El demà serà del poble, serà dels treballadors.

"(...)En aquests moments passen els avions. És possible que ens disparin. Però que sàpiguen que som aquí, com a mínim amb el nostre exemple, que en aquest país hi ha homes que saben complir amb l'obligació que tenen. Jo ho faré per mandat del poble i pel mandat conscient d'un President que té la dignitat del càrrec entregat pel seu poble en eleccions lliures i democràtiques. En nom dels interessos més sagrats del poble, en nom de la Pàtria, us crido per a dir-vos que tingueu fe. La història no s'atura ni amb la repressió ni amb el crim. És una etapa que serà superada. Aquest és un moment dur i difícil: és possible que ens esclafin. Però el demà serà del poble, serà dels treballadors. La Humanitat avança cap a la conquesta d'una vida millor. (...)" (Fragment del discurs de Salvador Allende al "Palacio de la Moneda" mentre aquest era atacat).

Diumenge 24 de gener de 1982. El Martí pren un cafè tranquil·lament en una terrassa de la plaça de la Mercè. Es tracta d’una placeta petita que es troba a tocar del mercat de València, entre el carrer de les Carbasses i el carrer Popul. Sempre que el servei militar li permet el jove s’escapa tot sol a voltar pels carrerons del centre de la ciutat i com habitant de les muntanyes prepirinenques no pot deixar d’observar tot sovint el mar. Sense tenir massa clar perquè li fascina el barri del “Cabanyal”, un barri de pescadors que dia rere dia s’endinsen a la mar a la recerca del pa dels fills, mentre les seves dones feinegen les xarxes de manera que aquestes puguin estar apunt per suplir les que després de la batalla queden mal ferides. No pot deixar de comparar el patiment d’aquelles dones amb la de qualsevol mare, esposa que veu com el seu home, fill marxa cada matinada camí de la foscor i del negre carbó.

Cada diumenge de llibertat el Martí segueix el mateix ritual, sortir de la caserna, comprar “la Vanguardia” al quiosc del senyor Manel i llegir-la sense pressa tot prenent un bon cafè. Avui però una de les notícies li crida l’atenció sense massa explicació. Llegeix que el divendres dia 22 moria Eduardo Frei Montalva que havia estat president de Xilè just abans de l’ascens al poder de Salvador Allende. En un primer moment passa la notícia per sobre però poc després la torna a rellegir adonant-se que el periodista de forma subtil deixa entreveure que potser no es tracta d’una mort del tot natural. Aquelles paraules el transporten de nou a l’any 1973 quan només amb deu anys havia vist a la seva mare plorar als braços del seu tiet per la mort d’un tal Salvador Allende. Amb els anys havia entès el perquè d’aquelles llàgrimes per un metge socialista que estava a quilometres i quilometres de la colònia minera.

Salvador Allende havia estat escollit president de la república de Xilè el 4 de novembre de 1970 per una majoria  relativa després de diversos intents anteriors. El seu govern va ser recolzat per la “Unidad Popular”, un conglomerat de diferents partits d’esquerres. Les seves polítiques van consistir en fer una transició no violenta cap un estat socialista “la via chilena al socialismo”, una nacionalització del coure, un control d’estat en les parts més importants de l’economia i sobretot una gran reforma agrària. Tot un conjunt de polítiques d’esquerra en un context de crisis econòmica global i en una guerra freda que seguia molt present, de manera que tot estat de caire socialista era vist com un gra molest per als Estat Units. Richard Nixon mitjançant la CIA va intentar frenar l’ascens al poder d’Allende, però la mort del comandant en cap de l’exèrcit René Schneider en mans d’un grup d’ultra dreta finançat amb diners americans va provocar un acord amb “Democràcia Cristina” que va facilitar la seva elecció.

Amb el pas del temps el govern popular anava sumant adeptes gràcies a unes politiques de reformes socials i econòmiques, un suport que es veu reflectit amb una majoria absoluta a les eleccions municipals. És en aquest moment que la dreta veu clar que no aconseguirà guanyar Allende a les urnes i poc a poc comença una campanya desestabilitzadora per provocar un moviment de l’exèrcit. El propi Salvador Allende esta disposat a sotmetre’s a un plebiscit per reforçar el seu govern o per plegar si fos necessari, mesura que arriba a comunicar al llavors Comandant en Cap de l’exèrcit Agusto Cesar Pinochet. (posat al càrrec pel propi Allende).

Tot però va quedar truncat quan la matinada de l’onze de setembre de 1973 diversos militars van prendre els carrers de Valparaiso després d’unes maniobres navals i els carrers de la capital Santiago de Xile. Allende a les set i quinze del mati és informat de la situació i amb tota serenitat i acompanyat d’un grup d’amics empren amb el seu Fiat 125 el camí fins a la “Moneda” que és el palau presidencial. Un cop allà col·locaran diferents metralladores mentre ell subjecte un fusell AK -47 regal personal de Fidel Castro.

Els militars exigien la rendició del govern mentre aquests és negaven amb fermesa. En tot moment el president va estar en contacte amb el seu poble mitjançant “Radio Corporación i Radio Magallanes” que eren les úniques que no estaven controlades pels militars.

Després de diversos atacs al Palau de la Moneda els militars van prendre la decisió d’enderrocar l’edifici. En aquell moment el president decideix rendir el seu govern. Va fer sortir a tots els seus acompanyants mentre ell va tornar a l’interior i segons el seu metge Guijón es va suïcidar amb el seu fusell. A dia d’avui la seva mort segueix despertant certs dubtes i alguns apunten a que va ser assassinat pels militars. Sigui com sigui a les sis de la tarda es conformava la “Junta Militar” que portaria a Cesar Augusto Pinochet al poder durant divuit anys. Període durant el qual la repressió va ser duríssima i durant la qual més de dues mil persones van trobar la mort fins i tot estan a l’exili gràcies a la coneguda com “Operación Cóndor”.

Allende va ser enterrat de manera molt discreta i sense làpida en el cementiri de Viña Mar fins que l’any 1990 va rebre sepultura amb honors de president.

El Martí paga el cafè i sense rumb passeja tranquil·lament pels carrerons empedrats sota l’atenta mirada de les veïnes que feinegen sense presa tot fregant els portals.

El seu pensament s’allunya de l’individu i es centra en quelcom més ampli. No pot entendre com el món esta en mans de pocs i que aglutinen tant, i sobretot no pot entendre com aquella justícia divina que el mossèn Víctor Sallent els i explicava durant les tardes de catequesis permetia que les dictadures d’arreu seguessin la vida de milers de persones i que la classe humil i treballadora fos trepitjada dia rere dia. Pensa que potser ha arribat el moment d’intentar fer quelcom més i lluitar per un futur millor, potser militància?, potser política?, potser... aviat decidirà i res tornarà a ser igual per a ell. 

Foto1: Salvador Allende.

Foto2: Bombardeig al Palau de la Moneda.

Foto 3: Rendició dels companys de Salvador Allende.

Música 1: https://www.youtube.com/watch?v=juGmTglVQko Poema de Miguel Hernández músicat i adaptat per Cesk Freixas.

Música 2: Yo pisaré las calles nuevamente: Cançó de Pablo Milanés dedicada a Miguel Henríquez metge i polític fundador del Movimiento de Izquierda Revolucionario (MIR) de Xile mort per la dictadura de Pinochet el 5 d'octubre de 1974. 

La nit dels transistors.

"La mentira más común es aquella con la que un hombre se engaña a sí mismo. Engañar a los demás es un defecto relativamente vano. (Friedrich Nietzsche)"

Dilluns 23 de febrer de 1981. El Martí resta mut i quiet en mig d’un pati empedrat. Al seu voltant centenars de nois amb cara de pubertat i que com ell no entenen massa que estan fent. Ja fa un mes que el Martí va haver de marxar de Sant Corneli i deixar temporalment el treball a la mina per marxar a fer el servei militar obligatori “La mili”. El seu destí havia estat València, en part en el moment de la partida va pensar que encara estava de sort ja que a diferència del seu bon amic Pere ell com a mínim s’estalviaria l’avió o el vaixell, ja que el seu destí havia estat Lanzarote. Cada dia era el mateix, al matí llevar-se a la pujada de bandera, abans ja havien corregut uns quilometres, després un esmorzar pastós que no tenia gust de res, seguidament practiques i maniobres varies i així cada matí plogués o fes sol. Però avui quelcom avui canviat, el “teniente” Alfonso de Castro Villa els havia llevat a crits, cosa tampoc tant estranya, però avui no els havia fet córrer, i després de fer-los formar els hi havia deixat anar un discurs sobre la pàtria i que eren afortunats perquè podrien demostrar el seu compromís amb ella molt abans del que podien haver somiat mai . Unes paraules que es clavaven com vidres trencats al cap del Martí que no té gaire clar això del concepte “pàtria” i sincerament una por li recorre tot el cos, com si d’un mal auguri es tractes.

Ja feia uns anys que quelcom es removia a la reraguarda de la transició. L’almirall de marina Pita da Veiga havia dimitit l’any 1977 per la legalització del PCE i altres caps de l’exèrcit van mostrar el seu rebuig. Un any després al 78 es desarticulava l’operació “Galaxia” que tenia com a objectiu un cop d’estat, motiu pel qual va ser condemnat a set mesos de presó Antonio Tejero. Mentrestant el govern anava fent fins que a principis de 1980 aquest ja patia una crisis profunda amb diferents reestructuracions, pressions de l’oposició (PSOE)  i dimissions que acabarien amb la del propi president del govern Alfonso Suárez el 29 de gener de 1981. El dia 10 de febrer UCD proposava com a candidat a president del govern a Leopoldo Calvo Sotelo  que hauria de ser ratificat al congrés de diputats del 18 al 20 de febrer, però en la votació del dia 20 no va aconseguir la majoria necessària obligant així a una segona ronda que es produiria el dia 23 de febrer. Uns dies abans de la votació el periodista Romero Gómez publicava a l’ABC unes paraules duríssimes contra el president Suárez i reclamant un cop de timó que reconduís la situació i insinuant com a president el general Alfonso Armada.

Amb tot aquest caldo de cultiu, les intencions colpistes ja tenien el que volien i el 23 de febrer era el dia escollit. Malgrat tot dins dels propis colpistes hi havia diferents corrents, la més dura en mans del capità general Jaime Milans del Bosch i una de més tova pel general Alfonso Armada i home de confiança del rei en aquell moment.

Així el 23 de febrer a les sis de la tarda començava la votació nominal al congrés dels diputats per escollir Calvo Sotelo de forma tranquil·la i normal, però a les sis i vint i dos minuts s’iniciava l’operació “Duque de Ahumada”. L’acció consistia en l’entrada a l’hemicicle de varis membres de la Guardia Civil amb sub-fusells a les mans dirigits pel tinent coronel Antonio Tejero que al crit de “Quieto todo el mundo” irrompia a la sala pistola en mà mentre als carrers de Madrid la divisió “Acorazada Brunete” prenia punts claus de la capital entre ells RTVE i algunes ràdios. Paral·lelament a València Milans del Bosch desplegava la División Acorazada Maestrazjo” amb 1.800 efectius i 40 tancs als carrers des de el port fins al centre de València i apuntant els edificis oficials com l’ajuntament o les corts valencianes.

La societat espanyola mirava atònita aquelles imatges de diputats per terra mentre el vicepresident del govern provisional el tinent general Gutiérrez Mellado s’encarava amb Tejero i l’exigia l’entrega de la seva arma al ser un oficial de més graduació. Després d’uns quants trets a l’aire la imatge desapareixia i la majoria de la població va seguir tota la informació al costat de la “cadena Ser” que va seguir emetent al llarg de tota la nit, motiu perquè amb el pas del temps aquella nit seria coneguda popularment amb el nom de la “noche de los transitores”.

La humitat de la nit poc a poc anava calant al cos del Martí que amb un sub – fusell a les mans seguia fent guàrdia davant de les Corts valencianes. Mirava al seu voltant i només veia cares de por i de desconcert. Tant sols portaven unes setmanes de servei militar i ja estaven participant d’un assalt. Cap dels allà presents s’ho podia creure. Les ordres eren clares “a quin se mueva le pego un tiro” havia repetit amb força l’oficial, i observant els tancs i la situació ningú era capaç de moure un muscle. De cop algú crida per una finestra que el rei esta sortint per la televisió. En un racó els oficials escolten un vell transistor on el seu cap d’estat emet un comunicat vestit com a capità general dels exercits.

Joan Carles I va sortir a la una i catorze minuts de la matinada del 24 de febrer per explicar que el cop d’estat havia fracassat i que convidava a que tots els colpistes a retirar-se pacíficament i el més ràpidament possible.

La matinada seguia sent freda i el Martí malgrat escoltar d’amagat com el cop semblava fracassat  ell i els seus companys seguien desplegats a l’espera de rebre ordres. Per ell aquells moments eren els pitjors de la nit perquè la por a la bogeria d’un general que no acceptes les ordres rebudes els pogués dur a un enfrontament fratricida i inútil.

Lluny d’allà la Maria en companyia de l’avia Margarida i el tiet Enric no apartaven l’orella de la ràdio a l’espera de rebre qualsevol notícia de València i del seu Martí. El cop semblava fracassat però la nit i els girs de guió encara no havien finalitzat.

Imatge 1: Antonio Tejero.

Vídeo: Antonio Tejero entrant al congrés dels diputats.

Imatge 2: Discurs del rei Juan Carlos I.

Música: "Chirigota" dedicada al 23F 

La nit dels clavells

"Si l'eco de la seva veu s'afebleix, morirem" (Paul Éluard) 

Dimarts 19 de febrer de 1980. Una típica i freda tarda de febrer acompanya als habitants del petit nucli miner. En un racó del “Hogar del minero”, un espai de bar  dedicat al oci, la lectura, les converses dels miner, es troba el Martí amb una tassa fumejant  de cafè. Un cafè que inunda d’aquell aroma tant familiar tot l’espai, fent d’aquest un lloc proper i agradable. Els seus ulls no poden deixar de resseguir l’article de “la Vanguardia” dedicat al judici per la denominada “Matança d’Atocha” que va començar el dia anterior a Madrid. A mesura que avança en la lectura, la seva indignació, la seva ràbia, els seus sentiments tornen aflorar com aquell matí de gener que el món s’assabentava del que havia passat la nit anterior en un petit despatx de la capital.

Era la nit del 24 de gener de 1977 quan més o menys entre les 22.30 i les 22.45 el timbre del número 55 del carrer Atocha de Madrid sonava. Al obrir la porta, tres homes amb parques de color verd irrompien en el despatx i sense cap avis començaven a disparar les seves metralletes sembrant l’espai de dolor i de mort.

En un primer moment desconcert i frustració. Que havia passat i sobretot per què havia succeït tot allò? En les hores posteriors els primers interrogants s’anaven aclarint. L’assalt s’havia produït al despatx d’advocats especialistes en dret laboral de Comissions Obreres (CCOO) i militants del Partit Comunista d’Espanya que en aquells moments encara era il·legal, i havia estat perpetrat pel “Comando Hugo Sosa de Alianza Apostòlica Anticomunista”  més conegut com la “Triple A”. Pel que sembla l’objectiu principal era el comunista  Joaquin Navarro, sindicat de transport de CCOO que havia estat el promotor de diferents vagues que havien provocat la desarticulació de la denominada “Màfia franquista del transport”. Al no trobar-lo dos dels assaltants dispararen sense distinció a tots els que en aquell moment allà es trobaven mentre un tercer membre tallava les connexions telefòniques i regirava el despatx de d’alt a baix. Fruit dels trets van morir els advocats Enrique Valdevira Ibañez, Luis Javier Benavides Orgaz, Francisco Javier Sahuquillo Perez del Arco, l’estudiant de dret Serafín Holgado de Antonio i l’administratiu Angel Rodríguez Leal. També van resultar greument ferits Miguel Sarabia Gil, Alejandro Ruiz Huertas, Luis Ramos Pardo i Dolores González Ruiz casada amb Javier Sahuquillo i que degut a les ferides va perdre el fill que esperaven. Al mateix moment que succeïen aquests fets uns altres desconeguts assaltaven un despatx del sindicat UGT que en aquells moments es trobava buit.

Els autors van sortir tranquil·lament del lloc dels fets i no es van prendre ni la molèstia  de fugir de Madrid convençuts de que els seus contactes politics evitarien qualsevol investigació o que si més no alguna resolució falsa o benèvola seria aplicada. El que no s’havien és que pel govern de Suárez (UCD) era una prioritat atrapar els culpables per evitar així qualsevol pas enrere en el procés de transició i en les converses de legalització de partits com el PCE. 

En pocs dies la policia va detenir José Fernández Cerrá, Carlos García Juliá, Fernando Lerdo de Tejada com autors materials dels fets, i a Francisco Albadalejo Corredera secretari provincial del sindicat “Vertical” del transport com autor intel·lectual de l’operació. També van ser detinguts Leocadio Jiménez Caravaca com a subministrador de les armes i la xicota de Cerrá Gloria Herguedas com a còmplice.  

Durant les hores posteriors els telèfons treien fum i la notícia s’expandia entre els sindicalistes, membres de partits, universitaris. Això si una consigna clara i ferma. “Que tothom mantingui la calma”! Era necessari que ningú perdés els nervis evitant així que l’exèrcit tingues qualsevol excusa per tornar a sortir al carrer. Així els líders sindicals van ser els encarregats de controlar la situació. El dia 26 de gener segurament es va produir un dels fet més colpidors de la vida de molta gent de Madrid. Els carrers estaven plens de milers i milers de persones que en un silenci sepulcral acomiadaven als “morts d’Atocha”. Cap crit, cap proclama, només silenci acompanyat de clavells vermells en senyal d’homenatge. Un silenci que sense dir res deia més que qualsevol paraula. La demostració de força de diferents col·lectius que no estaven disposats a cedir cap centímetre dels que havien avançat, i un avís clar i ferm als dirigents.   

El Martí aixeca els ulls del diari i després d’acomiadar-se del senyor Miquel que com sempre l’acomiada amb un “fes bondat”. Camina pels carrerons de la colònia fins a pas lent, sense masses ganes de tornar a casa. No es pot treure del cap aquells fets, i no pot deixar de pensar en el judici i la por que té que el culpables surtin indemnes. Masses cops ha vist com els poderosos sortien impunes d’acusacions i com aquests afavorien els seus amics.

Sigui com sigui aquell judici va suposar un punt i apart en la història recent d’Espanya. Malgrat les camises blaves i la supèrbia dels acusats, aquests estaven asseguts al banc dels acusats, i això suposava que per primer cop la dreta espanyola fos jutjada i condemnada. Al final i després d’uns dies de judici l’Audiència Nacional va imposar una pena de 464 anys de presó en total pels acusats. Tot i la satisfacció per les condemnes, a mesura que els anys van anar passant, algunes informacions anaven sortint a la llum i sobretot moltes incerteses de si no es van deixar d’acusar algú més. Parlen d’alts càrrecs implicats en la matança, però que a dia d’avui es fa difícil de demostrar. Un informe del “Cesis” italià de l’any 1990 situa a Carlo Cicuttini, un membre de “Gladio” una xarxa italiana anticomunista com a participant dels fets, cosa que demostraria les sospites de molts.

El Martí apaga la llum de l’habitació del carrer Porvenir, però els ulls li resten oberts com a plants sense poder oblidar les imatges que acompanyaven el reportatge del diari. Amb el pas de les hores i sense adonar-se’n s’adorm plàcidament fins a la sortida d’un nou sol.

Foto 1: El diari el País.

Foto2: Enterrament als carrers de Madrid.

Foto 3: Escultura d'homenatge a les víctimes. 

Música: "A galopar"

Nit de reis.

"I will honor Christmas in my heart and try to keep it all year." (-Charles Dickens)

Nit del 24 de desembre de 1979. “Germans aneu-vos-en en pau”. Amb aquestes paraules el mossèn del poble Víctor Sallent acomiada els seus estimats feligresos de Sant Corneli. Al sortir un petit calabruix de neu cobreix els arbres i les teulades que s’estenen al llarg de la colònia fent d’aquesta nit de Nadal una nit realment bella. Moltes famílies aniran juntes cap a casa per acabar de compartir neules i torrons, altres s’acostaran al “Cafè” i entre copa i copa recordaran batalles de quan eren joves i aquells bons amics que ja no i són. El cafè de la colònia és un espai que consta d’una sala relativament gran, amb una barra just davant de la porta d’entrada. En motiu dels dies de festa, en un dels racons, una taula molt gran serveix d’excusa perfecte per muntar-hi el pessebre que en guany a rebut el segon premi. Ja fa un munt d’anys que al nucli miner, els carrers i les cases competeixen per a veure qui realitza un pessebre millor. D’aquesta manera és molt habitual de veure com en els dies previs, els pares i els fills recorren les petites pinedes del voltant recollint tronquets, pinyes, escorça i una mica de molsa per guarnir de forma adient la seva creació.

El Martí i la Marjanne recorren amb pressa les escales que separen l’esplanada davant del safareig del “carrer de la Font”. Agafats de la mà i sense fred intercalen el caminar lleuger amb besades llargues que semblen no tenir aturador. Al arribar a les golfes, la jove veu com el seu Martí a omplert l’estança amb unes espelmes rodones que doten l’espai d’una llum tènue que dona sensació de calidesa. En un racó, el sofà recobert amb una manta de l’avia Margarida i al mig de tot uns palets que fan funció de taula amb una ampolla de vi de la “Bodega de Berga”. El Martí a preparat tot amb molta cura per donar un Nadal a la seva estimada totalment diferent. Mentre s’ajup per encendre l’estufa de llenya per acabar de donar calor a la sala la Marjanne resta darrera seu, al girar-se el jove queda sense alè. La noia resta pràcticament nua de peu amb les galtes vermelloses de la vergonya. Faran falta uns quants segons i un bon glop de vi  perquè el Martí recuperí l’esma i sigui capaç d’articular uns sons semblants a les paraules. La Marjanne el besa suaument hi ha cau d’orella i amb suavitat l’hi diu “ fa temps que somiï-ho en ser teva i que tu siguis meu”. El pobre noi encara no les té totes i creu que esta somiant o quelcom pitjor que es quedarà sense aire als pulmons. Mai recorda una sensació tant forta dins del seu pit, sembla que aquest estigui apunt d’esclatar i que el cor l’hi surti per la boca. Poc a poc però els petons i les carantoines de la Marjanne el van tranquil·litzant i sense tant neguit es comença a deixar portar hi ha trobar-se còmode amb la situació.

De cop i volta dos cossos completament despullats un davant de l’altre. Una carícia suau al clatell, una mà que amb por acarona tendrament un pit, dues mans que agafen amb força les natges, i sense adonar-se’n dos cossos que en un res es converteixen en un de sol. Una estona de cel que deixa pas a una explosió de sentiments difícil de d’escriure que deixarà pas a més petons que confluiran amb la Marjanne adormida tendrament als braços del Martí. Ell en canvi no pot dormir, el que sent és tant estrany que difícilment el deixarà dormir. No pot deixar de mirar aquell ésser tant perfecte que respira dolçament al seu costat. Creu que res en el món el podria fer ser més feliç i pensa si allò que sent ell, és el mateix que varen sentir la seva àvia Margarida i el seu avi Jaume aquella nit fugaç que van fer seva la colònia desprès de tants dies al front lluitant per mantenir vius uns ideals que amb el pas del temps continuaven vigents. 

Fotografia d'en Josep Baraut que ens ha deixat aquest any. Les seves fotografies esdevenen un llegat únic per entendre millor com es vivia i com es treballava a l’interior de les galeries berguedanes dels anys quaranta. Serveixi aquesta imatge per retre-li un merescut homenatge.   

Sense adonar-se’n el jove veu com els primers rajos de l’alba entren dissimuladament per darrera del porticó de fusta. S’aixeca i prepararà una cafetera de ferro carregada d’aquell cafè de l’economat que tant bon aroma deixa a les cases. La jove tota emmandrida poc a poc va tornat a la vida amb un somrís que l’hi omple tota la cara. El Martí de nou bocabadat no entén com la Marjanne encara es més bonica que a la nit anterior, això si té claríssim que mai permetrà que res ni ningú pugui danyar aquell ésser tant perfecte. Per ell el Nadal sempre havia estat un dia especial però a partir d’avui mai podrà oblidar com una nit de Nadal el seu cos i la seva ànima havia quedat atrapada per sempre entre els braços llargs i blancs d’aquella noia. Pel Martí cada nit al seu costat esdevindria una nit de reis.     

3 d'abril del 79, el dia de la "democràcia"?

"La democracia es una forma de gobierno en la que cada cuatro años se cambia de tirano" (Vladimir llitx Uliànov "Lenin")

Dimarts 3 d’abril de 1979. Fa ja unes quantes hores que el Martí mig ajupit batalla en la reparació d’unes piles russes que fa dies que estan donant problemes. És un sistema que l’empresa “Carbones de Berga S.A.” havia importat cap a principis de la dècada dels setanta després d’enviar diferents enginyers de mines i directius a Rússia i Alemanya a la recerca de noves formes d’extracció més econòmiques i eficaces que fessin més rendibles les explotacions mineres berguedanes.

La jornada transcorre sense massa entrebancs. La mateixa humitat de sempre,  el mateix aire fresquet del sistema de ventilació que jornal rere jornal els i acarona la pell. Però en les converses es nota que avui malgrat tot és un dia diferent. Un cert neguit acompanya als miners que tenen més ganes que de costum d’escoltar la sirena que els allibera de les entranyes de la muntanya.

Avui per a molts suposa una victòria, per altres una experiència totalment nova. I és que avui la gent de la colònia al igual que els milions que habiten la resta del territori podran escollir els seus representants mitjançant el sistema de sufragi universal limitat a partir dels divuit anys. Un fet tant quotidià que no tenia lloc des de abans del 18 de juliol de 1936 amb “El Alzamiento Nacional” . Durant tots els anys de la dictadura franquista la representació municipal era corporativa i l’alcalde era nomenat pel govern en el cas de les capitals de provincia o bé pel governador civil o el cap provincial del “movimento” en la resta dels municipis.

La sirena retrona en força per tota la vall. El Martí corre amb presa cap als vestidors. Un espai rectangular envoltat de rajoles blanques precedit per diferents bancs coronats amb uns ganxos que serveixen de penjadors. Després de penjar la granota blava de l’empresa i de posar la llum de bateria a carregar, el Martí s’endinsa en un dels extrems on és troben les dutxes comunitàries. Tot net i polit, amb uns pantalons de pana acampanats i amb un jersei de “paleta” de color blau marí surt amb dos companys més direcció a Sant Corneli amb un Renault 5. L’espai escollit per albergar el col·legi electoral esta situat a les escoles de la colònia a la plaça Sant Romà i al costat de la mina del mateix nom. Una sola mesa presideix l’espai que malgrat només tenir tres titulars esta ple de bat a bat per l’expectativa generada al llarg de dies. A nivell general el partit més votat seria la “UCD” que ja havia guanyat les eleccions generals del mateix any. Malgrat tot algunes de les ciutats importants de l’estat espanyol havien vist com els candidats del partit majoritari perdien les alcaldies a favor dels candidats del PSOE i del PCE. A nivell català el partit més votat va esdevindré el PSOE seguit del PSUC, però curiosament el partit amb més regidors a nivell nacional va ser CIU amb un total de 1782.

 En el cas del municipi de Cercs només van transcorre a les eleccions dos dels partits anteriorment esmentats, Convergència i el partit dels socialistes. Els electors  cridats a les urnes amb dret a vot eren 1911 dels quals al final varen votar el 67’2 % (1284) produint-se així un 32’8% d’abstenció. Després del recompte exhaustiu de les paperetes el resultat va donar que la força més votada amb un total de 844 vots fos CIU i que el PSC quedes amb un total de 423 vots. De totes les butlletes escrutades 2 varen quedar en blanc i 15 van ser considerades com a nul·les. D’aquesta manera el primer alcalde democràtic de Cercs des de la segona república seria l’ Ignasi Camps i Reverter que destacava per ser durant molts anys el director de la central Tèrmica de Cercs construïda a la falda de la muntanya de Sant Corneli. La seva construcció va finalitzar l’any 1971 després de tres anys on van participar més de nou cents treballadors. La seva ubicació no va ser casual. La proximitat amb el lignit berguedà i sobretot els grans afluents d’aigua feien de la zona el lloc idoni. Durant uns anys la gent de la conca minera havia conviscut amb la construcció que per als més grans de la zona semblava una obra faraònica. Va ser necessari excavar part de la muntanya, aplanar el terreny, desviar el canal industrial de Berga (promogut per diferents empresaris però amb un ideòleg clar com va ser el senyor Boixader), canalitzar tota l’aigua de la font de la Vedella i del torrent de la “Garganta”. Però la imatge que va quedar en la retina de tots els berguedans de l’època va ser el transport de peces gegantines que van obligar a desmuntar cantonades i balcons d’alguns dels petits pobles de la comarca per on passava la carretera que portava a

Barcelona. D’aquesta manera l’any 1971 es donava per inaugurada la nova central Tèrmica que substituïa a una de més petita de l’any 1931. A partir d’aquell moment la postal visual del berguedà va continuar sent muntanyes com el Pedraforca però per a molts ja mai més es  podria separar la comarca de la xemeneia i de la enorme torre de refrigeració que nit i dia abocava al cel berguedà tones de vapor d’aigua. 

El Martí espera impacient l’escrutini que la seva mare, el Joan de “cal Menut” i la Roser havien de fer amb l’atenta mirada del jutge de pau i d’una parella de guàrdia civils. Al cap i a la fi el resultat acabaria sent el de menys, per a molts dels assistents aquell dia quedaria marcat en vermell al calendari per ser el primer en que en “democràcia” podien escollir qui els representava a nivell local. Internament però la Maria pensa que allò no significa massa i que encara queda molt camí per recórrer en la recuperació de les llibertats perdudes en anys passats.        

Foto1: Propaganda sobre les eleccions.

Foto2: La Vanguardia.

Foto 3 i 4: Vistes de la central tèrmica de Cercs, on podem observar la Torre de refrigeració, la xemeneia, així com l'edifici de la turbina. 

Música:  Le meteque "George Moustaki" 

Les mares de la dignitat

"Y mañana seguirán con fuego en los pies quemando olvido, silencio y perdón, van saltando todos los charcos del dolor que sangró, desparramando fe, las madres del amor."  (León Gieco)

Vespre del 25 de juny de 1978. Una brisa suau acarona amb suavitat la bella cara de la Marjane que subjecta amb força la mà del Martí mentre avancen pels carrerons de la colònia minera. Les mirades indiscretes i els parlars a l’esquena han deixat pas a mirades plenes de complicitat i paraules de benedicció. Aquest serà el primer estiu que el Julià s’instal·larà a la seva vella casa, en companyia, de moment, de la seva néta i més endavant de la resta de la família. Aquest acte tan quotidià fa només un parell d’anys encara era impensable per a totes aquelles persones no afins al règim.

Els dos joves arriben a l’edifici de la Cantina, on el Martí i uns amics han adaptat unes golfes com a local d’esbarjo i reunions. L’espai no és massa gran, un sofà atrotinat, unes cadires velles, una ràdio i sobretot un televisor que han pogut comprar amb els sous de les mines. A les parets s'hi veuen diferents pòsters, un del “Che Guevara”, i al seu costat un amb un lema clar “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. És el seu espai, un espai on parlen i debaten durant hores sobre la llibertat i sobretot el seu significat o, com a mínim, com creuen ells que és o hauria de ser.

En entrar, els rep amb dolçor la cançó “Abril 74” de Lluís Llach dedicada a la “Revolució dels Clavells” de Portugal (el cop d’estat militar a la dictadura de més de quaranta anys de Salazar, amb la particularitat que a cada fusell hi havia un clavell). Al cantó del sofà, el Joan i la seva companya Fina que ja estan preparats, miren per la finestra el Pepet, encara falten per arribar la Mercè i l’Antoni. Tots ells han quedat per veure i gaudir de la final del mundial de 1978 que es celebra a Argentina i que enfronta al país organitzador contra la selecció d’Holanda. Sobretot els nois són amants del futbol, però avui aquest partit té un rerefons que va més enllà de la pilota.

 

Argentina havia vist com el 24 de març de 1976 un grup de militars feia un cop d’estat que enderrocava el govern de Maria Estela Martínez de Perón. En el seu lloc, una junta militar encapçalada per Jorge Rafael Videla es feia amb el control del país. Per a molts allò simplement era un cop d’estat més com els que s’havien anat succeint a Europa i a Amèrica llatina al llarg de tot el segle XX, i fins i tot gran part del món no i va parar massa atenció. Amb l’arribada del mundial de futbol, i sobretot amb el massiu desplegament de mitjans informatius per cobrir l’acte, el món va començar a veure atònit com la dictadura anava més enllà del control polític i social. Mitjans d’arreu començaren a informar més dels drames humans que no pas els del futbol. Informacions de milers de desapareguts, els denominats “vols de la mort” consistents en llençar persones en ple vol al mar per assassinar-les, es van començar a fer freqüents als diferents informatius. I sobretot notícies cada cop més al voltant d’unes dones que cada dijous es reunien davant de la “Casa Rosada” (seu de la presidència d’Argentina) per protestar i per demanar on estaven els seus fills. El món les acabaria coneixent com les “Madres de la Plaza de Mayo”. Aquesta associació va néixer el  30 de maig de 1977, quan un grup de mares esperava infructuosament poder-se reunir amb el secretari del “Vicario Castrense” i posteriorment amb el president Videla. El seu objectiu conèixer on estaven presos els seus fills als quals encara consideraven vius. Va ser en aquest moment quan una de les mares, Azuzena Villaflor de Devincenti, proposà anar totes juntes a la plaça com a mostra de força i amb l’esperança que d’aquesta manera el president es veuria forçat a reunir-se amb elles. Aquell mateix dia es produïa la primera concentració de catorze mares, Azucena Villaflor de Devincenti, Berta Braverman, Haydée García Buelas, María Adela Gard de Antokoletz, Julia Gard, María Mercedes Gard i Cándida Gard, Delicia González, Pepa Noia, Mirta Baravalle, Kety Neuhaus, Raquel Arcushin, Sra. De Caimi i una jove que no va donar el seu nom. El símbol que totes elles compartirien seria un mocador blanc al cap, el mateix que segons elles havien utilitzat com a bolquers pels seus fills. A mesura que passaven els dies més mares s’anaven sumant a la protesta i començaven aparèixer les primeres traves i represàlies. Les dones cada dijous voltaven durant hores el monòlit construït al mig de la “Plaza de Mayo” perquè els militars els havien prohibit la concentració al crit de “circulen”, per aquest motiu totes elles mai restarien quietes en un mateix punt i donarien voltes i més voltes. Durant el mateix any 1977, la seva promotora, Azuzena de Villaflor, va ser segrestada a la sortida de l’església de la Santa Cruz del barri de Sant Cristóbal pel grup “Tareas 3.3.2 de l’Escola de Mecànica de l’armada, el seu cos va restar desaparegut fins l’any 2005. Lluny d'espantar-se, cada cop més mares s’anaven sumant a la protesta i, aprofitant el mundial de futbol, el seu crit es feu global i poc a poc etern. El que al principi fou una demanda de recuperació dels seus fills, poc a poc es convertí en un crit de justícia pels botxins i sobretot un crit ferm de que el món no oblidés els fets criminals que havien succeït a Argentina i que els culpables paguessin per tot.

Avui dia l'associació de les “Madres de la Plaza de Mayo” s’ha convertit en un referent i ha obtingut diferents reconeixements a nivell internacional, però el més important per a elles continua sent que el nom de tots els seus fills no desaparegui de la història.

Minut 82, Nanninga fa emmudir l’estadi “Monumental de Buenos Aires. Suposava el gol de l’empat d’Holanda i que el partit anés encaminat a una pròrroga. A les golfes de la vella cantina, un crit d’alegria. Finalment un segon gol de Mario “Matador” Kempes (que ja havia fet el primer) i un tercer de Daniel Bertoni, donarien la victòria i el primer mundial per Argentina que esclataria d’alegria. Malgrat  la victòria que per a molts suposava un triomf per als militars i la seva política, quelcom s’havia trencat de manera irreparable. El món havia seguit amb interès les notícies de milers de desapareguts i sobretot el món havia vist com tots els jugadors i tècnics de la selecció holandesa l’hi negaven la salutació a un Jorge Rafael Videla atònit i amb cara desencaixada.

Els joves retornen a les seves cases aprofitant l’aire suau de la nit. El Martí acarona amb suavitat les natges fermes de la Marjane i amb un llarg petó s’acomiada fins al proper vespre.

Imatge 1: Soldats portuguesos en la denominada "Revolta dels Clavells".

Imatge 2: "Gauchito" mascota del Mundial Argentina 78.

Imatge 3: Madres de la Plaza de Mayo caminat al voltant de la la plaça.

Imatge 4: Madres de la Plaza de Mayo.

Imatge 5: Jorge Rafael Videla.

Música: "Madres" Ismael Serrano

Diaris d'una revolta

"No es este el relato de unos años impresionantes, es un trozo de dos vidas tomado en un momento en que cursaron juntas un determinado trecho, con identidades,... y conjunciones de sueños. ¿Fue nuestra vision demasiado estrecha, demasiado parcial, demasiado apresurada? ¿Fueron nuestras conclusiones demasiado rigidas? Tal vez...Pero ese vagar sin rumbo por nuestra mayuscula America me ha cambiado más de lo que crei. Yo, ya no soy yo. Por lo menos no soy el mismo yo interior." (Fragment de Diarios de una motocicleta de Ernesto Guevara "Che"). 

11 de desembre de 1977. Una llum tènue es reflecteix en una finestra del carrer Porvenir. A fora fa fred, molt fred i per primer cop aquesta tardor el Martí veu com cauen els primers flocs de neu. No sap massa per què, però veure nevar sempre li ha donat una sensació de confort i de pau. Sense adonar-se’n s’ha quedat totalment bocabadat veient com aquelles volves blanques es van dipositant lentament sobre les branques dels cirerers que el seu avi havia plantat quan era petit. Tota la casa està en silenci, tan sols el respirar fort del Pelut, un gos pastor que els estralls dels anys han fet que vagi coix d’una cama i que amb certes dificultats mantingui la vista. L’acarona gairebé de forma instintiva. Són tants els moments compartits, les nits de confidències quan era un nen... Ha estat el seu company de viatge, un company de viatge fidel que mai ha tingut un mal gest cap a ell.

 

El Martí avui no pot dormir, ho intenta però no pot. Fa unes hores que ha abandonat les galeries de la mina Consolació, tan sols fa unes hores que amb dos-cents seixanta companys han abandonat aquell interior que s’havia convertit en el seu refugi durant tots aquests dies de protesta. Han estat uns dies on en cap moment ha estat sol, sempre hi havia algú amb qui debatre, amb qui compartir i ara, de cop i volta silenci, un silenci que l’atrapa, que s’apodera d’ell. L’agafa amb tanta força que sent un buit enorme dins del seu pit i una sensació de solitud difícil d’entendre. Han estat moments tan intensos, tanta informació rebuda, tantes explicacions d’injustícia que el retorn a la vida quotidiana se li fa molt costa amunt. Dintre seu, sent com quelcom ha canviat, que mai més tornarà a ser el mateix, que aquell nen enjogassat i innocent ha desaparegut per sempre més. Dóna voltes i més voltes a tot el que ha passat, i sense adonar-se’n comença a escriure una carta a la Marjane. 

“Estimada Marjane, quan rebis això segurament no entendràs absolutament res, però la veritat és que ni jo mateix ho acabo d’entendre. No sóc capaç d’assimilar tot el que ha succeït en aquests darrers dies. Sé que el teu avi va parlar amb la meva mare i que per tant ja deus estar assabentada de la revolta i de les protestes. Al principi quan em vaig trobar enmig de la revolta, quan em van dir o et quedes a dins o no cal ni que entris a treballar, no tenia gens clar que fer. Sempre penses que seràs valent, que en el moment oportú estaràs a l’alçada de les circumstàncies i que ningú et podrà aturar, però la veritat és que estava mort de por. Tenia por de represàlies i del que podia passar. Per un moment em vaig plantejar quedar-me a l’exterior, estava completament paralitzat i encara que volgués no podia moure un sol múscul del meu cos. En aquell moment, però, el Bernat, un home que ronda els cinquanta però que després de tanta foscor, pols de carbó i humitat sembla molt més gran, m’ha recordat que era nét del Jaume Caballol i que el meu besavi era el Joan. Marjane, mai els vaig arribar a conèixer  però el seu nom encara ressona amb molta força entre les parets de la mina. Per molts miners que avui piquen i repiquen a les galeries berguedanes, aquella gent que un 18 de gener de 1932 van voler fer gairebé tot sols la revolució són uns herois i un exemple a seguir. Després d’això, el pes de la història va caure sobre mi com una llosa. Com podia negar-me a entrar a la mina? Com trair tots els esforços i lluites per la igualtat dels meus avantpassats. Si ho hagués fet estic segur que mai no m’ho hagués pogut perdonar. Així que mort de por vaig entrar en companyia de dos-cents seixanta miners més. En entrar tot semblava diferent. No hi havia res de nou, la mateixa maquinària, les mateixes vagonetes, les mateixes vetes. Però no sé perquè, el carbó tenia quelcom diferent, semblava posseir una brillantor poc habitual, fins i tot era capaç de percebre el degotar de l’aigua sobre la via rovellada. Suposo que tenia els sentits molt més aguditzats per la situació, però em va semblar que entrava en un món completament nou. I és que en definitiva, Marjane, això és el que hem d’aconseguir, construir un món nou! Com pot ser que uns pocs visquin amb tant i que tants visquem amb tan poc. La protesta és per evitar l’acomiadament d’una part més que notable de companys però el rere fons ha de ser un altre. Si avui permetem això, demà ens abaixaran el sou, ens empitjoraran les condicions laborals i no només haurem perdut les lluites vençudes pels nostres avantpassats sinó que a més acabarem amb la mina tancada i amb part de les nostres llibertats trepitjades.

Aquests dies a la mina hem debatut amb vehemència, hem conversat del passat i del present, però, sobretot, he après el què significa ser miner i la responsabilitat moral que això suposa. Mai abaixem el cap davant de res i de ningú, mai ens sotmetem i sobretot siguem els primers a plantar cara a les injustícies. Aquesta, Marjane, és la nostra herència, aquesta és la meva herència. El llegat que m’ha transmès el meu pare que va morir per treure carbó, un avi abatut pel franquisme i un besavi que va caure al camp de la Bota.

Després de cinc dies i de quatre nits torno a ser casa Marjane, torno a la vida normal i a la rutina però quelcom dins meu ha canviat. En certa manera, jo ja no sóc jo! Alguna part del meu jo anterior ha quedat per sempre més a la mina Consolació. Vaig entrar a la revolta essent un nen enamorat de tu i de la vida en general i he sortit amb cara jove però amb cap d’adult. En certa manera tinc la sensació que el món ha decidit canviar-me del tot perquè jo sigui capaç de canviar el món que m’envolta.”

El Martí aixeca el cap i veu com per la finestra les primeres llums de l’alba trenquen la foscor i il·luminen un paisatge completament blanc. Ha estat tota la nit despert donant voltes i més voltes a les hores passades, però no sembla que tingui cap sintoma de cansament, l’excitació segueix a flor de pell. Guarda la carta en un calaix i pensa que ja l’acabarà d’escriure. Al seu costat, el pelut mig tremolós es desperta i llepa la mà del seu amic. L’hora de tornar a la realitat ha arribat, la revolta ja és un fet més per la història i el treball a la mina segueix. Malgrat tot, el Martí sap que avui no serà un dia més, avui és el primer dia de molts dels que vindran.

Foto 1 i 2: Mina Consolació.
Foto 3: Panoràmica de la central Tèrmica de Cercs.

Música: Al otro lado del río de Jorge Drexler.