El salt de l'ogre

 La ejecución en sí tenía un alcance y unos objetivos clarísimos. A partir de 1951 Carrero ocupó prácticamente la jefatura del Gobierno en el Régimen. Carrero simbolizaba mejor que nadie la figura del «franquismo puro». Por otra parte, llegó a ser insustituible por su experiencia y capacidad de maniobra y porque nadie lograba como él mantener el equilibrio interno del franquismo […]. (Declaracions d'un dels membres del comando d'ETA implicat en el cop contra Carrero Blanco).

Dilluns 24 de desembre de 1973. Malgrat el fred que omple la colònia minera de Sant Corneli els seus carrers estan plens de vida i de presses. Les dones que ja fa unes hores que han acomiadat els seus respectius miners s’afanyen a enllestir les tasques domèstiques més imprescindibles i amb corredisses s’acosten fins a la carnisseria i l’economat per fer les darreres compres pel sopar d’avui i pel dinar de Nadal de demà. També ha donat la casualitat que avui els nens tenen festa de l’escola, la qual cosa implica que la compra que normalment es fa amb calma avui sigui una mica més complicada, pel fet de tenir uns petits corcons impacients de poder cagar el tió al vespre. La Maria, amb un nen de deu anys que tot l’hi crea curiositat surt del petit habitacle miner. De nou la seva panxa delata el que ja és un secret a veus, espera el seu segon fill. Al arribar a l’economat la senyora Antònia, una dona d’uns cinquanta tres anys i extremadament xafardera, obsequia al Martí amb una regalèssia d’aquelles de rosegar i rosegar. L’economat és un espai que sembla que s’ha quedat aturat en el temps. El mostrador, les parets, els prestatges, són els mateixos que fa una pila d’anys. Són de color girs, tot i que l’edat els ha anat despintant. Ràpidament la conversa entre  les dones comença aflorar amb temes banals però poc a poc aquesta conversa es va reconduint cap al tema del moment, l’assassinat del president del govern Carrero Blanco, el dijous 20 de desembre. La majoria de dones no volen donar la seva opinió per por encara a una repressió d’un règim al límit de la seva decadència. Però de cop i volta la Maria sense cap mena de vergonya deixa anar “a mi no em fa cap pena!”. Algunes de les dones es mostren cor preses, però sobretot el petit Martí que no té massa consciencia de res l’hi sorprèn com la seva mare pot dir tal cosa. En aquell moment el nen es comença a preguntar internament “-però qui era aquest tal Carrero Blanco? I sobretot que ha fet per què l’hi passes això?”

Luis Carrero Blanco va néixer a Santoña un petit poble de Cantabria l’any 1904. A l’esclatar la Guerra civil va haver de refugiar-se al consolat de Mèxic i de França per tal de no ser afusellat per les milícies republicanes. L’any 1937 va aconseguir creuar a la zona colpista i amb la graduació de capità es va posar al càrrec del “Destructor de Huesca” un vaixell inaugurat l’any 1914 i que ja havia participat a la Primera Guerra Mundial a Itàlia. Un cop finalitzada la guerra va passar a formar part del govern. L’any 1940 va redactar un informe intern recomanant la neutralitat espanyola en la Segona Guerra Mundial ( cal recordar que tampoc tenia moltes opcions al tractar-se d’un país devastat per la seva pròpia guerra civil). Aquest fet l’hi va suposar un gran reconeixement per part del general Franco que el va introduir dins el seu cercle de confiança. L’any 1941 va ser nomenat subsecretari, l’any 1951 ministre de la presidència i l’any 1967 vicepresident. A mesura que passaven els anys el seu pes específic en el partit anava pujant així com la seva influència. Sempre s’ha atribuït a la seva persona l’arraconament del sector falangista en el govern així com la successió monàrquica de Juan Carles. De totes formes el què sí que estava clar i més després de que al juny de 1973 fos declarat president del govern, que ell havia de ser el continuador del franquisme després de la mort de Franco. Però tots els plans del franquisme es van truncar el 20 de desembre de 1973 quan ETA decidia acabar amb la seva vida.

Era un matí fred de desembre a Madrid quan a les primeres hores un terrabastall sorprenia a la gent que estava pel voltant del carrer Claudio Coello. En un primer moment la confusió i la por a una explosió de gas omplia el cor de tots els veïns de la zona però poc a poc s’adonaven de que allò havia estat una bomba. Tota la operació “Ogro” com va ser batejada per ETA, havia començat un temps abans quan membres d’ETA s’havien desplaçat fins a Madrid llogant un semi-subterrani al bloc número 104 del carrer Claudio Coello. Durant dies van estar furgant sota terra fins aconseguir crear un túnel subterrani fins ben bé al mig del carrer. Allà van col·locar cent quilograms de Goma-2 i després d’un estudi exhaustiu dels moviments del president del govern van decidir que seria el matí del 20 de desembre de 1973. Així que aquell matí fred ETA acabava amb la vida d’un dels homes forts del franquisme i així posava traves evidents a la seva continuïtat. Alguns ràpidament van relacionar al govern Nord – Americà per estar molt pròxim a la seva ambaixada però aquest és un fet que mai s’ha pogut demostrar. De totes formes el govern americà havia tingut alguns problemes amb Carrero Blanco per negar-se a la utilització de les bases americanes per la denominada Guerra del Yom Kipur. També algun testimoni havia parlat d’un home amb gavardina blanca donant els horaris del president de govern. El que està clar és que estem davant d’un dels cops més ben planejats contra la dictadura.

La resposta del govern no es va fer esperar i per no variar la seva costum va ser contundent i sense mesura. Cal recordar que a la Model de Barcelona un jove esperava que el govern rectifiques i l’hi commutés la pena de mort per una de menys contundent. Aquest jove s’anomenava Salvador Puig Antich i aquella bomba del carrer Coello de Madrid segurament l’hi va fer més mal que bé. Sigui com sigui aquell 20 de desembre el cotxe del president del govern saltava pels aires així com les esperances de molts franquistes de veure el règim sobrevivint a Franco.

El petit Martí surt de l’economat perseguint un gat que tranquil·lament mandrejava al costat de la vella estufa de carbó de l’establiment. Les compres finalitzen, ara toca tornar cap a casa a preparar el tiberi bo de la nit. 

Foto1. Carrero Blanco.

Foto2. L'estat en que va quedar el carrer Claudio Coello després de l'explosió.

Foto3. Anagrama Euskadi Ta Askatasuna.

Música:

Entre pedres i carbó.

"En la planta catorze en el pozo minero, en la tarde amarilla tres hombres no volvieron, hay sirenas lamentos, acompasados aies a la boca del pozo.

Dos mujeres de luto anelando dos cuerpos y una madre que rumía en silencio es el tercero" (Fragment de la cançó "En la planta 14" Víctor Manuel)" 

Nit del 10 de juliol de 1972. És una vesprada suau a la conca minera de Fígols. Moltes famílies aprofiten aquestes hores de temperatures més benvolents per compartir converses a peu de carrer amb amics i veïns. També és el moment en què a moltes cases les dones, les mares i els fills acomiaden al miner del torn de nit. És un torn rotatiu que està una mica més ben pagat per tractar-se d’unes hores de foscor. Com cada nit, els miners es canvien als vestidors de davant de la boca de la consolació i al toc de sirena s’endinsen en un tren elèctric fins les entranyes de la terra. Malgrat ser una feina perillosa, la rutina i la monotonia ha fet oblidar a molts, que treballen sota tones i tones de roca i que qualsevol petita casualitat els hi pot canviar la vida per sempre.

La jornada transcorria amb normalitat i amb els sorolls habituals d’una mina cada cop més mecanitzada, fins que un soroll inesperat irromp sobre els miners de l’explotació número cinc. De cop i volta uns espetecs i una mena de trons inunden la galeria. Sense temps de reacció els miners queden atrapats sota tones i tones de runa. A fora escenes de pànic omplen els cors de la resta de miners. A l’interior de la terra un miner desorientat comença a sentir crits de dolor i de desesperació. Poc a poc deixa de banda l’estat inconscient per adonar-se realment de la seva situació. Un munt de pedres, carbó i ferro el separen de la llibertat i sense espai per moure’s comença a preguntar-se si la petita bossa d’aire que l’envolta serà suficient per sobreviure. Cada cop més, la cama l’hi comença a fer un dolor insuportable, i creu que la té trencada. En un acte reflex crida demanant ajuda. En un primer moment no rep resposta però al cap d’uns minuts una veu tènue és comunica amb ell. És un altre dels companys soterrats, però n’hi rastre dels equips de salvament. Els moments d’angoixa i desesperació van deixant pas a la resignació i al conformisme. La seva vida l’hi recorre la ment. Pensa en els pares, en la seva jove esposa que espera en breu el seu primer fill. S’imagina ensumant-l’hi els cabells, abraçant-la, acaronant-la i com amb només una mirada seva el fa sentir petit i ple de por de perdre-la. Sense voler, una llàgrima s’escapa del seu llagrimer imaginat tot el què la seva mort suposaria a la seva família. De cop i volta el seu estat d’ànim torna a ser de lluita, ell mateix s’auto-convenç  que ha de resistir, que ha de sobreviure. Són moments d’optimisme, creu que l’equip de salvament deu estar apunt d’accedir fins on es troben soterrats i que aviat tot aquest malson només quedarà amb això, un malson. Però les hores van passant i ràpidament el miner va perdent la noció del temps, no sap si porta nomes poques hores o si per contra les hores sota terra superen la desena. Cada cop al petit habitacle que l’envolta hi ha més pols i la respiració es dificulta amb cada nou glop d’oxigen. En aquest moment torna l’ansietat per por a la mort, que veu de forma imminent. Després de molta estona i malgrat el dolor, el miner s’adorm en un somni prim, fàcil de trencar i que amb cada nou espetec de la mina el cor l’hi dona un sobresalt. Definitivament el miner restarà en aquest estat de somnolència i un pèl evadit de la realitat fins que la mort el porti o les brigades de salvament el trobin. A partir d’ara el destí del miner atrapat només està en mans de la seva capacitat de resistència. De que els seus pulmons siguin capaços d’administrar amb saviesa el poc aire que resta al petit habitacle i que el seu cor aguanti el bombeig de sang.

Després de innumerables hores atrapat, el miner escolta com una veu el crida i gairebé sense poder obrir els ulls veu com una llum brillant l’inunda les pupil·les. Passa una bona estona abans no serà conscient de que la brigada de salvament ha arribat fins a ell. Unes llàgrimes l’hi acaronen les galtes, que amb dificultat van arrencant la pols enganxada a la pell. Finalment el seu malson de sota terra ha acabat, després de dos dies atrapat sota tones i tones de pedra i carbó ara la lluita per la vida que durant uns dies continuarà a l’hospital.

 

Al sortir amb la llitera, per la boca mina veu com el sol omple tots els racons de la vall, un sol que resulta insuportable per uns ulls que porten convivint masses hores amb la foscor absoluta. Entre el munt de gent que s’acumula al seu voltant, una veu l’hi resulta familiar i sense poder aturar veu com la seva dona plora de felicitat. Malgrat tot el patiment sembla que aquest cop la sort l’acompanyarà i que la podrà tornar abraçar. Altres companys seus no seguiran la mateixa sort i la seva sang restarà per sempre més a l’explotació número cinc de la mina Consolació. 

Foto1: Joan Rodríguez amb la seva família. (Una família de Sant Cornèli).

Foto2: Entrada a la Mina Consolació.

Música: Eduard Canimas "Em trenco"

Lignit de vida, lignit de mort.

"La mort ne nous dépouiller de leurs proches. Au lieu de cela, nous les gardons et nous immortalisé dans la mémoire. Vie elle-même nous prive de nombreuses fois pour toutes."

(François Mauriac)

Dimarts 11 de juliol de 1972. El matí es desperta càlid i trist, la notícia ja inunda tota la conca minera de Fígols de punta a punta. Aquesta nit, la mina s’ha ensorrat atrapant gelosament al seu interior a nou miners del torn de nit. La Maria, com la resta de gent, s’ha desplaçat fins a la boca de la mina “Consolació” on s’ha produït el fatídic accident. En arribar, veu la imatge habitual d’una boca de mina fosca i humida que tants esforços ha costat d’obrir i que tants diners ha donat als empresaris. En un primer moment, les notícies són confoses, no està massa clar què ha passat ni quin són els miners implicats en l’accident. La resta de miners dels tres torns estan a l’interior per treballar en les tasques de rescat.

A fora, les primeres escenes de dolor comencen a aflorar, algunes informacions falses fan que algunes dones es desmaïn deixant pas al caos i a les situacions d’angoixa. A l’interior el panorama es vén diferent. Els miners, acompanyats dels serveis sanitaris i d’alguns membres de la benemèrita, s’han obert pas fins a l’explotació número cinc on s’ha produït l’esfondrament. El panorama que es troben és d’una magnitud considerable i de difícil solució, malgrat tot, saben que han d’actuar el més ràpid possible desobeïnt les ordres d’alguns facultatius que recomanen anar poc a poc per evitar un segon ensorrament. Un munt de roques de carbó i de ferros s’entrelliguen entre sí dificultant la utilització de maquinària i obligant als miners a treballar pràcticament amb les seves pròpies mans.

El Manuel ha començat la laboriosa tasca de retirar, pedra a pedra, la brossa caiguda del sostre i, així, amb pas lent però ferm, avançar en la recerca dels companys. La noció del temps va desapareixent poc a poc i l’aire, cada cop més carregat per l’absència de ventilació degut al conducte cedit amb el sostre, obliga els miners a treballar en un estat gairebé d’inconsciència i, a estones, de mareig.

Poc a poc la conca minera es va quedant a les fosques donant pas a la nit, però tot i això, cap de les persones congregades a les portes de la mina es mou del seu davant. Els primers voluntaris comencen a preparar una mica de menjar i duen algunes flassades per passar la nit al ras. La nit d’estiu els acarona suaument el rostre, però són molt pocs els que se n’adonen que un cel estrellat immens sembla cobrir-los en senyal d’ànim. Alguns dels miners que porten hores lluitant contra les pedres i el temps surten a l’exterior a recobrar una mica les forces, al cap de poc tornen de nou cap a les entranyes de la terra.

Gairebé sense adonar-se’n, el matí torna a omplir tota la vall. Encara no se sap res dels atrapats, però alguns dels noms ja comencen a ressonar amb molta prudència per no exaltar emocions.

A l’interior, la lluita segueix constant i, a pic i puntona com havien fet els seus avis, avancen cap a la tragèdia que a cada hora que passa es fa més evident. No serà fins ben entrat el matí que els esforços comencen a donar fruit i els efectius de salvament troben els primers miners sepultats. Són moments d’alegria i d’esperança perquè el primer miner és viu. Per uns moments creuen que tots apareixeran amb vida i que l’accident es podrà recordar amb tots els companys. Però la mina no dóna concessions, et dóna el carbó tant preuat que et permet portar el pa a taula per als teus fills, però és dura i cruel; per una banda et dóna la vida i per altra, te la pren, tancant així un pacte ancestral entre mina i miner.

El primer company mort apareix tornant en dolor i llàgrimes el trist treball dels companys que amb esforç segueixen traient runa. A fora, els serveis sanitaris i la Guàrdia Civil fan un cordó de seguretat per evitar que els familiars s’amunteguin a la boca de la mina per veure els primers rescatats i els primers morts. La tensió es podria tallar amb un ganivet i ràpidament la primera família devastada pel dolor de la mort s’enfonsa en la més profunda desesperació. Per a ells, la llarga agonia de l’espera ha acabat, per a les altres famílies aquest fet no ha fet res més que accentuar-la. 

Passa a passa els miners, esgotats, van traient els companys atrapats fins ben entrada la tarda en què el darrer cos serà rescatat de les entranyes de la terra. El balanç del dramàtic accident va ser de nou miners atrapats, dels quals dos es creu que van morir a l’acte i els altres set van ser hospitalitzats. En els dies posteriors dos miners més perdien la vida a l'hospital. Un balanç massa dur per una gent acostumada a l’esforç i al treball, però no avesada a la mort.

Poc a poc la colònia minera es va enfosquint. La nit del 12 de juliol ha arribat, torna a ser una nit càlida i plàcida, però avui ningú no passeja pels corriols ni ningú fa conversa a les portes de les cases. Avui tots es recullen a casa sense ganes de res, a les mines sempre és present la mort, però ningú està preparat per a ella i menys per la mort de persones joves que només tenen el desig de tirar endavant una família amb l’esforç i la suor. Avui, algunes finestres de la colònia lluiran unes espelmes que faran llum tota la nit per fer companyia a les ànimes dels miners morts que per sempre més reposaran al costat del carbó, del pic i del martell. Per sempre més les seves vides, les seves històries, formaran part de la mina.

Foto1: Mina Consolació.

Foto2: Sortida de la mina Sant Josep.

Enllaç:   Retall de diari de l'ABC

Vídeo: "EN LA PLANTA 14 (Víctor Manuel)"

Pantalons de campana, cabells llargs i sotanes.

"Un pueblo puede tener piedras, garrotes, pistolas o cañones; aún así, si no tiene libros esta completamente desarmado."

Dijous 28 d’abril de 1966. La forta pluja inunda la dolça vesprada i obliga les famílies mineres a reunir-se a les cuines econòmiques com havien fet generació rere generació. En els últims dies, les temperatures havien estat molt bones i els passejos al capvespre eren ja molt freqüents, però l’aigua d’avui a fet canviar la rutina.

Són estones de converses a l’entorn de la ràdio o de les televisions dels més adinerats. A casa dels Caballol, el petit Martí s’entretén corrent pel terra irregular de la petita vivenda. Mentrestant, els adults allarguen les converses amb aquell bon cafè que prepara la cafetera  d’alumini envellida de la Margarida que havia heretat de la seva mare. Són dies de converses exaltades sobre la mina i les noves reclamacions, però sobretot són dies de converses sobre els moviments socials del món, de Barcelona i altre cop , com no, de la repressió estúpida d’un règim que es manté impassible davant qualsevol mena de retret a la seva manera de fer.

Al món, el moviment hippie nascut a principis de la dècada dels 60, ha començat una oposició pacífica, però sense aturador contra la política dels Estats Units i la seva intervenció a la guerra del Vietnam. Una guerra a l’altre punta del món i que molt poca gent entén perquè hi participa. Paral·lelament al moviment hippie, molts intel·lectuals de diferents disciplines també han començat a mostrar el seu desacord amb la participació a la guerra, com per exemple un jove anomenat Martin Scorssesse, que realitzà un any després un curt anomenat “The Big Shave” com a protesta per la mort de joves en una guerra estúpida i d’una forma estúpida. Són anys de moviments massius de joves en contra d’uns dirigents a qui veuen caducs i envellits i allunyats dels seus ideals.

Mentrestant, a la Península, el règim franquista continua la seva política de mà dura i de fer veure que la gent viu en una societat idíl·lica. Però poc a poc l’oposició al règim és cada cop més evident i ja ho fa a cara descoberta.

El 26 d’abril un grup massiu d’estudiants es reuneix a la Universitat de Barcelona per celebrar una assemblea. El llavors rector Francisco García Valdecasas va demanar ajuda a la policia que al dia següent clausurà la Universitat i detingué a diferents estudiants. Tot aquest clima d’assemblees es produí com a conseqüència de la que és va realitzar del sis a l’onze de març al convent dels Caputxins de Sarrià pel sindicat democràtic d’estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). A la reunió hi van assistir trenta tres intel·lectuals, cinc cents estudiants, dos sacerdots, tres observadors internacionals, i set periodistes entre els quals es trobava l’holandès Robert Stephen Bosschart. Aquesta assemblea va acabar tenint una gran repercussió a nivell internacional i fins i tot la censura informativa va tenir greus problemes per tapar-la. És per aquest motiu que el règim no volia ni podia permetre cap altre intent similar de reunió. Així, la policia actuà de forma ràpida i contundent en l’intent de reunió a l’interior de la Universitat de Barcelona. Amb el què no contava el règim era que, aquest cop, les protestes serien evidents i de persones que mai s’haurien imaginat.

Aviat, quatre sacerdots es reuniren a la catedral de Barcelona per redactar una carta de protesta dirigida al comandant de la “Brigada de Investigación Política”, on demanaven que amb els detinguts se’ls atorgués un tracte de “Pacem in Terris”. Poc després, nombrosos grups de sacerdots amb sotana es dirigiren a la “Jefatura de policia” amb l’exigència de parlar amb Juan Creix. La festa va acabar amb la negativa de la policia i amb la resistència dels capellans a marxar. La imatge es va produir quan la policia va rebre l’ordre de carregar i els carrers de Barcelona es van omplir de capellans amb sotana perseguits per la policia. Fins i tot el “The New York Times “ se’n va fer ressò, deixant en una evidència mundial el règim del general Franco que, aliè a tota crítica, mantenia amb mà de ferro la dictadura.

Aquests dos moviments estudiantils no varen ser res més que el primer germen revolucionari que, poc a poc, va anar aflorant a l’entorn de les facultats. A mesura que els anys van anar passant, es van anar fent més evidents i més constants, demostrant al règim i al món que les coses amb tenacitat, esforç i sacrifici es podien aconseguir. Molts van caure en el camí de la llibertat, però gràcies al seu sacrifici molts d’altres van continuar la lluita fins al final.

La Maria, que escoltava atentament els fets ocorreguts a Barcelona no podia dissimular un somriure de felicitat. Poc a poc la societat començava  a plantar cara a aquells que li van prendre el pare i ,en aquest moments, començava a ser conscient que els senyors de Franco podien aguantar més o menys, però que tard o d’hora caurien i, aleshores, es faria justícia a tots aquells que van caure per la causa.

Les converses poc a poc s’apaguaren al mateix ritme que la brasa de la cuina; ja era l’hora d’anar a dormir. A l’endemà havien de treballar de valent com cada dia, però aquesta vegada amb la il·lusió d’un demà ple d’esperança.    

Foto1: Moviment hippie.

Foto2: Reunió al convent dels Caputxins.

Foto3: Els Grisos.

Música: Què volen aquesta gent? Maria del Mar Bonet

Vídeo: Curtmetratge "The Big Shave" Martin Scorssesse.

                                                                                                         

Bona nit capità Raymond

"Hay que seguir la lucha con lo que podamos hasta que no podamos" (Benito Juarez)

11 d’agost de 1963. Una calor asfixiant inunda cada racó de la conca minera de l’Alt Llobregat, fent que els miners desitgin endinsar-se a l’interior de les galeries per buscar una mica d’ombra i de fresca. Són dies llargs i nits curtes on la son costa de conciliar.

La Maria, abatuda, resta estirada al llit i, amb molta suavitat, subjecta el Martí, el seu fill de tan sols un parell de dies. El pare, el Manuel, ja fa unes hores que, com cada matí, ha emprès el camí cap a la foscor de les galeries. Acaben de ser pares, però la mina no para i qui vols cobrar no pot deixar de furgar la terra.

Aquests dies són dies feliços a casa dels Caballol. La Margarida ja ha passejat exultant pels camins i corriols, sembla que amb aquest naixement, tot el patiment de la guerra queda més lluny i, per fi, creu que podrà ser feliç. En canvi a la Maria, mare per primer cop, té, un sentiment de contradicció li envaeix el cor. Està molt contenta perquè a la fi té entre els seus braços el petit Martí, però per altra banda un sentiment de pena també li recorre les venes. I és que malgrat tot, ha sentit que fa uns dies havia caigut en Ramon Vila Capdevila a prop de Castell Nou de Bages i, tot mai l’havia conegut, les històries que li explicava el tiet Enric la feien somiar i el saber que era amic del seu avi encara l’omplien més d’orgull.

“ En Ramon Vila Capdevila més conegut com “Caracremada”, “Marotó”, o “Passos llargs” havia nascut l’1 d’abril de 1908 a Cal Peron, una masia actualment ensorrada del poble de Peguera. Va nèixer en el si d’una família humil i de ben petit ja va començar a saber el què era l’explotació infantil i el dolor. Va perdre una germana en un incendi i, amb només 12 anys, la seva mare morí a causa d’un llamp, el mateix que, segons diuen, li havia causat les cremades de la cara. Va treballar a l’indústria tèxtil de la Pobla de L’illet, on va cometre els seus primers sabotatges. Posteriorment, es va traslladar a les mines de Fígols, on l’any 1932 va participar a la revolta llibertaria del gener del 32, motiu pel qual va ser empresonat amb altres miners durant sis mesos. Un cop en llibertat va participar en la vaga de tramvies, motiu pel qual tornà a la presó fins el juliol de 1936, moment en que esclatà la guerra civil. Durant la guerra s’allistà a la Columna de Ferro de València, lluità al front de Terol passant per la columna Terra i Llibertat fins els últims dies de guerra on, sense cap altre opció, va creuar la frontera. A França, en companyia de molts altres exiliats, va ser internat en el camp de Saint Cyprien i més endavant en el camp d’Argelers, d’on va aconseguir fugir.

Tornà a creuar la frontera per crear el primer grup de resistència contra el franquisme, però en una operació en busca de suministres a terres franceses,  va ser capturat per l’exèrcit Nazi i fou empresonat a Perpinyà. Al cap de poc va ser enviat a treballar forçadament a unes mines de bauxita (roca sedimentària). El seu caràcter fort i combatiu li va permetre escapar-se i, sense dubtar-ho, es va enrolar a la resistència francesa de Llemotges i, després, als maquis de Rochechouart, on se’l començà a conèixer amb el nom de Capità Raymond. Segurament és en aquesta època quan estem davant d’un personatge de magnituds inimaginables per a molts.

A la resistència francesa participà en diferents saboteges a l’exèrcit alemany i destacà sobretot pel seu domini en la col·locació d’explosius i voladures d’infrastructures. Una de les accions més espectaculars en les que va participar, va ser durant l’estiu de 1944: al costat de molts companys procedents d’Espanya van assaltar el penal de Nortrón alliberant tots els presos polítics. També va participar en accions a prop de la costa nord just abans del desembarcament de Normandia. Un cop acabada la segona Guerra Mundial, les autoritats franceses van decidir atorgar-li la Legió d’Honor, la distinció francesa més elevada per reconèixer els mèrits realitzats al servei de la nació. Aquesta distinció va ser creada l’any 1802 per Napoleó Bonaparte. En Ramon, fidel als seus ideals, va rebutjar tal distinció i va prosseguir amb el seu ritme de vida de combatent. Lluny de relaxar-se i començar una nova vida a l’exili, Ramon Vila es va posar al servei de la direcció anarquista per estendre la lluita de guerrilla que tant èxit havia donat a França cap a territori espanyol. De bon principi, la tasca que se li va encomanar va ser la de guia, ja que era un bon coneixedor de tots els passos, camins i corriols dels Pirineus, facilitant així l’entrada i sortida de companys de lluita com Quicó Sabaté o Facerías. Amb Marcel·lí Massana, maqui nascut a Berga, la seva relació sempre va ser cordial i en molts moments van col·laborar. Fins i tot anys després, el propi Massana reconeixia que va estar apunt de tornar a lluitar al costat de Vila en els seus darrers anys.

 

Durant aquest període de temps Ramon Vila va participar en moltes accions. Una d’elles fou a l’any 1946 quan, en companyia de Quicó Sabaté i José Gay entre d’altres, tenia l’encàrrec de recollir un carregament de material a Banyoles. Eren allà quan, de cop i volta, una parella de la Guàrdia Civil els cridà l’alto. En Ramon Vila, sense dubtar-ho un moment, va disparar als guàrdies. Allò provocà un enrenou considerable en un dia de mercat a la petita població d’Osona i, aprofitant tot aquest desconcert, en Quicó va anar a l’hostal on havien fet nit per recollir la maleta.

Amb els pas dels anys, l’abandonament de la causa armada per molts dels dirigents polítics i la caiguda de molts companys, van fer que molts dels resistents encara vius decidíssin deixar definitivament les armes i viure a l’exili. Aquest, però, no va ser el cas de Caracremada, qui va seguir la lluita gairebé tot sol i sense ajuda de cap tipus. Fou en aquest moment quan ens trobem davant del personatge més histriònic. Ramon Vila viu a les muntanyes entre Catalunya i França, pràcticament aïllat de la societat, realitzant, sobretot, sabotatges i voladures de torretes elèctriques. Cada dia que passava, el cercle cap a la seva persona s’anava estrenyent i la Guàrdia Civil anava debilitat els pocs ajuts de què podia disposar.

Finalment, la nit del 7 d’agost de 1963, Ramon Vila Capdevila va ser envoltat per la Guàrdia Civil a prop de la masia de la Creu del Perelló entre els termes municipals de Castell Nou de Bages i Balsareny. Sense pràcticament temps de defensar-se, va ser ferit de gravetat i restà arrupit darrera d’unes roques fins el matí següent. Durant totes les hores de foscor, cap dels membres de la benemèrita va tenir valor d’acostar-se per por de la seva força i agressivitat. Amb els primers rajos de sol i després d’assegurar-se molt, els civils comprovaren que el cos no mostrava cap senyal de vida i, en silenci, el van traslladar fins les portes del cementiri de Castell Nou. Va ser enterrat fora dels murs i sense caixa per tal de desprestigiar-lo i de que ningú li pogués retre homenatge. Amb tot, la notícia es va estendre ràpidament i fins arribar a tots els racons del país.

Amb els anys, la figura de Caracremada ha despertat moltes controvèrsies. Per a alguns, fou un vulgar bandit que atemoria tothom i, per a molts, va ser un lluitador incansable que va portar uns ideals fins a les darreres conseqüències. El que és evident és que, encara, a dia d’avui, continua sent una figura injustament poc reconeguda i que només amb la memòria de la seva vida ens podríem acostar a fer-li la justícia que mereix.

La sirena de les mines retrona per tota la vall de Fígols. La Maria, contenta perquè l’hora de retrobar-se amb el Manuel ha arribat, petoneja el front del petit Martí que, adormit, resta indiferent a totes les cabòries dels grans.  

Foto1: Ramon Vila Capdevila.

Foto2: Masia de la Creu del Perelló.

Foto3: Mort de Ramon Vila Capdevila.

Música: Silvio Rodríguez "Fusil contra fusil.

La carta de l'adéu!

"Papá cuéntame otra vez ese cuento tan bonito
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.
Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas. "

(Papa cuentame otra vez, Ismael Serrano)

Dissabte 28 de maig de 1960. La Margarida corre atrafegada per la casa buscant unes agulles de cosir. El seu nerviosisme ha arribat a desesperar la seva filla i la seva mare. És el vespre previ al casament de la Maria  i vol que tot i la modèstia de la cita i del vestit, aquest, com a mínim, sembli perfecte. Després d’uns anys de festeig d’amagat i d’un d’oficialitat, el Manuel havia aprofitat un dinar humil a la font de la Perera per a declarar-se a la jove que, sens dubtar-ho, hi va accedir.

Els anys de guerra cada cop queden més lluny i, poc a poc, les famílies mineres comencen a tirar endavant i a sortir del pou de pobresa en què vivien.

La Maria, però, absent de totes les cabòries de la mare, aprofita un  moment de tranquil·litat per tancar-se a l’habitació. Amb els ulls plorosos, obre la finestra per sentir la suavitat de la vesprada. Sense eixugar-se cap de les llàgrimes que li han baixat per les galtes, comença a redactar una carta que sap perfectament que el destinatari no llegirà mai, però que, de totes formes, necessita escriure.

 

“A tu pare meu, un pare que no he conegut, un pare que mai he pogut abraçar, que mai he besat, que mai m’ha vist plorar ni riure. A tu pare, que malgrat totes aquestes mancances en les nostres vides, t’he estimat i t’estimaré.

T’escric aquesta carta perquè sóc molt conscient que les notícies funestes que ens arriben i que alguns insisteixen en què les escoltem, segurament són certes. Mai t’he vist, però sempre t’he sentit a prop, sempre he notat la teva presència, acompanyant-me al llarg d’aquests anys de vida i no sé perquè, però ja fa un temps que no noto el mateix. T’escric aquesta carta per explicar-te com em sento i, sobretot, el què espero del demà. Pare meu, demà em casaré i no et pots ni imaginar com m’hagués agradat anar del teu braç fins l’altar, que fossis tu qui m’hi portés, qui m’entregués a un altre home que, per cert, és encantador i estic segura que t’agradaria per a mi.

Durant aquests anys d’absència, la mare s’ha fet la forta, però, sense que ella ho sabés, l’he sentit plorar per tu en la foscor de les nits. L’he escoltada maleir mil vegades la guerra i tota la gent que et mantenia lluny de nosaltres. Malgrat tot, la mare mai ha baixat el cap davant de ningú i sempre s’ha mostrat ferma en les seves conviccions i orgullosa de ser la teva dona. Tots aquests anys, els tiets Enric i Maria han cuidat de mi com si fos la seva pròpia filla, m’han parlat de tu, de com eres de petit i, sobretot, de com eres quan varés prendre la decisió de marxar a la guerra, una guerra de la que he sentit tant a parlar i de la qual sé tantes poques coses. Recordo que de petita sempre imaginava la guerra com un lloc estrany, com sí d’un conte es tractés, on els bons eren com prínceps i els dolents monstres i gegants als quals s’havia de vèncer pel bé de tots. Amb els pas dels anys, pare, vaig entendre que la guerra no fa herois, que la guerra només provoca patiment i deixa vídues i orfes i que els que en tornen ho fan tan destrossats que difícilment recuperen la seva vitalitat i el rumb de la seva vida anterior. He passat moltes nits imaginant com deuria ser la teva vida de lluitador i m’imaginava lluitant al teu costat contra uns enemics invisibles per a mi, que no tenia massa clar qui eren. Ara, pare, ja et puc ben assegurar que sé qui són i de quin peu calcen. També ara, et puc assegurar que la teva memòria i la de tots els que heu lluitat per uns ideals perdurarà per sempre. La meva generació i les generacions futures ja ens encarregarem de lluitar per aquestes conviccions. Els meus fills sabran qui era el seu avi i el que va fer per tots nosaltres, estic del tot segura que aquests els ho explicaran als seus i, així, la teva vida, la teva història i la de molts com tu, es convertirà en eterna, que és tot el contrari del què volen els que ens governen avui. Pare meu, no ho aconseguiran. Amb el pas dels anys les vostres lluites retronaran tan fort a la memòria col·lectiva de tot un poble que els que passaran a l’oblit seran ells.

Tots aquests anys sense tu, he crescut forta i sentint-me molt estimada. Tot i això, sempre he tingut la sensació que la gent del meu entorn tenia por, una por que a vegades em semblava irracional perquè jo no veia que passés res, a vegades pensava que els grans estaven bojos. Escoltava la mestra recitar una vegada i una altra qui eren els bons i qui els dolents, però res més més enllà d’això. A mesura que he anat creixent he sabut de què tenia por tota la gent que havia patit de forma directa les venjances i repressions. També pare, t’he de dir que cada cop la gent té menys por i, poc a poc, va plantant cara a les injustícies. Sense anar més lluny, tot just fa una setmana, el 19 de maig al Palau de la Música de Barcelona, un grup de gent desobeïa les ordres del governador civil que havia prohibit la interpretació del Cant de la senyera, i en finalitzar l’homenatge al poeta Joan Maragall, la gent es va aixecar i la va cantar a ple pulmó. Al mateix temps que això passava, uns activistes llençaven unes octavetes  amb el lema “Us presentem al general Franco”. En definitiva, la festa va acabar amb diversos detinguts pertanyents a una agrupació anomenada “Crist Catalunya” i alguns com un tal Jordi Pujol i Francesc Pinzón són a la presó. Aquest, pare, només és un dels molts exemples que et podria donar, de com la gent comença a treballar en la clandestinitat amb l’esperança d’un futur millor.

Pare meu, sé cert que aquesta carta mai t’arribarà, sé que mai la podràs llegir, ni tan sols sé on restes enterrat!, però estic segura que allà on siguis l’escoltaràs i procuraràs que a mi i a la mare no ens passi mai res. Jo sempre t’estimaré, guardaré com un tresor el record de la teva història i mai perdonaré els culpables d’aquest sofriment.

Pare meu, que restis tranquil allà on et trobis

Maria.

Diumenge 29 de maig de 1960, les portes de l’església s’obren al ritme de les campanes. La Maria, del braç del tiet Enric, avança amb fermesa cap a l’altar on l’espera el mossèn Víctor i el seu Manuel. A cada passa que fa li vé un sentiment, fins al punt que tanca els ulls i s’imagina que el braç que la subjecta amb suavitat és el del seu pare que, amb un somriure l’acompanya fins al costat del qui serà el seu marit. Per un moment, la imatge sembla tan real que fins i tot es nota marejada. Quan torna a obrir els ulls, tot allò ha desaparegut, però la sensació de pau que l’omple li dóna la sensació que el seu pare avui també està al seu costat.

Foto1: Jordi Pujol amb un dels seu fills.

Foto2: Fragment de la Vanguardia en record dels fets del Palau. 

Música: El cant de la senyera.

La mort d'un guerriller

"No llores porque ya se terminó... sonrie porque sucedió". (Gabriel García Márquez)

Matinada del dilluns 4 de gener de 1960. Foscor, trets i crits embolcallen una nit poc habitual en el Mas Clarà, una masia típica catalana situada entre les muntanyes de Girona i Banyoles. En un racó molt a prop de les quadres, el Jaume resta mig repenjat en un dels seus murs. En una de les mans mig aguanta un fusell, mentre amb l’altra intenta taponar-se una ferida de bala al costat esquerre de l’estómac. En té dues més, una que li ha rascat el coll i una altra sota el genoll. Té tota la camisa plena de sang que barrejada amb la pols de l’era li dóna un toc més fosc. Esbufegant, aconsegueix reduir l’hemorràgia i es torna a col·locar en situació de disparar. Feia temps que sabia que tal dia com avui arribaria, que tota la sort que havien tingut s’acabaria de sobte i que la Guàrdia Civil se’ls tiraria a la caça.

El darrer viatge del Jaume havia començat el 17 de desembre de 1959 quan en Quico Sabaté l’havia convençut, juntament amb altres companys, de realitzar unes accions a l’altre cantó de la frontera. En Quico, un lluitador nat, tenia una retòrica enèrgica que convencia a tothom. Havia nascut a l’Hospitalet de Llobregat el 30 de març de 1915, i de ben petit ja havia demostrat el seu esperit llibertari en negar-se a assistir a classe en una escola clerical. Amb disset anys fundà un grup d’acció anarquista anomenat “Els Novells”. Durant la guerra civil va lluitar al front d’Aragó a la columna “els Aguiluchos”, a Terol i a Barcelona, i va acabar la guerra a la columna Durruti. A l’exili, passà per camps de refugiats fins a instal·lar-se amb la seva família a Coustouges. El 1944, cansat d’una vida tranquil·la va creuar per primera vegada la frontera per començar la lluita clandestina contra Franco.

Durant uns dies, el grup va estar voltant pels Pirineus evitant primer la policia francesa i després la Guàrdia civil que, apostada al llarg de tota la frontera, protegia gelosament el pas de qualsevol. Finalment, el dia 3 de gener aconseguiren creuar-la i s’instal·laren al “Mas Clarà”. El motiu del viatge no era cap altre que intentar alliberar un company que havia estat condemnat a trenta anys de presó. Quico, com a bon company, com a mínim volia intentar-ho. Des del primer moment el Jaume no ho veia massa clar, però en el moment que un lluita des de la clandestinitat, no li queda res més que l’amistat i el sacrifici per totes aquelles persones amb les quals ha compartit tantes hores de lluita. I malgrat no veure-ho gens clar, en cap moment va dubtar d’anar-hi.

El xiular de les bales poc a poc va deixant pas a la calma i al silenci. Sembla ser que el combat està finalitzant i que tots els companys han caigut abatuts. El Jaume pot sentir perfectament com els civils parlen entre ells i es comuniquen a crits d’un cantó a l’altre. És en aquest moment quan escolta com un crida El Quico se ha escapado, ese cabrón se a vuelto a escapar. (De fet, en Quico Sabaté va ser l’únic supervivent de l’escomesa i, tot i estar mal ferit, va aconseguir trencar el cercle, creuar el riu Ter i a Fornells de la Selva pujar a un tren direcció Barcelona. A les rodalies de Sant Celoni va ser descobert pel maquinista que, ràpidament, avisà a la Guàrdia Civil. Tot i això, Quico va saltar del tren en marxa i, malferit, va aconseguir arribar fins al poble a la recerca d’un metge. Finalment, però, va ser abatut pel membre del sometent Abel Rocha. Eren les vuit del matí del 5 de gener de 1960, Quico tenia quaranta quatre anys i amb la seva mort finalitzava la lluita de la guerrilla urbana. L’altre gran exponent, Josep Lluís Facerías, havia estat abatut el 30 d’agost de 1957 per les forces franquistes a Barcelona).

Una sensació de tranquil·litat i de pau envaeix el cos del Jaume. Assegut al terra, mira el cel estrellat per última vegada, poc a poc la pèrdua de sang s’ha accentuat deixant-lo pràcticament en un estat d’entumiment. Mentre espera el desenllaç de la seva història, tota la seva vida li transcorre pensament: recorda aquells diumenges agafat de la mà del seu pare, una mà forta que li reportava seguretat, recorda aquelles gasoses al cafè, al seu estimat Ramonet i totes les bestieses i entremaliadures que havien fet, però sobretot pensa en la Margarida, la seva Margarida. Pensa en aquella nit suau de juliol i com aquell ball el va fer l’home més feliç del món. Encara pot apreciar l’olor d’aquell cos perfecte protegit pels seus braços en una nit freda a la colònia. I pensa també en la seva petita Maria, ara segurament tota una dona i en que, tot i la seva absència, haurà pujat forta i bella.  El Jaume està convençut que el futur que li espera a la Maria serà prometedor. Està convençut que la seva filla veurà com tots aquells que avui manen un dia cauran i aquell dia la justícia tornarà a omplir de vida tots aquells que la van perdre lluitant per una causa que bé valia la pena: la llibertat.

Poc a poc la freda nit es va trencant deixant pas a una albada perfecte. El “Mas Clarà” queda una mica elevat i per damunt de la boira de les valls s’aixeca un sol esplèndid. El Jaume el mira amb uns ulls entelats, com un presagi d’un demà ple d’esperança i, abans de tancar-los per sempre, es pregunta si la seva mort, si la mort de tants companys, haurà valgut la pena. La respiració cada cop es va fent més lenta i el fusell, poc a poc, li rellisca de les mans fins a reposar-se al terra on per sempre més descansarà.

La Guàrdia Civil després d’esperar fins que la llum del dia inundés tota la zona per por que amb la foscor encara algun maqui els pogués disparar, començà a fer el registre al voltant de tota la masia. El recompte els descobria que tots els guerrillers excepte en Quico havien estat abatuts, així com a que alguns dels seus membres, entre els quals es trobava un tinent, també havien perdut la vida. Sense distincions ni reconeixements, tots els maquis allà caiguts van ser portats fins a les portes del cementiri més proper i sense entrar al seu interior van ser enterrats en una fossa nse placa ni record. I així, en el llarg repòs de la mort, aquells homes dormirien com a havien fet al llarg de la seva vida de lluita, junts i sense separar-se mai. 

Enllaç: Quicó Sabaté

Foto1: Quicó Sabaté.

Foto2: Mort de Quicó Sabaté a Sant Celoni.

Foto3: Tomba de Quicó Sabaté. 

Música: