Museu de les Mines de Cercs

dissabte, 14 de maig de 2011

Sang i grisú.

Dimarts 11 d’abril de 1944. El matí es desperta trist, molt trist, avui la rutina diària de la colònia sembla que s’ha submergit en un silenci que tan sols gosa trencar algun ocell que aliè a les preocupacions i tristeses dels homes canta alegre tot descansant en una branca plena de fulles verdes . A primera hora la Margarida tota vestida de negre i acompanyada de la seva mare i la seva filla surt de casa direcció al carrer Porvenir on recollirà als seus cunyats i a la seva sogra. Al retrobar-se els petons i les abraçades fan aflorar els sentiments més íntims i algunes llàgrimes comencen a fer acte de presencia. Un cop passada l’emoció inicial, la comitiva comença la seva marxa. Primer pels camins de la colònia i després camp a través tot passant pel costat del Serrat dels Bous, la masia del Jou i la Torre de Foix, una construcció de pedra que a la seva època deuria ser esplendorosa. A mesura que va passant l’estona i les seves passes es van fent més lentes, es van trobant amb altres famílies i grups d’homes que al igual que ells van cap a la mateixa direcció, Saldes.

Durant el llarg camí, la Margarida té temps de pensar en moltes coses, evidentment molts dels seus pensaments van dirigits al seu Jaume que continua perdut per França lluitant en una guerra que per sort mai no ha arribat a la colònia, però per sobre de tot la noia no pot deixar de pensar en el José. El José és un noi que té uns onze anys i que procedeix de la regió d’Almeria. Va arribar amb els seu pare just acabar la guerra civil amb la promesa que aquí trobarien feina. La seva mare malauradament havia mort en el moment del part. Finalment el seu pare va trobar feina a les mines de carbó de Saldes, i més concretament a la mina Clara de l’Espà, una obertura pròxima al Pedraforca. El José, com que no tenia mare era l’encarregat de la casa, i sobretot de l’hort i de les quatre gallines que tenien com a complement indispensable per la seva supervivència.
La Margarida, a cada passa que fa, recorda la cara d’aquell nen que suat i abatut havia arribat a Sant Corneli el dia abans per informar que a la mina Clara de l’Espà hi havia hagut una explosió i que es remorejava que hi podien haver ferits.

La veritat és que com cada matí molts homes s’acomiadaran de les seves famílies i junts o per separat emprenien el camí cap a la mina. Alguns vivien a Saldes, d’altres fins i tot pujaven cada dia des de les colònies de Sant Corneli i de Sant Josep fent així cada dia més d’una hora de camí. Era un dilluns 10 d’abril, un dilluns més, com qualsevol altre però l’arribada de la primavera feia que el camí fos més agradable, les primeres flors ja feien acte de presencia i les temperatures ja no eren tant fredes com dies enrere. Al arribar a la boca mina, la rutina habitual. Vestir-se adequadament per afrontar el dur treball a l’interior de les galeries, però res de diferent, res feia presagiar el que estava apunt de succeir.
A l’interior de la mina, poc a poc cadascú s’anava situant en el seu lloc de treball habitual, les bromes i el bon ambient eren presents malgrat estar davant d’una jornada llarga i de ser el primer dia de la setmana. Tot anava com sempre, fins que el destí decidí crear una petita i insignificant espurna que encenia sense remei el grisú que es desprenia d’alguna de les vetes de carbó. Sense gairebé tenir temps de res, l’interior de la mina explotava i el foc necessitat d’oxigen recorria la galeria a l’igual que una bala recorre la presó del seu canó. En pocs segons l’interior de la mina Clara de l’Espà s’havia convertit en un infern de foc i de temperatures inconcebibles pel cos de l’ésser humà. Els primers miners que un cop passada la explosió es van acostar a socorre els seus companys es van trobar davant seu una de les tragèdies més grans amb la que es pot trobar un miner. Els cossos dels seus companys restaven estesos a terra al costat de mules i restes de carbó que per sempre més descansarien junts pagant així el seu tribut de sang a la mina que durant tants anys els hi havia donat la vida i que ara en un segons els hi segava.
Les tasques de rescat van ser laborioses perquè el sostre de la mina es va haver d’apuntalar per la por d’un enfonsament a causa dels d’anys causats per l’explosió.
A fora els familiars més propers poc a poc s’anaven acumulant al entorn de la boca mina amb el rostre desencaixat a l’espera de rebre la noticia de si el seu home, germà, pare, o fill estava entre els ferits o morts. Poc a poc els primers cadàvers anaven abandonat la seva tomba de la mina creant així els primers crits de dolor a l’exterior. Al final van ser trenta quatre els miners que van perdre la vida aquell matí d’abril de 1944 a la Mina Clara de l’Espà de Saldes, però les persones que allà van perdre quelcom van ser moltes més. No només van perdre el seu pare, el fill o l’ home, sinó que molta gent allà va perdre la confiança en el seu treball i la convicció de que malgrat la duresa de la feina, aquesta valia la pena.

La Margarida i la resta arriben a Saldes, amb el temps just per assistir a la missa pels difunts. Un cop acabada la missa la comitiva mortuòria emprèn el camí de cementiri seguida per centenars de persones que malgrat no ser familiars i molts tampoc amics, tot es senten a prop de les víctimes i de les famílies, tots són miners i aquest vincle és molt més important que qualsevol altre vincle de sang. A igual que els seus companys morts, tots els miners saben que la seva vida esta lligada al carbó i a la sang.

Foto1: Mules treballant a l'exterior de les mines.
Foto2: Pedraforca.
Enllaç: Grisú


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada