En la vida i en la mort.

25 de febrer de 1916. El matí a Sant Corneli es lleva fred i plujós. És un matí gris, un matí més d’hivern en un indret de per sí ja fosc. Les escombreres provocades pel treball a les mines es van estenent per tots els entorns de la colònia. El camí que serpenteja els penya-segats estan plens de restes negres i grisoses sortides directament del cor de la terra. En aquests corriols també s’hi poden observar unes pedres amb restes vermelloses, com si la pedra estigues oxidada. No és res més que el reflex d’un dels grans problemes de les mines de Fígols, el sofre! Aquest sofre conjuntament amb la pols de carbó són inhalats diàriament pels miners que, complint amb el seu deure extreuen el mineral tant preuat per l’amo i per tota l’Europa en guerra.

Les conseqüències del treball a la mina tothom les coneix, els miners tenen problemes respiratoris, pulmonars, i entre altres, l’artritis, provocada per les condicions en que treballen i de l’eleva’t índex d’humitat que pateixen al interior de la terra, així com també un envelliment més ràpid de les cèl·lules, cosa que provoca que el seu aspecte no es correspongui amb la seva edat real.

 

L’Enric, ja fa uns dies que no va a treballar, la pneumoconiosis que arrossega des de fa anys s’ha vist agreujada per una infecció de tuberculosis. Aquest fet l’ha dut a guardar llit des de fa dies a “l’Hospitalillo”, una petita caseta que el senyor Olano va fer construir per tractar els miners i les seves famílies i per acollir a tota persona infectada d’alguna malaltia contagiosa. La Maria i els seus fills, el van a veure sempre que el practicant els hi ho permet, però tant ell com seva la família tenen molt clar que és qüestió de dies que l’Enric mori.

El Joan intenta animar al pare. De fet li explica que la Maria Rosa, la seva dona, tot just s’acaba d’assabentar que està embarassada i que en uns mesos serà avi. Però els ulls de l’Enric reflecteixen resignació i rendició. Té molt assumit el què li espera. En qüestió de dies ha perdut la vitalitat i les ganes de lluitar que el caracteritzaven. I és que en un context de mines, el camí de la vida i la mort segueix el seu ritme inexorable. Uns miners moren i d’altres neixen assegurant així la tradició que passa de pares a fills i d’avis a néts.

Si voleu saber més sobre la pneumoconiosis:

http://en.wikipedia.org/wiki/Pneumoconiosis