Museu de les Mines de Cercs

divendres, 20 de maig de 2011

La batalla de l'esperança.

“Escolteu la cançó del soldadet, que a través d’un ull de bou
veu que volen uns falciots! I no és que hi entengui molt, el soldadet,
però, que volin els falciots, deurà voler dir que la terra és a prop.
I tan a prop deu ser que baixa el capità, i intenta no semblar nerviós
mentre acaba la instrucció: “Concentreu-vos, soldadets, sigueu prudents
i arrapeu-vos a la vida, amb les ungles i amb les dents”.
Ja a coberta, els homes resen. Ja a coberta, els homes resen.
I fa un amén, poc convençut, el soldadet, i acaricia el seu fusell,
intentant no pensar en res. Des de proa es van fent grossos els turons,
“soldadet, valor, valor, que depèn de gent com tu la sort del món”.
(fragment "La cançó del soldadet" Manel).

Dilluns 5 de juny de 1944. Com cada matí els miners emprenen el camí de la mina però ja fa dies que el bon ambient i les bromes, s’han tornat tenses. El riure, s’ha tornat fred, els miners parlen però ja no ho fan amb la confiança de creure’s immortals. Tots ells, des de petits han escoltat als vells parlar dels perills de la mina, però en el fons sempre pensaven, “sí, la mina és perillosa però a nosaltres no ens passarà mai res, les nostres mines no ens mataran, això només passa a altres regions”. L’accident de l’Espà, no només es va emportar la vida de trenta quatre miners, va sepultar per sempre més la confiança de tota una generació que veia com els pitjors presagis, les visions més catastròfiques dels vells, no només es complien si no que ho feien d’una manera contundent. La vida a la conca minera havia tornat a la normalitat però la vida interior de les persones, trigaria anys a tornar a recuperar el seu batec habitual.

La Margarida, de genolls al costat d’altres dones refrega una vegada i una altre les camises negres de carbó de dos joves de Serón, un petit poble de la província d’Almería, que els té com a rellogats a casa seva. Moltes famílies de la colònia han aprofitat l’increment de nous vinguts per rellogar alguna de les habitacions de la vivenda i així treure’s un sobre sou que els hi permeti arribar a final de mes amb una mica més de lleugeresa. Entre rentada i rentada no pot deixar d’observar aquelles camises d’home i sentir una gran nostàlgia al recordar com en aquella freda nit de febrer la camisa que subjectava entre les seves mans era la del seu Jaume que arraulit dormisquejava en el matalàs de llana de la seva habitació. Què deu ser d’ell? es pregunta en cada moment. Mentre la mare frega, la petita Maria juga en el petit rierol que es forma cada matí quan les dones remouen les aigües fredes i tranquil·les del safareig. Cada dia nou descobriment per ella. És tot una aventura i avui toca jugar amb una petita granota que pels capricis del destí ha caigut a les mans d’una nena de vora cinc anys plena de curiositat.

Tarda del 5 de juny de 1944. El Jaume en companyia d’uns quants amics arriben al costat d’unes cases que fa uns anys segurament havien esdevingut un poble. Avui no són res més que un testimoni de la guerra i la destrucció que ha patit França. El grup d’amics està format per onze homes entre el quals hi tenim el Jaume, tres catalans més, dos andalusos i cinc francesos. Tots ells són de mentalitats i de visons molt diferents, però tots ells formen part de la resistència francesa, una resistència que malgrat l’ocupació i la derrota mai s’ha donat per vençuda i amb una lluita de guerrilles ha anat erosionant a l’exèrcit alemany tant en homes com en moral. Tots ells però avui estan aquí per una causa major i per respondre a la crida de l’exèrcit aliat. El Jaume aprofita un moment de descans en


el què sembla que abans era una escola, per escriure el que segurament pensa que serà la darrera carta a la seva família.

“Estimades Maria i Margarida, escric avui perquè no se si demà ho podré fer. Estic entre les runes d’una antiga escola, en un petit poble molt a prop de Arromanches-les-Bains, al nord de França. He vingut aquí amb altres companys per lluitar segurament per últim cop contra els alemanys, la poca informació que tenim és que demà es llançarà l’ofensiva més gran vista mai contra l’Europa nazi. L’objectiu, segons ens han dit és que amb aquesta ofensiva l’exèrcit aliat pugui trencar les defenses alemanyes i aconseguir organitzar un front que poc a poc avanci cap a París i després cap a Berlín. El nostre encàrrec, a l’igual que el de totes les persones que estan a la França ocupada i que hem lluitat a la clandestinitat es clar, és intentar atacar per la reraguarda a les defenses nazis que defensen gelosament les costes del nord de França i així facilitar un suposat desembarcament. Avui quan veníem cap aquí ens hem trobat una brigada de paracaigudistes nord americans que havien arribat al llarg de la matinada. Les poques coses que hem aconseguit entendre és que el suposat desembarcament al final es produiria la matinada dels 6 de juny i que per tant, ens havíem d’afanyar. La veritat és que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.Pel què fa la majoria de camins, estan plens de patrulles de les SS que aturen i registren a tothom. Hem vist com una dona que no els entenia era disparada sense pietat, i nosaltres immòbils entre els matolls sense poder fer res de res. Margarida té de confessar que la guerra civil em pensava que havia estat dura però el què he vist aquí supera totes les barbaritats que et puguis imaginar. Els alemanys han fet les purgues més cruels i indiscriminables. S’han emportat nens, avis que gairebé no podien ni caminar. Han violat a dones i després les han penjat a les entrades dels pobles perquè servis d’avís! Malgrat tot això, mai he vist un poble tant orgullós de sí mateix, la gent ens ha recolzat i ens ha ajudat amb tot. Una dona que pocs dies abans havia perdut al fill i a l’home, ens va acollir a la seva masia. Ens va alimentar i ens va allotjar. Al matí van arribar els soldats i malgrat totes les tortures, la dona no va dir res de res i va morir amb un somriure als llavis, un somriure de burla i premonitori, com si intuís que totes les barbaritats comeses no quedaran impunes i que algun dia tots aquells que avui es passegen amb aires de déus ho pagaran molt car. Nosaltres sense poder fer res, simplement varem enterrar el seu cos amb la promesa de que mentre un de nosaltres estigués dempeus seguiria lluitant en la clandestinitat.
Aquesta carta que us escrit no vull que us faci estar tristes, n’hi que la por recorri el vostre cos. Explico totes aquestes coses perquè crec que si ens passa res, algú ho recordi i sobretot recordi a totes aquestes persones que ens han ajudat i que han perdut la vida amb l’esperança de que les nostres siguin més llargues i podem assolir la victòria.

Margarida, perdona tot el patiment que la meva absència està comportant-te i perdona si les meves promeses de retorn no es compleixen. Aquesta nit començaré la darrera batalla a camp obert amb l’esperança de que aquest suposat desembarcament per fi, ens comenci a portar alguna victòria i la nostra història de derrota comenci a canviar.
 Sempre vostre, Jaume.

La foscor poc a poc va embolcallant les runes del petit nucli. Ha arribat l’hora d’atacar, amb l’esperança de que els alemanys no s’esperin un atac per la seva reraguarda i sobretot amb l’esperança de que el sol del matí brilli amb més força que mai.

Fotos: Desembarcament
Enllaç:  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada