames humans que no pas els del futbol. Informacions de milers de desapareguts, els denominats “vols de la mort” consistents en llençar persones en ple vol al mar per assassinar-les, es van començar a fer freqüents als diferents informatius. I sobretot notícies cada cop més al voltant d’unes dones que cada dijous es reunien davant de la “Casa Rosada” (seu de la presidència d’Argentina) per protestar i per demanar on estaven els seus fills. El món les acabaria coneixent com les “Madres de la Plaza de Mayo”. Aquesta associació va néixer el  30 de maig de 1977, quan un grup de mares esperava infructuosament poder-se reunir amb el secretari del “Vicario Castrense” i posteriorment amb el president Videla. El seu objectiu conèixer on estaven presos els seus fills als quals encara consideraven vius. Va ser en aquest moment quan una de les mares, Azuzena Villaflor de Devincenti, proposà anar totes juntes a la plaça com a mostra de força i amb l’esperança que d’aquesta manera el president es veuria forçat a reunir-se amb elles. Aquell mateix dia es produïa la primera concentració de catorze mares, Azucena Villaflor de Devincenti, Berta Braverman, Haydée García Buelas, María Adela Gard de Antokoletz, Julia Gard, María Mercedes Gard i Cándida Gard, Delicia González, Pepa Noia, Mirta Baravalle, Kety Neuhaus, Raquel Arcushin, Sra. De Caimi i una jove que no va donar el seu nom. El símbol que totes elles compartirien seria un mocador blanc al cap, el mateix que segons elles havien utilitzat com a bolquers pels seus fills. A mesura que passaven els dies més mares s’anaven sumant a la protesta i començaven aparèixer les primeres traves i represàlies. Les dones cada dijous voltaven durant hores el monòlit construït al mig de la “Plaza de Mayo” perquè els militars els havien prohibit la concentració al crit de “circulen”, per aquest motiu totes elles mai restarien quietes en un mateix punt i donarien voltes i més voltes. Durant el mateix any 1977, la seva promotora, Azuzena de Villaflor, va ser segrestada a la sortida de l’església de la Santa Cruz del barri de Sant Cristóbal pel grup “Tareas 3.3.2 de l’Escola de Mecànica de l’armada, el seu cos va restar desaparegut fins l’any 2005. Lluny d'espantar-se, cada cop més mares s’anaven sumant a la protesta i, aprofitant el mundial de futbol, el seu crit es feu global i poc a poc etern. El que al principi fou una demanda de recuperació dels seus fills, poc a poc es convertí en un crit de justícia pels botxins i sobretot un crit ferm de que el món no oblidés els fets criminals que havien succeït a Argentina i que els culpables paguessin per tot.

Avui dia l'associació de les “Madres de la Plaza de Mayo” s’ha convertit en un referent i ha obtingut diferents reconeixements a nivell internacional, però el més important per a elles continua sent que el nom de tots els seus fills no desaparegui de la història.

Minut 82, Nanninga fa emmudir l’estadi “Monumental de Buenos Aires. Suposava el gol de l’empat d’Holanda i que el partit anés encaminat a una pròrroga. A les golfes de la vella cantina, un crit d’alegria. Finalment un segon gol de Mario “Matador” Kempes (que ja havia fet el primer) i un tercer de Daniel Bertoni, donarien la victòria i el primer mundial per Argentina que esclataria d’alegria. Malgrat  la victòria que per a molts suposava un triomf per als militars i la seva política, quelcom s’havia trencat de manera irreparable. El món havia seguit amb interès les notícies de milers de desapareguts i sobretot el món havia vist com tots els jugadors i tècnics de la selecció holandesa l’hi negaven la salutació a un Jorge Rafael Videla atònit i amb cara desencaixada.

Els joves retornen a les seves cases aprofitant l’aire suau de la nit. El Martí acarona amb suavitat les natges fermes de la Marjane i amb un llarg petó s’acomiada fins al proper vespre.

Imatge 1: Soldats portuguesos en la denominada "Revolta dels Clavells".
Imatge 2: "Gauchito" mascota del Mundial Argentina 78.
Imatge 3: Madres de la Plaza de Mayo caminat al voltant de la la plaça.
Imatge 4: Madres de la Plaza de Mayo.
Imatge 5: Jorge Rafael Videla.
Música: "Madres" Ismael Serrano




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada