Museu de les Mines de Cercs

dissabte, 28 de maig de 2011

La nit més fosca!

"A la sortida del túnel de Viella estava esperant-nos el general Moscardó amb diverses desenes de milers de soldats, tancs i artilleria; en conjunt una força contra la que no teníem cap possibilitat. Romandre a la Vall d'Aran no hauria tingut cap sentit; ens desallotjarien fàcilment, i avançar pel túnel de Viella, com pensaven alguns, era ficar-se de cap a una trampa."
(Santiago Carrillo)

19 d’octubre de 1944. Són dos quarts de sis del matí. La foscor embolcalla els boscos i les muntanyes de la Vall d’Aran, on arraulits es troben tres mil homes a l’espera del senyal d’atac. El Jaume al costat de varis companys, que amb el pas de les batalles conjuntes ja són com germans s’escalfa les mans. Les temperatures dels darrers dies no són gaire baixes però el fet d’estar en plena matinada i a una alçada considerable fa que el fred sigui més present.

Són aquests moments previs a la batalla on els sentiments dels combatents acostumen aflorar. Alguns, pocs, resen a Déus amb l’esperança de que quelcom sobrenatural els protegeixi dels perills, la majoria simplement repassen les seves vides amb l’esperança de que aquestes hagin valgut la pena i que algú recordi per sempre el seu nom. El Jaume amb la mirada perduda acarona el seu fusell francès que tanta sort l’hi a donat al llarg dels darrers anys i pensa amb tot allò que està deixant de viure. Pensa en la seva petita Maria que encara no ha vist mai, pensa com s’ha perdut les seves primeres passes, les seves primeres paraules i té por de que la seva petita filla no entengui què vol dir tenir pare. Per dins pensa que s’hi mai torna a casa el primer que farà es abraçar-la ben fort a ella i a la Margarida, a la qual somia tornar-li a fer un fill.
De cop i volta un crit fort posa els guerrillers en situació. L’hora ha arribat i les primeres corredisses les acompanyen alguns trets. L’ocupació de la Vall d’Aran ha començat puntual i sense aturador, esperen arribar ràpid fins a Viella.

La idea d’ocupar la Vall d’Aran s’havia forjat unes setmanes abans, després de veure com el desembarcament de Normandia havia estat un èxit i com ràpidament les tropes aliades havien aconseguit pràcticament alliberar França. La participació activa de molts republicans en la resistència francesa contra els nazis i la seva posterior victòria els feia creure que el moment havia arribat. Ara era la seva, després de molts anys de derrotes, el moment de la venjança havia arribat, i aquest cop els aliats no els deixarien a l’estacada i s’hi ells començaven l’atac, ràpidament els anglesos, americans i sobretot els francesos els ajudarien a derrocar l’últim reducte de feixisme encara sencer.
Amb aquestes premisses i les constants proclames a les ràdios de l’exili, molts refugiats es van posar a les ordres dels dirigents del partit comunista per portar a terme l’ofensiva. D’altres simplement anaven a lluitar pel seu compte amb companys del maquis francès, per prosseguir amb l’experiència victoriosa.

El pla ja estava traçat, mentre la guerra a Europa es centrava en l’intent dels aliats d’encerclar poc a poc Alemanya amb l’atac per dos fronts, els refugiats espanyols atacarien les fronteres d’Espanya pels Pirineus, en diverses operacions d’engany amb l’objectiu de llançar un atac contundent a la Vall d’Aran. El fet que l’objectiu principal fos la Vall d’Aran no era casual. La seva geografia era perfecte, l’únic accés pel Port de la Bonaigua feia que fos una plaça fàcilment defensable i les dures condicions climatològiques de l’hivern permetria als revoltats organitzar-se i donar temps als exèrcits aliats a declarar la guerra a l’estat espanyol.

Així els primers atacs ja es produïren el dia 3 d’octubre amb l’entrada per Roncesvalles, Erronkarri amb l’objectiu de distreure però també de començar a ocupar el port de la Bonaigua i obrir així un corredor cap a França per facilitar l’entrada de més companys. El dia 19 d’octubre es produeix l’atac principal a la Vall d’Aran amb l’entrada de tres mil homes. En un primer moment l’atac va ser un èxit i ràpidament es van ocupar Bausen, Pradell, Vilamòs, Montcorbau, etc, tot semblava que anava molt bé, però poc a poc la resistència franquista encapçalada pel general Moscardó va aconseguir frenar l’avanç establint durs combats i permetent així el desplaçament del cinquè batalló de muntanya de l’exèrcit franquista fins la zona. Els combats van persistir durant dies, sense que els maquis aconseguissin controlar el Port de la Bonaigua. Al final el dia 27 d’octubre de 1944 Santiago Carrillo i l’estat major dels guerrillers comunistes prenen la decisió d’efectuar la retirada completa de la zona per varis motius. La resistència franquista havia aconseguit aturar l’avenç, i aquesta a més, estava encerclant als guerrillers. Els habitants no s’havien aixecat en armes per què en cap moment es van creure una revolta utòpica, i el més important, els països aliats un altre cop havien ignorat per complet els problemes dels seus amics del sud. Així trobem com de nou un gran nombre d’homes han de tornar a creuar la frontera cap a França.

29 d’octubre de 1944. El Jaume, juntament amb els darrers guerrillers que quedaven a la Vall d’Aran, torna a creuar un altre cop la frontera francesa com uns anys endarrere. Aquest cop però la derrota ja ocupa cada centímetre del seu cos, aquest cop ja no l’hi queda lloc per l’esperança. Quan semblava que per fi la seva sort canviava, que les victòries començaven a regir la seva vida, una nova batzegada el retorna de forma cruel a la realitat. Per primera vegada sent que no tornarà mai a casa o com a mínim no com ell voldria. A França hi té molts amics i tothom el considera un heroi però a la seva terra és un fugitiu, un traïdor i allò que anhela amb totes les seves forces està envoltat d’enemics. Aquesta nit del 29 d’octubre per a molts és una nit de derrota i de tristesa, però sense cap dubte per el Jaume és la nit més fosca des de que va marxar un mati calorós de juliol cap al front.

Fotos: Guerrillers a la Vall d'Aran
Música: Corrandes d'exili

divendres, 20 de maig de 2011

La batalla de l'esperança.

“Escolteu la cançó del soldadet, que a través d’un ull de bou
veu que volen uns falciots! I no és que hi entengui molt, el soldadet,
però, que volin els falciots, deurà voler dir que la terra és a prop.
I tan a prop deu ser que baixa el capità, i intenta no semblar nerviós
mentre acaba la instrucció: “Concentreu-vos, soldadets, sigueu prudents
i arrapeu-vos a la vida, amb les ungles i amb les dents”.
Ja a coberta, els homes resen. Ja a coberta, els homes resen.
I fa un amén, poc convençut, el soldadet, i acaricia el seu fusell,
intentant no pensar en res. Des de proa es van fent grossos els turons,
“soldadet, valor, valor, que depèn de gent com tu la sort del món”.
(fragment "La cançó del soldadet" Manel).

Dilluns 5 de juny de 1944. Com cada matí els miners emprenen el camí de la mina però ja fa dies que el bon ambient i les bromes, s’han tornat tenses. El riure, s’ha tornat fred, els miners parlen però ja no ho fan amb la confiança de creure’s immortals. Tots ells, des de petits han escoltat als vells parlar dels perills de la mina, però en el fons sempre pensaven, “sí, la mina és perillosa però a nosaltres no ens passarà mai res, les nostres mines no ens mataran, això només passa a altres regions”. L’accident de l’Espà, no només es va emportar la vida de trenta quatre miners, va sepultar per sempre més la confiança de tota una generació que veia com els pitjors presagis, les visions més catastròfiques dels vells, no només es complien si no que ho feien d’una manera contundent. La vida a la conca minera havia tornat a la normalitat però la vida interior de les persones, trigaria anys a tornar a recuperar el seu batec habitual.

La Margarida, de genolls al costat d’altres dones refrega una vegada i una altre les camises negres de carbó de dos joves de Serón, un petit poble de la província d’Almería, que els té com a rellogats a casa seva. Moltes famílies de la colònia han aprofitat l’increment de nous vinguts per rellogar alguna de les habitacions de la vivenda i així treure’s un sobre sou que els hi permeti arribar a final de mes amb una mica més de lleugeresa. Entre rentada i rentada no pot deixar d’observar aquelles camises d’home i sentir una gran nostàlgia al recordar com en aquella freda nit de febrer la camisa que subjectava entre les seves mans era la del seu Jaume que arraulit dormisquejava en el matalàs de llana de la seva habitació. Què deu ser d’ell? es pregunta en cada moment. Mentre la mare frega, la petita Maria juga en el petit rierol que es forma cada matí quan les dones remouen les aigües fredes i tranquil·les del safareig. Cada dia nou descobriment per ella. És tot una aventura i avui toca jugar amb una petita granota que pels capricis del destí ha caigut a les mans d’una nena de vora cinc anys plena de curiositat.

Tarda del 5 de juny de 1944. El Jaume en companyia d’uns quants amics arriben al costat d’unes cases que fa uns anys segurament havien esdevingut un poble. Avui no són res més que un testimoni de la guerra i la destrucció que ha patit França. El grup d’amics està format per onze homes entre el quals hi tenim el Jaume, tres catalans més, dos andalusos i cinc francesos. Tots ells són de mentalitats i de visons molt diferents, però tots ells formen part de la resistència francesa, una resistència que malgrat l’ocupació i la derrota mai s’ha donat per vençuda i amb una lluita de guerrilles ha anat erosionant a l’exèrcit alemany tant en homes com en moral. Tots ells però avui estan aquí per una causa major i per respondre a la crida de l’exèrcit aliat. El Jaume aprofita un moment de descans en


el què sembla que abans era una escola, per escriure el que segurament pensa que serà la darrera carta a la seva família.

“Estimades Maria i Margarida, escric avui perquè no se si demà ho podré fer. Estic entre les runes d’una antiga escola, en un petit poble molt a prop de Arromanches-les-Bains, al nord de França. He vingut aquí amb altres companys per lluitar segurament per últim cop contra els alemanys, la poca informació que tenim és que demà es llançarà l’ofensiva més gran vista mai contra l’Europa nazi. L’objectiu, segons ens han dit és que amb aquesta ofensiva l’exèrcit aliat pugui trencar les defenses alemanyes i aconseguir organitzar un front que poc a poc avanci cap a París i després cap a Berlín. El nostre encàrrec, a l’igual que el de totes les persones que estan a la França ocupada i que hem lluitat a la clandestinitat es clar, és intentar atacar per la reraguarda a les defenses nazis que defensen gelosament les costes del nord de França i així facilitar un suposat desembarcament. Avui quan veníem cap aquí ens hem trobat una brigada de paracaigudistes nord americans que havien arribat al llarg de la matinada. Les poques coses que hem aconseguit entendre és que el suposat desembarcament al final es produiria la matinada dels 6 de juny i que per tant, ens havíem d’afanyar. La veritat és que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.Pel què fa la majoria de camins, estan plens de patrulles de les SS que aturen i registren a tothom. Hem vist com una dona que no els entenia era disparada sense pietat, i nosaltres immòbils entre els matolls sense poder fer res de res. Margarida té de confessar que la guerra civil em pensava que havia estat dura però el què he vist aquí supera totes les barbaritats que et puguis imaginar. Els alemanys han fet les purgues més cruels i indiscriminables. S’han emportat nens, avis que gairebé no podien ni caminar. Han violat a dones i després les han penjat a les entrades dels pobles perquè servis d’avís! Malgrat tot això, mai he vist un poble tant orgullós de sí mateix, la gent ens ha recolzat i ens ha ajudat amb tot. Una dona que pocs dies abans havia perdut al fill i a l’home, ens va acollir a la seva masia. Ens va alimentar i ens va allotjar. Al matí van arribar els soldats i malgrat totes les tortures, la dona no va dir res de res i va morir amb un somriure als llavis, un somriure de burla i premonitori, com si intuís que totes les barbaritats comeses no quedaran impunes i que algun dia tots aquells que avui es passegen amb aires de déus ho pagaran molt car. Nosaltres sense poder fer res, simplement varem enterrar el seu cos amb la promesa de que mentre un de nosaltres estigués dempeus seguiria lluitant en la clandestinitat.
Aquesta carta que us escrit no vull que us faci estar tristes, n’hi que la por recorri el vostre cos. Explico totes aquestes coses perquè crec que si ens passa res, algú ho recordi i sobretot recordi a totes aquestes persones que ens han ajudat i que han perdut la vida amb l’esperança de que les nostres siguin més llargues i podem assolir la victòria.

Margarida, perdona tot el patiment que la meva absència està comportant-te i perdona si les meves promeses de retorn no es compleixen. Aquesta nit començaré la darrera batalla a camp obert amb l’esperança de que aquest suposat desembarcament per fi, ens comenci a portar alguna victòria i la nostra història de derrota comenci a canviar.
 Sempre vostre, Jaume.

La foscor poc a poc va embolcallant les runes del petit nucli. Ha arribat l’hora d’atacar, amb l’esperança de que els alemanys no s’esperin un atac per la seva reraguarda i sobretot amb l’esperança de que el sol del matí brilli amb més força que mai.

Fotos: Desembarcament
Enllaç:  

dissabte, 14 de maig de 2011

Sang i grisú.

Dimarts 11 d’abril de 1944. El matí es desperta trist, molt trist, avui la rutina diària de la colònia sembla que s’ha submergit en un silenci que tan sols gosa trencar algun ocell que aliè a les preocupacions i tristeses dels homes canta alegre tot descansant en una branca plena de fulles verdes . A primera hora la Margarida tota vestida de negre i acompanyada de la seva mare i la seva filla surt de casa direcció al carrer Porvenir on recollirà als seus cunyats i a la seva sogra. Al retrobar-se els petons i les abraçades fan aflorar els sentiments més íntims i algunes llàgrimes comencen a fer acte de presencia. Un cop passada l’emoció inicial, la comitiva comença la seva marxa. Primer pels camins de la colònia i després camp a través tot passant pel costat del Serrat dels Bous, la masia del Jou i la Torre de Foix, una construcció de pedra que a la seva època deuria ser esplendorosa. A mesura que va passant l’estona i les seves passes es van fent més lentes, es van trobant amb altres famílies i grups d’homes que al igual que ells van cap a la mateixa direcció, Saldes.

Durant el llarg camí, la Margarida té temps de pensar en moltes coses, evidentment molts dels seus pensaments van dirigits al seu Jaume que continua perdut per França lluitant en una guerra que per sort mai no ha arribat a la colònia, però per sobre de tot la noia no pot deixar de pensar en el José. El José és un noi que té uns onze anys i que procedeix de la regió d’Almeria. Va arribar amb els seu pare just acabar la guerra civil amb la promesa que aquí trobarien feina. La seva mare malauradament havia mort en el moment del part. Finalment el seu pare va trobar feina a les mines de carbó de Saldes, i més concretament a la mina Clara de l’Espà, una obertura pròxima al Pedraforca. El José, com que no tenia mare era l’encarregat de la casa, i sobretot de l’hort i de les quatre gallines que tenien com a complement indispensable per la seva supervivència.
La Margarida, a cada passa que fa, recorda la cara d’aquell nen que suat i abatut havia arribat a Sant Corneli el dia abans per informar que a la mina Clara de l’Espà hi havia hagut una explosió i que es remorejava que hi podien haver ferits.

La veritat és que com cada matí molts homes s’acomiadaran de les seves famílies i junts o per separat emprenien el camí cap a la mina. Alguns vivien a Saldes, d’altres fins i tot pujaven cada dia des de les colònies de Sant Corneli i de Sant Josep fent així cada dia més d’una hora de camí. Era un dilluns 10 d’abril, un dilluns més, com qualsevol altre però l’arribada de la primavera feia que el camí fos més agradable, les primeres flors ja feien acte de presencia i les temperatures ja no eren tant fredes com dies enrere. Al arribar a la boca mina, la rutina habitual. Vestir-se adequadament per afrontar el dur treball a l’interior de les galeries, però res de diferent, res feia presagiar el que estava apunt de succeir.
A l’interior de la mina, poc a poc cadascú s’anava situant en el seu lloc de treball habitual, les bromes i el bon ambient eren presents malgrat estar davant d’una jornada llarga i de ser el primer dia de la setmana. Tot anava com sempre, fins que el destí decidí crear una petita i insignificant espurna que encenia sense remei el grisú que es desprenia d’alguna de les vetes de carbó. Sense gairebé tenir temps de res, l’interior de la mina explotava i el foc necessitat d’oxigen recorria la galeria a l’igual que una bala recorre la presó del seu canó. En pocs segons l’interior de la mina Clara de l’Espà s’havia convertit en un infern de foc i de temperatures inconcebibles pel cos de l’ésser humà. Els primers miners que un cop passada la explosió es van acostar a socorre els seus companys es van trobar davant seu una de les tragèdies més grans amb la que es pot trobar un miner. Els cossos dels seus companys restaven estesos a terra al costat de mules i restes de carbó que per sempre més descansarien junts pagant així el seu tribut de sang a la mina que durant tants anys els hi havia donat la vida i que ara en un segons els hi segava.
Les tasques de rescat van ser laborioses perquè el sostre de la mina es va haver d’apuntalar per la por d’un enfonsament a causa dels d’anys causats per l’explosió.
A fora els familiars més propers poc a poc s’anaven acumulant al entorn de la boca mina amb el rostre desencaixat a l’espera de rebre la noticia de si el seu home, germà, pare, o fill estava entre els ferits o morts. Poc a poc els primers cadàvers anaven abandonat la seva tomba de la mina creant així els primers crits de dolor a l’exterior. Al final van ser trenta quatre els miners que van perdre la vida aquell matí d’abril de 1944 a la Mina Clara de l’Espà de Saldes, però les persones que allà van perdre quelcom van ser moltes més. No només van perdre el seu pare, el fill o l’ home, sinó que molta gent allà va perdre la confiança en el seu treball i la convicció de que malgrat la duresa de la feina, aquesta valia la pena.

La Margarida i la resta arriben a Saldes, amb el temps just per assistir a la missa pels difunts. Un cop acabada la missa la comitiva mortuòria emprèn el camí de cementiri seguida per centenars de persones que malgrat no ser familiars i molts tampoc amics, tot es senten a prop de les víctimes i de les famílies, tots són miners i aquest vincle és molt més important que qualsevol altre vincle de sang. A igual que els seus companys morts, tots els miners saben que la seva vida esta lligada al carbó i a la sang.

Foto1: Mules treballant a l'exterior de les mines.
Foto2: Pedraforca.
Enllaç: Grisú


divendres, 6 de maig de 2011

El Partisà

“Quan vaig abocar-me a través de la frontera, em van advertir a rendir-me
això jo no ho podia fer; vaig prendre la meva arma i vaig desaparèixer.
He canviat el meu nom molt sovint, he perdut la meva dona i els fills
però tinc molts amics, i alguns d’ells estan amb mi.

Una dona ens va donar refugi, ens va mantenir amagats a les golfes,
després van venir els soldats; va morir sense un xiuxiueig.

Hi havia tres de nosaltres aquest matí, jo sóc l’únic d’aquesta tarda
però he de seguir endavant; les fronteres són la meva presó.

Oh, el vent, el vent està bufant, a través de les tombes bufa el vent,
la llibertat aviat vindrà; llavors anem a procedir de entre les ombres.”
(Leonard Cohen “The Partisan”)

Dimecres 3 de juliol de 1940. La Margarida camina pels carrers de la colònia amb la Maria als braços. El dia s’ha llevat càlid i agradable amb l’arribada de l’estiu. Al llarg del seu caminar la noia es va trobant amb moltes dones que, amb la mandra encara al cos comencen a realitzar les seves tasques diàries que les conduiran fins a la nit, sense gairebé adonar-se’n. La Margarida camina ràpid sense aturar-se a conversar amb ningú. Ha rebut una nova carta del Jaume i l’únic que vol és arribar al seu racó del costat de la font del safareig per llegir-la. Només d’obrir-la, unes llàgrimes l’hi rellisquen suaument per les galtes. S’adona que aquest cop la carta ja no només va dirigida a ella sinó també a la seva filla Maria a la qual el Jaume encara no ha vist mai.

Les abundats llàgrimes que dificulten la lectura, ja han aconseguit que algunes de les paraules s’hagin corregut per damunt del paper. La Margarida, amb una veu trencada per l’angoixa del moment comença a llegir la carta amb un to sua a la seva filla.

“Estimada Maria, sóc conscient de que a hores d’ara no entendràs res del que t’estic escrivint en aquesta carta. La teva innocència et fa estar lluny de qualsevol conflicte i de qualsevol tristesa per la meva absència, però malgrat tot necessitava escriure’t a tu i a la teva mare per explicar-vos tot el que sento.
Actualment estic en una casa mig abandonada en un poblet anomenat Saint Martin du Bois. És un poble situat al nord oest de França, relativament a prop de Paris. La seva economia bàsica és l’agricultura, estem envoltats de camps de conreu o com a mínim això és el que es pot deduir avui després de l’ocupació alemanya de la zona. França es va rendir oficialment el passat 25 de juny acordant que tot el territori quedaria en mans del alemanys excepte una zona que quedaria lliure de l’ocupació. Estic amb quatre companys més. Dos són catalans i ja varem lluitar junts a la guerra civil. Els altres dos són francesos el Jean Dumont, un home d’uns 38 anys del nord, de la regió de la Bretanya francesa. La veritat és que no ens entenem massa però la seva mirada reflexa confiança, seguretat. És d’aquelles persones a les quals els hi confiaries la teva vida, gairebé sense dubtar-ho un sol instant. L’altre és el Maurice Le Page, un noiet del sud, que viu molt a prop de Marsella. És un jove maniàtic i ple de supersticions però és un bon lluitador i un supervivent. Tota la seva vida segons explica ell, ha estat un rebel. Malgrat tot la seva aparença, és tot el contrari, prim i escanyolit i si no el coneguéssim pensaríem que la mort l’ha vingut a cercar.
La gent del poble ens ha acollit i de moment ens dóna amagatall i una mica de menjar però la veritat, no se fins quan perquè la presencia de membres de les SS alemanyes cada cop és més freqüent. Arriben rumors de que busquen a qualsevol persona amb tendències d’esquerres i sobretot diuen que busquen jueus. Segons els rumors tots són deportats cap Alemanya i Polònia, als camps de treball d’Auschwitz i Ravensbrück, on els obliguen a treballar per produir productes necessaris per a la guerra.
Em dóna la sensació que des de que vaig marxar aquell matí de juliol de la colònia, la meva vida ha estat envoltada de mort i de derrota. Semblava que aquest cop, lluitant en un altre país, les coses serien diferents. Al principi quan em vaig apuntar a lluitar amb els francesos, aquests tenien una confiança enorme en la victòria i que frenarien als alemanys amb els ulls tancats, fins hi tot parlaven d’ocupar la zona del Ruhr. La veritat és que l’ocupació va ser més ràpida del que molts pensaven. Varem marxar el gruix de l’exèrcit francès cap a la frontera de Bèlgica entre els rius Mosa i Amberes, amb la convicció de que els alemanys atacarien per allà. Al principi semblava que l’estratègia funcionava ja que varem entrar en combat, però quan ens varem donar compte, l’exèrcit alemany havia entrat per la nostra rereguarda, per les suposades infranquejables “Ardenas” i ens estava encerclant. Feines va tenir tot el gruix de l’exèrcit francès entre els quals ens trobàvem nosaltres per marxar d’allà per potes. Acabada aquesta batalla els fets es van precipitar i la derrota de França ja no va tenir aturador fins a la firma del tractat entre varis oficials francesos i Hitler a prop de Compiègne.
La nostra fugida va estar envoltada de caos, fins que varem arribar a aquest poble que actualment ens serveix de refugi. La veritat és que Margarida ja no se que he de fer, la derrota m’envolta allà on vaig, i cada nova batalla perduda em dóna la sensació que encara m’allunya més de tu i de la petita Maria, a la qual no se si coneixeré mai. M’agradaria tornar, creuar la frontera i estar amb vosaltres però s’hi ho faig us posaré en perill i aquells als quals odio tant, tindran el motiu que busquen per fer-vos la vida impossible.

Aquí tant lluny de tu prenc consciència de tot el que he perdut i que només amb la lluita i la victòria de les forces aliades podré tornar al teu costat, per tant, seguiré lluitant, em mantindré al costat de la resistència francesa fins al final. Lluitaré a la clandestinitat amb l’esperança de que aviat la nostra victòria em porti de nou al vostre costat.

Margarida, Maria, us estimo com mai hagués pogut imaginar-me i us prometo que tornaré, no se quan n’hi com, però tornaré.

Sempre vostre Jaume”

La Maria que no és conscient de res del que envolta al seu pare, es distreu amb un gatet petit que es refrega entre les cames de la seva mare. El seu miolar retornà a la realitat a la Margarida que s’eixuga les darreres llàgrimes de les galtes. Abraça a la petita amb força i li fa un petó. S’aixeca del costat de la font i reprèn el camí direcció a l’economat per ajuntar-se a la cua de cada dia, que li permetrà adquirir uns pocs productes amb la cartilla de racionament.


Foto1: Alemanys desfilant a l'arc del triomf a París.
Foto2: Deportats al camp d'Auschwitz.
Foto3: Resistent francès afusellat pels nazis.
Enllaç: Segona Guerra Mundial
Música: