Museu de les Mines de Cercs

divendres, 17 de desembre de 2010

Les dones.

La mare després d’acomiadar-se dels miners, prepara l’esmorzar per la Carme, la seva filla de vuit anys. La Maria, l’altre seva filla de dotze ja fa una bona estona que amb companyia d’unes amigues a empres el camí que les porta fins al colònia tèxtil Carme. Una colònia construïda al costat de Sant Salvador de la Vedella a principis de s.XX. A la fàbrica tèxtil la Maria passarà el que li resta d’infantesa, fins al dia que trobi un marit que la tregui de la fàbrica. El senyor José Enrique Olano no volia que les dones dels miners treballessin. Un cop casades, aquestes passaven a dependre única i exclusivament dels seus marits. S’encarregaven de les feines de la casa així com dels animals i de la separació manual del carbó i de la brossa.

La mare i la seva filla petita un cop han enllestit les feines de llar, agafen el cubell ple de camises i de pantalons bruts i recorren els camins freds de la colònia fins arribar al costat de l’església dedicada a Sant Corneli i a Sant Ciprià. Allà el senyor Olano havia pres la decisió de construir un safareig públic ara fa un any, perquè les dones poguessin rentar la roba sense la necessitat d’haver d’anar al torrent.

Mare i filla preparen la fusta de rentar i el sabó casolà que la nit abans a la cuina de casa havien preparat amb sosa càustica, greix i cendra. La Carme, aprofita per jugar amb la fina capa de gel que cobreix les aigües més tranquil·les de l’espai. Poc a poc al costat de les nostres dones es van situant altres companyes, com la Consol, la Pepeta i la Rocio. Aquesta darrera amb prou feines entenia el català i és que només feia uns mesos que el tren l’havia deixat a l’estació de Fígols les Mines amb el seu marit José. Els dos procedien de Alpujarra de la Sierra un petit poble de l’andalusià més profunda. La manca de treball i de menjar els havia empès a marxar de la seva terra a la recerca d’un futur millor per ells i els seus fills, que esperaven que arribessin ben aviat.

Al safareig malgrat el fred intens d’aquells dies i les aigües gèlides, les dones parlen i riuen. És un dels millors moments del dia, és el moment en el que s’evadeixen de la realitat que les envolta. Per un moment tot es torna banal, tot es torna alegre. Per uns moments aquelles dones no pateixen pels perills de la mina ni perquè l’hort no doni els aliments desitjats.

En el moment però que la Maria extreu de l’aigua la darrera camisa del seu marit, la realitat l’envaeix. Encara queden moltes coses per fer abans que els  homes tornin de la mina i no es pot permetre el luxe de perdre més temps amb xerrameques. La feina s’ha de fer i encara en queda molta. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada