La mort del botxí!

Matí del 20 de novembre de 1975. Fred molt fred omple els darrers dies de novembre. La vida a la colònia encara no ha recuperat el seu ritme habitual després del greu accident, quan de cop i volta una notícia recorre tots els carrers i racons del nucli. Es veu que a les deu del matí el president de govern espanyol Arias Navarro acaba d’anunciar per la televisió la mort del cap d’estat, el general Franco. El boca orella corre com la pólvora i sobretot en els punts neuràlgics de les xafarderies com ara el safareig o l’economat.

La Maria espera asseguda en un banc de fusta envellit que la senyora Pepita té a l’economat des de que el seu pare l’hi va posar, cap allà a principis dels anys cinquanta. L’economat ha patit pocs canvis al llarg dels anys de la mina, i de fet conserva els mateixos prestatges i el mateix mostrador de marbre. La Maria recorda com era de gran quan ella era petita i com amb els anys les perspectives han anat canviat. Això sí, el què mai ha canviat són les olors. Olor a sabó en l’espai de neteja, olor a xai en el petit tros dedicat a la carn, i sobretot aquella olor de regalèssia que tantes hores l’havia fet salivar quan era petita. L’espera normalment és entretinguda perquè acostuma a trobar-se amb amigues de la infantesa o si més no dones que ha vist com amb els anys s’anaven envellint físicament però guanyant amb saviesa. La vida al peu de la mina és dura, són molt poques les famílies que no han patit una desgracia en les seves pròpies carns, i al final això et dona una consciència de grup i uns lligams difícils de trencar. Les converses transcorrien sense masses variacions fins que la porta de sobte sobre i amb els crits de la Dolores, una Malaguenya que malgrat portar més de trenta anys a la colònia no ha perdut n’hi gota del seu accent andalús, “Franco ha muerto, Franco ha muerto, lo acaban de decir por televisón! Franco ha muerto!”. Primer, el silenci omple l’antic recinte, poc a poc el murmuri de les presents. Algunes dones més grans i pessimistes tenen por de que això comporti un retorn als conflictes i a una possible segona guerra civil.

La Maria immòbil i distant, resta petrificada en el banc. El seu cap ja s’ha evadit de tot allò que l’envolta. Franco ha mort, el dictador ha mort!. Tants anys, tants dies pensant en qui era aquest senyor que segons la mare era el que allunyava el pare d’elles i ara s’ha mort. Però qui era realment el general Franco, és a dir, qui era més enllà del que ella havia conegut i escoltat?

Francisco Franco Bahamonte  va néixer a Ferrol un 4 de desembre de 1892 en el sí d’una família acomodada però amb problemes d’entesa entre el seu pare i la seva mare que acabarien en ruptura. Curiosament el seu pare era un lliurepensador més proper a les polítiques liberals que no pas a les autoritàries. Amb només dotze anys se’n va a una escola naval on després de molt intentar-ho no aconsegueix entrar a formar part de l’Acadèmia Naval, veient-se obligat a entrar a l’Acadèmia d’Infanteria militar de Toledo, on segons ell va rebre diferents novetades. («Triste acogida que ofrecían a los que veníamos llenos de ilusión a incorporarnos a la gran familia militar»)

Després de molt insistir va ser destinat a l’Àfrica. La seva petició va ser denegada dos cops, segurament per les pèssimes puntuacions militars. Un cop allà però, la seva carrera va patir un ascens meteòric convertint-se en un dels generals més joves de tot  Europa  i guanyant-se l’admiració de les classes benestants. Serà a l’Àfrica on forjarà el seu esperit de “guia de la pàtria” com ell mateix reconeixia en una entrevista (“Mis años en África vienen a mí con indudable fuerza. Allí nació la posibilidad de rescate de la España grande. Allí se fundó el ideal que hoy nos rinde. Sin África, yo apenas puedo explicarme a mí mismo, ni me explico cumplidamente a mis compañeros de armas.”). Amb la proclamació de la República, Franco mostra el seu descontent en públic però serà frenat en el seu primer intent d’intervenir sobre Madrid per defensar el rei Alfons XIII. Durant “la Sanjurjada” de l’any 1932 es va mantenir tant ambigu que el propi Sanjurjo no s’havia si un cop fet el cop, aquest intervindria o no. Un dels actes més negres del senyor Francisco Franco va ser durant el setembre de 1934 quan va ser reclamat a Madrid per coordinar la repressió de la revolta asturiana. Va fer desplaçar les tropes regulars de l’Àfrica sota el comandament de Yagüe. La repressió es recorda cruenta i desmesurada i al final la xifra de morts entre uns i altres va arribar a mil cinc-cents morts. Aquest fet va suposar la gran fractura entre la dreta i l’esquerra que mai més es tornaria a cicatritzar.

Amb la victòria del “Frente Popular” durant les eleccions del febrer del 1936, Franco va començar una lenta però constant conspiració amb altres generals, fins arribar al 18 de juliol que el cop d’estat es va fer efectiu. En un primer moment el líder i guia espiritual del cop era el general Sanjurgo, però amb la mort d’aquest comencen a brollar diferents dubtes. Sembla que el general Mola serà l’encarregat. Amb els pas dels dies tornen els dubtes per la inoperància d’aquest al front de Madrid i pel seu rebuig frontal a la participació de l’hereu al tron “Juan de Borbón”. Tots aquests motius van fer que Franco tingués les simpaties dels monàrquics que sumades amb els seus èxits militars l’acabaran convertint amb l’únic líder del “movimiento”. Al finalitzar la guerra civil Franco ja era un símbol per a molts, i va rebre la màxima condecoració militar “La Gran Cruz Laureada de San Fernando”. Heroi per uns, assassí per uns altres. El seu ascens al poder va suposar l’exili de més de quatre-cents mil republicans. El període de dictadura començava i amb ell el llarg període de repressió. Franco es va assegurar de deixar clar qui havia guanyat la guerra i es va assegurar i molt de minar les il·lusions i les esperances dels perdedors. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial va jugar un paper clau com alguns volen veure, o va estar en mans del destí. El fet és que un país devastat per la guerra no podia participar en un conflicte a gran escala i la trobada d’Endaya la va utilitzar com un acte de propaganda perfecte. Va vendre que, gràcies a la seva intervenció Hitler i Mussolini no entrarien a Espanya i que no demanarien res d’ells, excepte mantenir un comerç de matèries primeres. El cert és però, que Hitler va veure en ell un home dèbil i insignificant amb el qual no valia la pena  perdre el temps. Franco havia esdevingut un gran estratega per al seu país, per a la resta del món havia esdevingut un pusil·lànime el qual no mereixia la pena tenir en compte. Sigui com sigui, la Segona Guerra Mundial va acabar i tot i la por de Franco a una intervenció aliada, ell va seguir al poder. La por occidental a un comunisme avançant va ser més forta que no pas mantenir al poder un petit aprenent de dictador. Són anys de pobresa i d’una repressió incansable. Qualsevol persona sospitosa d’enemic al règim anant bé acabava a la presó, anant malament se l’hi aplicava la llei de fugues. No serà ben be fins els anys seixanta que el règim comença a notar una millora econòmica. El franquisme s’envolta de ministres tecnòcrates que abandonaran les polítiques autàrquiques dels més afins a un règim. Espanya creixerà a un ritme del set per cent. El motor econòmic serà la industria, les fabriques de cotxes i les inversions nord americanes a canvi d’instal·lació de bases militars com a posicionament estratègic per la latent Guerra Freda. Aquests anys però també seran els anys el que el franquisme veurà néixer una nova forma d’oposició. Fins aleshores la resistència havia vingut donada de forma directa i amb reductes que pertanyien encara a la guerra civil. En aquests anys apareix una resistència sindical, obrera i universitària a l’ombra, que comptarà amb la col·laboració de diferents intel·lectuals locals i de la resta del món. Per altre banda el naixement de grups armats com ETA (1959) FAC (Front d’alliberament Català l’any 1969) complicaven cada vegada més la imatge idíl·lica que el règim volia transmetre. 

Al principi dels anys setanta ens trobem davant d’un Franco caduc, que espera una llarga agonia de mort. Malgrat tot, estem en els anys en què el personatge es mostrarà més recte i impassible. L’oposició cada cop és més forta, les critiques i accions ja l’hi arriben per tot arreu i mig món veu la figura del dictador com caduca i aferrat a una poltrona que ja no l’hi toca. Accions estudiantils, accions d’ETA (bomba a Carrero Blanco), vagues, manifestos d’intel·lectuals llegits a tot el món, etc, compliquen la seva política. Tot i això i davant del clamor popular, Franco encara va ser capaç de dictar diverses penes de mort com la de Salvador Puig Antich o la dels membres d’ETA i del GRAPO al setembre del 1975, dels que per exemple destaca Juan Paredes “Txiki”. Aquests actes l’hi van suposar una dura crítica de la resta del món i fins i tot el Vaticà es mostrà molt crític amb el règim. Franco lluny de sentir penediment encara va tenir temps de fer una darrera aparició pública a la plaça Oriente de Madrid davant dels seus seguidors més fidels on va pronunciar un discurs típic i tòpic que lluny de col·locar el país en una posició de maduresa, l’allunyava encara més de les democràcies normals i feia retrocedir als dies després de la guerra civil. Finalment i després d’una llarga agonia la matinada del 20 de novembre, el “Caudillo” deixava per sempre el poder i sucumbia a l’edat i la malaltia. Tot i això havia deixat i molt ben lligat el seu llegat.

 

Un xivarri que puja de to, fa tornar a la Maria a la realitat del seu voltant. L’economat s’ha convertit en el centre neuràlgic de debat. Tota la colònia va plena de la mort de Franco i moltes dones i avis xafardegen a l’entorn de l’establiment. Un sentiment d’alleujament envaeix el cos de la Maria, però ràpidament un altre de contradicció l’hi arriba. Franco ha mort, per fi! Però per altre banda l’hi sap greu, ja que no pagarà per tot el que ha fet, i es planteja si els anys i la justícia restablirà tot i a tots els que van perdre la vida en les seves mans. És un pensament que no es pot treure del cap i que la preocupa realment, i sobretot, què passarà demà. Aquest país serà capaç de canviar de guia o per contra es mantindrà dins les traces marcades pel dictador. S’aixeca del banc i surt del local amb la mirada fixada a l’horitzó. Franco ha mort, la lluita per la recuperació de la memòria de tots aquells que reposen en una fossa no ha fet més que començar. Dins el seu cap pensa: “Mala nit Sr. Paco”  

Foto1: Trobada de Franco amb Hitler.

Foto2: Últim discurs de Franco a la Plaza Oriente de Madrid

Vídeo: Discurs d'Arias Navarro anunciant la mort de Franco.

Música: