14 d’octubre de l'any 1923. Avui, la vida a casa dels Caballol comença més tard que de costum: és diumenge! El diumenge és el dia de descans, el dia de repòs, però sobretot és el dia destinat als exercicis espirituals imposats per l’amo i per l’església.
El matí es desperta suau, som a la tardor però les temperatures encara són molt agradables, sembla com si el bon temps no volgués abandonar aquelles terres ermes.
La mare ajuda a vestir el petit Jaume, avui li toca la camisa blanca, els pantalons curts de mudar i aquelles sabates que no li agraden gens i que sempre es queixa del mal que li fan. El pare a la cuina encén una cigarreta, mentre pensatiu, reflexiona amb les poques notícies que arriben a la colònia sobre el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera.
El dijous 13 de setembre de l'any 1923, el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera s’alça contra el govern amb el suport de la majoria de les unitats militars i amb el beneplàcit de la burgesia catalana, dels grans terratinents i fins i tot del rei Alfons XIII que no posa masses dificultats perquè Primo de Rivera sigui proclamat president del govern espanyol. Els motius són: l’afebliment dels partits tradicionals, la crisis d’Annual , el ràpid creixement de sindicats i partits de caire obrer i el triomf de la Revolució Russa. Els primers dies de la dictadura, van ser espectacularment durs i es van promulgar lleis com la dissolució de les Corts, la prohibició de qualsevol llengua que no fos el castellà, la prohibició de les bandera catalana i basca, la dissolució de les Diputacions Provincials i la intervenció de la Mancomunitat de Catalunya.
El Jaume camina agafat de la mà del pare. És una mà gran, ferma, una mà aspre de tant treballar amb el pic a la mina i amb l’aixada al camp, que la família tenia darrera del Serrat dels Bous. Era molt freqüent que les famílies mineres disposessin d’un petit tros de terra per poder complementar la seva pobre alimentació. Normalment l’hort és portat per la dona i els fills, i l’home les estones que no està resseguint les vetes del preuat mineral. Avui no es treballa, ni a la mina ni al tros, avui només es pot dedicar el dia al Senyor. Els Caballol pugen cap a l’església per les escales que passen pel costat del Molí. Són unes escales estretes i força dretes, però aquests dies de tardor les fulles que les cobreixen els hi donen unes tonalitats de colors càlids, que fan que sembli una catifa que les cobreix per portar-los fins davant de l’església.
L’església dedicada a Sant Corneli i a Sant Ciprià és una construcció de pedra rectangular situada al cap damunt de la colònia Sant Corneli. A l’interior, destaca una sola nau, malgrat que les petites obertures laterals en forma de capelletes li donen una certa forma de planta de creu llatina. L’altar principal està orientat a llevant i encapçalat per un gran Santcrist.
Pare i fill arriben a les portes del temple, allà es retroben amb la mare que havia anat a buscar a l’àvia i a la resta de germans del Joan. Les dones de la família vesteixen amb tonalitats fosques i amb un vel que els hi cobreix els cabells. Al entrar a dins de l’església al petit Jaume sempre li corre un calfred per la columna, totes aquelles figures estranyes li fan por i les històries que el capellà sempre explica de martiris no ajuden gaire a que les seves sensacions canviïn.
“el Señor esté con todos vosotros (...)” amb aquestes paraules el mossèn dona inici a l’eucaristia. El petit Jaume aliè a totes les vicissituds polítiques del moment resta sobtat per la llengua emprada pel mossèn, però en veure que ningú del seu entorn diu res, continua escoltant la litúrgia i pensant si el pare li comprarà una gasosa un cop acabi la cerimònia.
Foto: Miguel Primo de Rivera y Orbaneja
Enllaços:
Miguel Primo de Rivera 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada