Museu de les Mines de Cercs

divendres, 15 d’abril de 2011

El dia de demà.

A la mémoire des 100.000 Républicains Espagnols, internés dans le camp d'Argelès, lors de la RETIRADA de Février 1939. Leur malheur: avoir lutté pour défendre la Démocratie et la République contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939. Homme libre, souviens toi.

Dimecres 23 d’agost de 1939. El matí es desperta suau, darrera de les muntanyes de la Cerdanya s’alça un sol fort i radiant que no entén de política ni de guerres. La vida a la colònia sembla que s’hagi aturat, la gent cada dia fa el mateix, sense excepció, els homes treballen hores i hores sota terra amb l’objectiu d’augmentar la producció per recuperar un país enfonsat. El treball a la mina amb el pas dels anys semblava que anava millorant però l’arribada de la guerra i sobretot el fi d’aquesta ha fet que a la conca de Fígols no arribi cap millora i que els miners treballin en unes condicions gairebé del tot manuals. A l’horitzó es divisen els martells d’aire comprimit i millors sistemes de ventilació però aquets només estan presents en unes poques galeries privilegiades. A la resta, el pic, la puntona, l’ enfustat i la mula són els millors amics del miner.
Les dones de forma ordenada prenen posició a la cua de l’economat amb la cartilla de racionament a la mà a l’espera de rebre una mica de menjar. El menú normalment està compost de llegums seques, una mica de pa negre i el dia que la sort acompanya una mica de cafè. La Margarita resta de peu al costat de la seva mare sense poder amagar el que ja és una evidència, està embarassada! Les dones xafarderes de la colònia comenten a la cara i critiquen a l’esquena però, la Margarida això li preocupa ben poc, ella està més preocupada per com podrà pujar aquella criatura sense un pare, que està a l’exili i en un temps de postguerra que només ha portat que fam i patiment a Sant Corneli.
De tornada a casa, les dues dones recorren el camins de la colònia. Es tracta d’un passeig agradable que transcorre entre corriols plens de flors i d’arbres que proporcionen ombres agradables en els mesos d’estiu. Només el cant d’uns ocellets que reclamen el menjar a la seva mare i el miolar d’un gat petit que es refrega per les seves cames trenca amb el silenci i amb l’harmonia que es respira en aquell indret miner. A mesura que les dones s’acosten als carrers principals la visió bucòlica poc a poc es va tornat fosca i trista. En alguns balcons pengen banderes de la victòria i banderes amb les fletxes i l’arc de la falange, que en tot moment recorden qui ha guanyat la guerra i a qui deuen obediència a partir d’ara. Al creuar-se amb dos homes, la Margarida i la seva mare es quadren i amb el braç dret aixecat criden “Viva Espanya” “Viva Franco”. Aquells dos homes formen part del sometent que conjuntament amb un petit destacament de la guàrdia civil són els encarregats de mantenir el control i el bon fer de la gent de la colònia.
Al arribar a casa la Margarida resta arrupida a la cuina amb llàgrimes als ulls. És en aquell precís instant que pren consciència de tot allò que envolta el seu món i que malgrat que la gent de la colònia l’estimi com estimen a tots els fills de la mateixa, ni el sometent ni la guàrdia civil la deixaran tranqui-la per ser qui és i per estar embarassada d’un “rojo de mierda” com sempre li recorden quan està sola. Tot i això l’alegria de tenir un fill i saber que el seu Jaume està a França preparant un futur pels tres, com li deia a la darrera carta, l’hi dona forces per aixecar-se de la cadira i seguir endavant.

El Jaume escriu totes les cartes que pot a la Margarida i a la seva família on explica que està bé i que els francesos els han acollit amb els braços oberts i que aviat treballarà i podrà pagar el seu retorn a Sant Corneli o si més no tindrà una casa on podran començar una nova vida amb la seva estimada i el seu fill. Unes paraules molt encoratjadores i molt optimistes que en alguns moments del dia mentre les escriu fins i tot ell mateix se les arriba a creure. El fet però és que el Jaume resta en el camp de refugiats d’Argelers, un platja de sorra blanca del Rosselló. És un camp que es va construir a corre-cuita i que havia de fer servei durant quinze dies però ell ja porta més de dos mesos en un barracó dels tres cents que es van construir, on comparteix espai amb soldats, amb dones i nens i sobretot avis que a causa de la mala nutrició poc a poc es van apagant fins que la mort se’ls emporta. El camp, que en un primer moment semblava un lloc acollidor poc a poc es va tornant en un espai de tristesa i de dolor. La manca de menjar al principi preocupava, però ara el que més afecta és la falta d’aigua potable i amb la salubritat del lloc que provoca que les malalties poc a poc es vaguin expandint i la por a una epidèmia deixi de estar a l’horitzó per ser un fantasma  present al dia dia del camp. Els francesos apunt d’entrar en una guerra de magnituds inconcebibles no saben que fer amb aquella gent famolenca i malalta i per moments sembla que el seu destí va lligat al de la humanitat, només podrà sobreviure el més fort.
El Jaume assegut a la vora del mar, mira com el sol del cap vespre s’amaga darrera de l’aigua donant a l’ambient unes tonalitats vermelloses. Pensa en ella, en aquella meravellosa nit i com desitja tornar al seu costat però està convençut del que vol però alhora tenir-ho tant lluny l’erosiona per dins de mala manera i qui sap si per marxar d’una guerra perduda en busca de refugi, el dia de demà l’hi toca tornar a lluitar en una trinxera llunyana i de parles estranyes.
 

Foto 1: Capellans fent la salutació feixista.
Foto 2: Bandera Falangista, subjectada pel seu fundador José Antonio Primo de Rivera.
Foto 3: Camp d'Argelers.
Foto 4: Camp d'Argelers.
Enllaça:  Argelers
Música: Muixeranga

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada