Museu de les Mines de Cercs

dimarts, 28 de desembre de 2010

24 de desembre.

24 de desembre de 1914. Ja fa dos anys que varem conèixer la nostra família minera. A les sis del matí res fa preveure que avui és un dia especial, que avui és un dia de celebració. Els miners surten igual que cada dia de les seves cases i junts emprenen el camí inexorable fins a la boca mina. A l’interior hi estaran les dotze hores de rigor fins que, a les sis de la tarda el so de la sirena els alliberi un dia més. És un so tan estimat pels miners i tan temut pels familiars. És un so de canvi o de final de torn però també és un so de patiment i d’angoixa si pel què sigui sona a una hora que no toca. En aquells moments els familiars surten de casa direcció a la mina amb el cor encongit i amb la incertesa de no saber que ha passat, si ha estat algun accident i si algun dels seus familiars o amics estan immersos en ell.

Avui a la mina la rutina no és diferent, l’Enric que ja fa molts anys que hi treballa ensenya a un noi jove com s’ha d’apuntalar un front d’explotació. Mentrestant els seus dos fills, el Joan i l’Eusebi conjuntament amb uns companys van resseguint una veta de carbó que ja fa uns dies que els hi dona feina. Entre picada i picada els joves miners aprofiten per parlar de temes quotidians, però sobretot parlen de l’assemblea que van tenir dues nits endarrere, on havien de decidir els nous representants locals.

L’assemblea era de la CNT (Confederació Nacional de Treballadors), una unió confederal de sindicats d’ideologia  anarcosindicalista. Aquesta assemblea tenia molta rellevància ja que fins aquest any 1914 la CNT havia estat il·legalitzada per la convocatòria l’any de la seva fundació (1910) d’una vaga general. Pràcticament tots els miners joves estaven afiliats al sindicat i cada miner que entrava de nou a la mina si afiliava. Cada cop el miners tenien més clar que les condicions laborals i les negociacions es guanyen amb la força i amb la unitat. En canvi els miners més grans i envellits a causa de les dures condicions laborals i ambientals, sembla que això de les reivindicacions ja els queda lluny. Molts d’ells sembla que ja estiguin rendits al seu destí, el seu camí ja esta traçat i si no moren per un accident, ho acabaran fent en un llit acusats de pneumoconiosi.   

A casa, la mare i la Carme preparen el què a de ser el sopar de Nadal. És una nit especial a casa dels Caballol. Aquesta nit el Joan, el fill gran portarà a sopar a la Maria Rosa, la seva promesa. Per sopar prepararan patates al caliu, cuinades al foc lent de la cuina econòmica de carbó, acompanyades amb una mica de vianda que encara els hi queda de la darrera matança del porc que van celebrar amb companyia d’uns quants veïns, i de postres la Rocio, els ha portat uns “alfajores”, unes pastes típiques de les terres del sud. Mare i filla pensen que no és un sopar molt elegant i estan segures que a casa dels amos la nit serà de tiberi i d’ostentació, però elles no es queixen, estan contentes de poder celebrar un altre Nadal amb la família al complet i sobretot estan orgulloses de formar part de la classe treballadora que amb la suor del seu esforç omplen el plat de menjar, d’orgull i satisfacció.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada