Museu de les Mines de Cercs

divendres, 1 d’abril de 2011

La llarga marxa dels vençuts.

“Ningún hombre es tan tonto como para desear la guerra y no la paz; pues en la paz los hijos llevan a sus padres a la tumba, en la guerra son los padres quienes llevan a los hijos a la tumba.”
Herodot de halicarnaso ( 484 aC425 aC) Historiador i geògraf grec.  


Nit del 28 de gener de 1939. El Jaume resta mig arrupit a la vora d’un petit foc que han aconseguit fer amb les poques branques seques que han trobat amb la resta de companys. La nit és freda, molt freda, els camis estan glaçats i la sensació de buidor encara exceptua més aquella climatologia adversa.
Fa dos dies que el que queda de la columna del Jaume a fugit de Barcelona cap al nord, després de que la ciutat caigués en mans del bàndol nacional. Ara sí que la guerra es veu perduda i milers de republicans comencen la llarga marxa de l’exili. L’objectiu de molts és creuar els Pirineus i arribar a França, però el cansament, els ferits i les condicions climatològiques alenteixen i dificulten el viatge.
El Jaume aprofita el silenci de la nit per escriure la darrera carta a la Margarida. Amb un paper groguenc i un carbonet petit comença a traçar el que poden ser les últimes línies a la seva estimada, a la qual fa gairebé tres anys que no veu.

"Estimada Margarida, no sé com, ni per on començar. Fa tant temps que vaig marxar de Sant Corneli que em costa reproduir segons quines imatges de la colònia, però recordo perfectament aquell matí que marxàvem amb el Ramonet amb el sarró ple d’il·lusions. Ens varem creure amb la raó, que la guerra seria un passeig i que aviat tornaríem com herois a casa. Què equivocats que estàvem. Amb el pas del temps si una cosa he après és que la guerra no fa herois, la guerra fa morts i els que no moren directament al front queden vivint com ànimes en vida. Margarida no et pots ni imaginar el què he arribat a veure, he vist companys, amics abatuts per les bales i les bombes, he vist persones, nens morts al terra, amb els seus cossos mig descompostos per el pas dels dies. No et pots imaginar el què és que un amic es mori als teus braços. Encara no t’ho he explicat però l’altre dia el Ramonet va caure a Barcelona. Estàvem lluitant en una de les múltiples barricades que s’estenien per la ciutat. El nostre objectiu era alentir l’entrada dels nacionals afavorint així la fugida de milers de persones que marxaven de casa seva, gairebé només amb el que portaven posat. Quan semblava que ho estàvem aconseguint una bomba va caure molt a prop nostre, per uns moments vaig quedar atordit, em vaig evadir de la realitat i al meu voltant només veia figures borroses i deformades. Quan vaig tornar a ser conscient on estava, vaig veure com dos nens, perquè no eren més que uns nens, disparaven al Ramonet per l’esquena. Sense que jo pogués fer res va caure al costat d’altres cadàvers que s’amuntegaven pels carrers de la ciutat. Amb l’ajuda d’altres companys varem aconseguir sortir d’allà i no se si em podré perdonar mai haver deixat el cos del meu millor amic estès a terra sense donar-li ni l’últim adéu. M’agradaria poder parlar amb la  seva mare, i explicar-li tot el que ell ha significat per a mi, i demanar-li perdó perquè el seu fill mai tornarà a casa com ell li havia promès. Crec que no hem puc imaginar la vida sense ell, hem passat tota la vida junts i ara mai podré saber on restarà enterrat.   
La sortida Barcelona va ser caòtica, era una cursa d’obstacles esquivant les runes i les bombes que anaven caient a sobre dels edificis. Tampoc podré oblidar-me mai de la Plaça de Sant Felip Neri, una petita plaça no més gran que la nostre plaça del cafè, amb una font al mig i una escola en un dels seus costats. La plaça no tenia res en particular, de fet no hi havia ningú però a les parets encara es podien apreciar perfectament els impactes de metralla d’alguna de les bombes que allà va caure en els bombardejos que els nacionals havien fet temps endarrere. Com et dic, el lloc no tenia res d’especial però el simple fet d’imaginar-me que allà uns nens estaven jugant feliços i allunyats de la guerra i que de cop gairebé sense adonar-se’n un bomba els hi segava la vida, em posa la pell de gallina. No se perquè però aquella plaça guarda un dolor que es pot arribar a percebre.
Al final varem aconseguir creuar el riu Besòs i després d’uns dies de caminar hem arribat molt a prop d’ Hostalric, als peus del Montseny. Constantment anem veient com columnes de persones estan marxant cap al nord amb l’esperança de fugir d’un demà difícil.
En aquests moments estic en companyia de quinze companys, dels quals només dos vaig començar la guerra, el Joan d’Espinelves, un noi rabassut que malgrat tot no perd mai l’alegria i l’esperança. És una persona invencible, sempre anima a la resta i encara està convençut que la guerra a Europa ens permetrà tornar a recuperar la nostra terra. En canvi l’altre, el Josep, un noi de la Franja, és un noi escanyolit i és tot el contrari que el Joan, sempre té por i la veritat, hem faig creus que hagi sobreviscut tot aquest temps
Margarida no se què serà de mi, no se si et podré tornar a veure. Alguns comenten que el que hem de fer és creuar cap a França, altres que hem de mantenir la resistència a Girona com a mínim per facilitar la fugida de la resta. En aquest context la veritat és que cada cop prenc més consciencia del què he perdut en aquesta maleïda guerra, he perdut a molts amics, altres no se ni on són, i el més important, aquesta guerra m’està privant de tu i això tampoc no se si seré capaç de perdonar-m’ho mai.
Margarida t’estimo, aquí, en mig d’un camí glaçat i ple de mort, et prometo que tornaré al teu costat no sé com ni quan, però tornaré. Lluitaré fins que faci falta per uns ideals que cada cop estan més complicats i més allunyats de la victòria, però tornaré, segur que tornaré.
Sempre teu
 Jaume.”

El Jaume acaba d’escriure la darrera carta a la Margarida entre tremolors i fred, molt fred. El matí ja despunta, és hora d’intentar enganyar l’estómac i la gana amb qualsevol cosa que sembli comestible. La guerra s’ha perdut però la dignitat encara no, ara toca seguir caminat i defensar a totes les persones que no ho poden fer per sí mateixes. La república i tots els somnis de llibertat i d’igualtat marxen camí de l’exili, però mai es donaran per vençuts, la llarga marxa dels vençuts comença però alhora comença també la llarga esperança del vençuts.

Foto1: Darreres barricades de Barcelona.
Foto2: Ocupació de Barcelona pel bàndol Nacional.
Foto 3 i 4: Camí de l'exili.

1 comentari:

  1. Aquesta entrada gairebé treu la llagrimeta... Excel·lent!

    ResponElimina