Les dones.

"No estic acceptant les coses que no puc canviar, estic canviant les coses que no puc acceptar". (Angela Davis)

La mare després d’acomiadar-se dels miners prepara l’esmorzar per la Carme, la seva filla de vuit anys. La Maria, l’altre filla de dotze anys, ja fa una bona estona que amb companyia d’unes amigues ha emprès el camí que les porta fins al colònia tèxtil Carme. Una colònia construïda al costat de Sant Salvador de la Vedella a principis de s.XX. La Maria treballarà a la fàbrica fins el dia del seu casament. El senyor José Enrique Olano no volia que les dones dels miners "treballessin". Una vegada casades passaven a dependre econòmicament única i exclusivament dels seus marits. Les mullers s’encarregaven de les feines de casa, dels animals, de l'hort, de la separació manual del carbó de la brossa i sobretot de reproduïr-se. Sembla dura aquesta expressió, però els amos tenien clar que els fills i filles de famílies que ja vivien a la colònia eren molt més controlables. Una de les maneres que tenia l'empresa per garantir aquesta reproducció era a través de l'habitatge. Si no disposaves de família no tenies dret a pis. Per aquest motiu les dones que tenien descendència cobraven un paper fonamental en el seu dia a dia. Quan el seu home moria per accident o pels estralls provocats per les hores de mina, ella i els seus fills podien seguir vivint al mateix habitatge. Si una dona quedava viuda i sense fills era automàticament expulsada de la casa.  

La mare i la seva filla petita un cop han enllestit les feines de llar agafen el cubell ple de camises i de pantalons bruts i recorren els camins freds de la colònia fins arribar al costat de l’Església dedicada a Sant Corneli i a Sant Ciprià. Allà el senyor Olano havia pres la decisió de construir un safareig públic ara fa un any perquè les dones poguessin rentar la roba sense la necessitat d’haver d’anar al torrent.

Mare i filla preparen la fusta de rentar i el sabó casolà que la nit abans havien preparat a la cuina de casa amb sosa càustica, greix i cendra. La Carme, aprofita per jugar amb la fina capa de gel que cobreix les aigües més tranquil·les de l’espai. Poc a poc al costat de les nostres dones es van situant altres companyes com la Consol, la Pepeta i la Rocio. Aquesta darrera amb prou feines entenia el català i és que només feia uns mesos que el tren l’havia deixat a l’estació de Fígols les Mines amb el seu marit José. Els dos procedien de "Alpujarra de la Sierra" un petit poble de l’Andalusia més profunda. La manca de treball i de menjar els havia empès a marxar de la seva terra a la recerca d’un futur millor per ells i els seus fills, que esperaven que arribessin ben aviat.

Al safareig malgrat el fred intens d’aquells dies i les aigües gèlides, les dones parlen i riuen. És un dels millors moments del dia. Durant aquella estona la realitat desapareix. Per un moment tot es torna banal, tot es torna alegre. Per una breu i intensa estona aquelles dones no pateixen pels perills de la mina ni perquè l’hort no doni els aliments desitjats.

En el moment que la Maria extreu de l’aigua la darrera camisa del seu marit la realitat l’envaeix. Encara queden moltes coses per fer abans que els  homes tornin de la mina i no es pot permetre el luxe de perdre més temps amb xerrameques. La feina s’ha de fer i encara en queda molta. 

Música: I tu, sols tu. (Diluvi)