Demà.

A la mémoire des 100.000 Républicains Espagnols, internés dans le camp d'Argelès, lors de la RETIRADA de Février 1939. Leur malheur: avoir lutté pour défendre la Démocratie et la République contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939. Homme libre, souviens toi.

Dimecres 23 d’agost de 1939. El matí es desperta suau. Darrera les muntanyes de la Cerdanya s’alça un sol fort i radiant que no entén de política ni de guerres. La vida a la colònia sembla que s’hagi aturat, la gent cada dia fa el mateix, sense excepció, els homes treballen hores i hores sota terra amb l’objectiu d’augmentar la producció per recuperar un país enfonsat. El treball a la mina amb el pas dels anys semblava que anava millorant però l’arribada de la guerra i sobretot el fi d’aquesta ha fet que a la conca de Fígols no arribi cap millora i que els miners treballin en unes condicions dures. A l’horitzó es divisen els martells d’aire comprimit i millors sistemes de ventilació però aquets només estan presents en unes poques galeries privilegiades. A la resta, el pic, la puntona, l’enfustat i la mula són els millors amics del miner.

Les dones de forma ordenada prenen posició a la cua de l’economat amb la cartilla de racionament a la mà a l’espera de rebre una mica de menjar. El menú normalment està compost de llegums seques, una mica de pa negre i el dia que la sort acompanya una mica de cafè. La Margarita resta de peu al costat de la seva mare sense poder amagar el que ja és una evidència, està embarassada! Les dones xafarderes de la colònia comenten a la cara i critiquen a l’esquena però, la Margarida això li preocupa ben poc, ella està més preocupada per com podrà pujar aquella criatura sense un pare, que està a l’exili i en un temps de postguerra que només ha portat que fam i patiment a Sant Corneli.

De tornada a casa, les dues dones recorren el camins de la colònia. Es tracta d’un passeig agradable que transcorre entre corriols plens de flors i d’arbres que proporcionen ombres agradables en els mesos d’estiu. Només el cant d’uns ocellets que reclamen el menjar a la seva mare i el miolar d’un gat petit que es refrega per les seves cames trenca amb el silenci i amb l’harmonia que es respira en aquell indret miner. A mesura que les dones s’acosten als carrers principals la visió bucòlica poc a poc es va tornat fosca i trista. En alguns balcons pengen banderes de la victòria i banderes amb les fletxes i l’arc de la falange, que en tot moment recorden qui ha guanyat la guerra i a qui deuen obediència a partir d’ara. Al creuar-se amb dos homes, la Margarida i la seva mare es quadren i amb el braç dret aixecat criden “Viva Espanya” “Viva Franco”. Aquells dos homes formen part del sometent que conjuntament amb un petit destacament de la guàrdia civil són els encarregats de mantenir el control i el bon fer de la gent de la colònia.

Al arribar a casa la Margarida resta arrupida a la cuina amb llàgrimes als ulls. És en aquell precís instant que pren consciència de tot allò que envolta el seu món i que malgrat que la gent de la colònia l’estimi com estimen a tots els fills de la mateixa, ni el sometent ni la guàrdia civil la deixaran tranqui-la per ser qui és i per estar embarassada d’un “rojo de mierda” com sempre li recorden quan està sola. Tot i això l’alegria de tenir un fill i saber que el seu Jaume està a França preparant un futur pels tres, com li deia a la darrera carta, l’hi dona forces per aixecar-se de la cadira i seguir endavant.

El Jaume escriu totes les cartes que pot a la Margarida i a la seva família on explica que està bé i que els francesos els han acollit amb els braços oberts i que aviat treballarà i podrà pagar el seu retorn a Sant Corneli o si més no tindrà una casa on podran començar una nova vida amb la seva estimada i el seu fill. Unes paraules molt encoratjadores i molt optimistes que en alguns moments del dia mentre les escriu fins i tot ell mateix se les arriba a creure. El fet però és que el Jaume resta en el camp de refugiats d’Argelers, un platja de sorra blanca del Rosselló. És un camp que es va construir a corre-cuita i que havia de fer servei durant quinze dies però ell ja porta més de dos mesos en un barracó dels tres cents que es van construir, on comparteix espai amb soldats, amb dones i nens i sobretot avis que a causa de la mala nutrició poc a poc es van apagant fins que la mort se’ls emporta. El camp, que en un primer moment semblava un lloc acollidor poc a poc es va tornant en un espai de tristesa i de dolor. La manca de menjar al principi preocupava, però ara el que més afecta és la falta d’aigua potable i amb la salubritat del lloc que provoca que les malalties poc a poc es vaguin expandint i la por a una epidèmia deixi de estar a l’horitzó per ser un fantasma  present al dia dia del camp. Els francesos apunt d’entrar en una guerra de magnituds inconcebibles no saben que fer amb aquella gent famolenca i malalta i per moments sembla que el seu destí va lligat al de la humanitat, només podrà sobreviure el més fort.

El Jaume assegut a la vora del mar, mira com el sol del cap vespre s’amaga darrera de l’aigua donant a l’ambient unes tonalitats vermelloses. Pensa en ella, en aquella meravellosa nit i com desitja tornar al seu costat però està convençut del que vol però alhora tenir-ho tant lluny l’erosiona per dins de mala manera i qui sap si per marxar d’una guerra perduda en busca de refugi, el dia de demà l’hi toca tornar a lluitar en una trinxera llunyana i de parles estranyes.

 

Foto 1: Capellans fent la salutació feixista.

Foto 2: Bandera Falangista, subjectada pel seu fundador José Antonio Primo de Rivera.

Foto 3: Camp d'Argelers.

Foto 4: Camp d'Argelers.

Enllaça:  Argelers

Música: Muixeranga

Dies de foscor!

El exilio es parte de mí. Cuando vivo en el exilio llevo mi tierra conmigo. Cuando vivo en mi tierra, siento el exilio conmigo. La ocupación es el exilio. La ausencia de justicia es el exilio. Permanecer horas en un control militar es el exilio. Saber que el futuro no será mejor que el presente es el exilio. El porvenir es siempre peor para nosotros. Eso es el exilio.

Mahmud Darwish

15 de febrer 1939. El sol del capvespre poc a poc va desapareixent darrera les muntanyes de Sant Corneli. És el moment en què els miners que encara queden a la colònia deixen de furgar terra endins per dirigir-se cap a la mina de Sant Romà, una obertura que es troba a tocar de les cases i que els ha acompanyat al llarg de les seves vides. Tota persona del nucli té anècdotes i records de la mina. Records d’infantesa, d'alegries i de dolor però per damunt de tot respecte per una mina que els dóna de menjar i que avui els protegeix.

Les notícies de que la guerra està apunt d’acabar genera una sensació de controvèrsia entre els habitants, per un costat la tristesa d’haver perdut amics i familiars però per altre, una sensació d’alleujament perquè la guerra toca a la fi. Malgrat tot, el vol constant d’avions per sobre de la colònia fa témer a les famílies possibles represàlies sobre un territori històricament revolucionari i proletari, és per aquest motiu que passaran la tercera nit a l’interior de la mina de Sant Romà, buscant protecció de possibles bombardejos.

A l’interior de la mina la gent s’agrupa al llarg del primer revolt, una zona humida i plena de goteres que els hi ofereix protecció però alhora els hi permet veure de lluny l’obertura, observant així qualsevol moviment estrany. La Margarida i la seva mare avui són les encarregades de preparar una mica de sopar per a tots. Avui toca sopa!, una sopa feta amb quatre patates escarransides i unes quantes herbes que li donarà una mica de gust i de color, la carn fa temps que no abunda i aconseguir-la gairebé és un miracle. Després de sopar, una mica de conversa entre els adults i uns contes per als més petits fins que la mina poc a poc va recuperant el seu silenci habitual. Només el soroll de les gotes d’aigua contra el terra i el córrer lleuger d’un ratolí trenquen l’harmonia en què s’ha submergit la mina i la gent que en ella dormiten.

De cop i volta però, un xiuxiueig desperta a la Margarida, sense temps a cridar una mà li tapa la boca, espantada intenta deslliurar-se’n fins que se’n adona que la mà que li subjecta els llavis amb una certa suavitat, és la mà del Jaume, del seu Jaume! Els dos joves ràpidament abandonen la mina sense fer soroll evitant així el despertar de la resta de persones i possibles interrogatoris. La nit és freda, molt freda però els dos joves disposen de tota una colònia per ells sols i de una nit que els protegeix. Són conscients de que a la matinada es diran un altre cop adéu i que ell intentarà passar cap a França, però el desig d’estar junts és superior a qualsevol preocupació del demà. La Margarida encén una petita llum d’oli i entren a l’habitació on ella tantes nits havia somiat retrobar-se. Poc a poc els seus rostres es van acostant fins quedar un davant de l’altre sense pràcticament distància. Un petó, un altre i un altre els va transportant a un estat d’inconsciència i de despreocupació. Les mans dels Jaume comencen a resseguir aquell cos llarg i blanc estirat al matalàs. La Margarida nota com aquells dits fan que se li posi la pell de gallina i que els pèls de la nuca li provoquin un calfred. La noia poc a poc va traient-li la roba al Jaume descobrint un torç fort però masegat de tants cops i de tanta guerra. El va resseguint amb els llavis fent èmfasis allà on hi troba un cop. Els dos joves es van convertit en un sòl cos, poc a poc les seves ànimes es van entrellaçant arribant a convertir-se en una sola matèria que gairebé frega la perfecció. La llum tènue provocada per la llum d’oli els embolcalla amb suavitat fins que aquesta, poc a poc es va consumint com es consumeixen els dies, és llavors quan la foscor inunda tota l’habitació mentre els dos joves resten abraçats.

Els primers rajos de sol i el cant dels galls avisen als dos joves que ha arribat l’hora de l’adéu, un adéu que cap dels dos desitja però que de moment és el què toca, pot ser es retrobaran a França, pot ser el Jaume podrà tornar aviat,però de moment toca separar-se. El Jaume emprèn el camí direcció els singles de Vallcebre, l’objectiu és creuar un Cadí pler de neu i arribar a Bellver de Cerdanya o Martinet. Les poques notícies que arriben és que l’exèrcit nacional controla els passos de la Jonquera i el de Puigcerdà, per tant l’únic camí que veu possible és passar cap Andorra però tampoc ho té massa clar, ha de lluitar contra un clima extrem i a sobre ha de tenir els ulls ven oberts per evitar ser vist per l’exèrcit o per els partidaris del bàndol colpista que el puguin delatar. El camí és llarg i perillós però també ple d’esperança, el Jaume s’anirà trobant amb altres companys de viatge i amb gent de cases de pagès que compartiran amb ell les poques viandes de què disposen, provocant així en el Jaume una sensació de conformitat amb la seva situació i d’empenta per seguir caminat.

La Margarida de tornada cap a la mina s’adona com per la muntanya del costat, coberta per uns pins de mig metre com a molt, van baixant uns soldats armats fins les dents i que criden consignes a favor de la “Liberación de la nación”. La noia corre tot el que pot per avisar a la resta d’habitants pensant: -“Liberación” de què? Amb la tranquil·litat que hi havia abans de la vostra arribada-. Els veïns de Sant Corneli poc a poc surten de la foscor per trobar-se a l’exterior amb cares del tot desconegudes i cansades. La guerra oficialment encara no havia acabat però per qualsevol persona de la colònia, en aquell mateix instant acabava qualsevol guerra i qualsevol esperança de que els seus desitjos de futur es complissin. Aquell mateix dia es convertiria en el primer de molts en què les coses no canviarien i qualsevol vicissitud de revolta no era res més que una utopia.

Foto 1 i 2 : Camí de l'exili pels Pirineus.

Foto 3: Desfilada victoriosa de l'exèrcit nacional.

La llarga marxa dels vençuts.

“Ningún hombre es tan tonto como para desear la guerra y no la paz; pues en la paz los hijos llevan a sus padres a la tumba, en la guerra son los padres quienes llevan a los hijos a la tumba.”

Herodot de halicarnaso ( 484 aC – 425 aC) Historiador i geògraf grec.  

Nit del 28 de gener de l'any 1939. El Jaume resta mig arrupit a la vora d’un petit foc que han aconseguit fer amb les poques branques seques que han trobat amb la resta de companys. La nit és freda, molt freda, els camis estan glaçats i la sensació de buidor encara exceptua més aquella climatologia adversa.

Fa dos dies que els que queden la columna del Jaume han fugit de Barcelona cap al nord, després de que la ciutat caigués en mans del bàndol nacional. Ara si, la guerra es veu perduda i milers de republicans comencen la llarga marxa de l’exili. L’objectiu de molts és creuar els Pirineus i arribar a França, però el cansament, els ferits i les condicions climatològiques alenteixen i dificulten el viatge.

El Jaume aprofita el silenci de la nit per escriure la darrera carta a la Margarida. Amb un paper groguenc i un carbonet petit comença a traçar el que poden ser les últimes línies a la seva estimada, a la qual fa gairebé tres anys que no veu.

"Estimada Margarida, no sé com, ni per on començar. Fa tant temps que vaig marxar de Sant Corneli que em costa reproduir segons quines imatges de la colònia, però recordo perfectament aquell matí que marxàvem amb el Ramonet amb el sarró ple d’il·lusions. Ens varem creure amb la raó, que la guerra seria un passeig i que aviat tornaríem com herois a casa. Què equivocats que estàvem! Amb el pas del temps si una cosa he après és que la guerra no fa herois, la guerra fa morts i els que no moren directament al front queden vivint com ànimes en vida. Margarida no et pots ni imaginar el què he arribat a veure, he vist companys, amics abatuts per les bales i les bombes, he vist persones, nens morts al terra, amb els seus cossos mig descompostos pel pas dels dies. No et pots imaginar el què és que un amic es mori als teus braços. Encara no t’ho he explicat, però l’altre dia el Ramonet va caure a Barcelona. Estàvem lluitant en una de les múltiples barricades que s’estenien per la ciutat. El nostre objectiu era alentir l’entrada dels nacionals afavorint així la fugida de milers de persones que marxaven de casa seva, gairebé només amb el que portaven posat. Quan semblava que ho estàvem aconseguint una bomba va caure molt a prop nostre. Per uns moments vaig quedar atordit, em vaig evadir de la realitat i al meu voltant només veia figures borroses i deformades. Quan vaig tornar a ser conscient d'on estava, vaig veure com dos nens, perquè no eren més que uns nens, disparaven al Ramonet per l’esquena. Sense que jo pogués fer res va caure al costat d’altres cadàvers que s’amuntegaven pels carrers de la ciutat. Amb l’ajuda d’altres companys varem aconseguir sortir d’allà i no sé si em podré perdonar mai haver deixat el cos del meu millor amic estès a terra sense donar-li ni l’últim adéu. M’agradaria poder parlar amb la  seva mare, i explicar-li tot el que ell ha significat per a mi, i demanar-li perdó perquè el seu fill mai tornarà a casa com ell li havia promès. Crec que no hem puc imaginar la vida sense ell, hem passat tota la vida junts i ara mai podré saber on restarà enterrat.   

La sortida Barcelona va ser caòtica, era una cursa d’obstacles esquivant les runes i les bombes que anaven caient a sobre dels edificis. Tampoc podré oblidar-me mai de la Plaça de Sant Felip Neri, una petita plaça no més gran que la nostre plaça del cafè, amb una font al mig i una escola en un dels seus costats. La plaça no tenia res en particular, de fet no hi havia ningú però a les parets encara es podien apreciar perfectament els impactes de metralla d’alguna de les bombes que allà va caure en els bombardejos que els nacionals havien fet temps endarrere. Com et dic, el lloc no tenia res d’especial però el simple fet d’imaginar-me que allà uns nens estaven jugant feliços i allunyats de la guerra i que de cop gairebé sense adonar-se’n un bomba els hi segava la vida, em posa la pell de gallina. No se perquè però aquella plaça guarda un dolor que es pot arribar a percebre.

Al final varem aconseguir creuar el riu Besòs i després d’uns dies de caminar hem arribat molt a prop d’ Hostalric, als peus del Montseny. Constantment anem veient com columnes de persones estan marxant cap al nord amb l’esperança de fugir d’un demà difícil.

En aquests moments estic en companyia de quinze companys, dels quals només dos vaig començar la guerra, el Joan d’Espinelves, un noi rabassut que malgrat tot no perd mai l’alegria i l’esperança. És una persona invencible, sempre anima a la resta i encara està convençut que la guerra a Europa ens permetrà tornar a recuperar la nostra terra. En canvi l’altre, en Josep, un noi de la Franja, és escanyolit i és tot el contrari que el Joan, sempre té por i la veritat, hem faig creus que hagi sobreviscut tot aquest temps

Margarida no se què serà de mi, no se si et podré tornar a veure. Alguns comenten que el que hem de fer és creuar cap a França, altres que hem de mantenir la resistència a Girona com a mínim per facilitar la fugida de la resta. En aquest context la veritat és que cada cop prenc més consciencia del què he perdut en aquesta maleïda guerra, he perdut a molts amics, altres no sé ni on són, i el més important, aquesta guerra m’està privant de tu i això tampoc no sé si seré capaç de perdonar-m’ho mai.

Margarida t’estimo! aquí, en mig d’un camí glaçat i ple de mort, et prometo que tornaré al teu costat. No sé com, ni quan, però tornaré. Lluitaré fins que faci falta per uns ideals que cada vegada són més complicats i més allunyats de la victòria..., però tornaré, segur que tornaré.

Sempre teu

 Jaume.”

El Jaume acaba d’escriure la darrera carta a la Margarida entre tremolors i fred, molt fred. El matí ja despunta, és hora d’intentar enganyar l’estómac i la gana amb qualsevol cosa que sembli comestible. La guerra s’ha perdut, però la dignitat encara no, ara toca seguir caminat i defensar a totes les persones que no ho poden fer per si mateixes. La república i tots els somnis de llibertat i d’igualtat marxen camí de l’exili, però mai es donaran per vençuts. La llarga marxa dels vençuts comença però, alhora comença també la llarga esperança del vençuts.

Foto1: Darreres barricades de Barcelona.

Foto2: Ocupació de Barcelona pel bàndol Nacional.

Foto 3 i 4: Camí de l'exili.

Enllaç: Exili republicà.

Música: Cant dels Ocells, Pau Casals.

Riu de vida, riu de mort!

"Me di cuenta de la falsedad y de la hipocresía de los que se proclamaban neutrales y de la estupidez, si no pura majadería, de directores y lectores que pedían a los corresponsales que escribiesen objetiva a imparcialmente".

(Herbert Matthews, corresponsal y periodista de The New York Times en plena Guerra Civil.)

25 d’agost de l'any 1938. Sant Corneli es desperta amb un sol radiant que banya les muntanyes, els arbres i les teulades, conformant una postal idíl·lica. Per uns moments els seus habitants s’evadeixen de la realitat que estan vivint i obliden que els seus fills i els seus homes estan lluitant en una guerra que cada cop és més propera a les seves cases.

La Margarida seu abatuda en un racó de la cuina, té els ulls vermells de tant plorar. Fa tres dies van arribar les últimes cartes des del front amb la llista de baixes. El seu germà Miquel havia caigut en mans dels nacionals, que sense judici l’havien afusellat amb altres companys al costat d’una carretera molt a prop de Vinaròs. El seu cos descansarà així per sempre més, al costat d’amics en un voral d’una carretera mig asfaltada que porta a l’oblit.

El fet de la mort del seu germà, li omple el cor de dolor, però el fet de no saber res del seu Jaume l’enfonsa en la més absoluta desesperació. Ja fa dos mesos que no té cap notícia d’ell cosa que fa que la pobre noia estigui tot el dia pensant si li ha passat quelcom o si ha caigut en un front.

El Jaume rau mig estirat entre canyissos i esbarzers. Ja fa uns quants dies que va creuar el riu Ebre per Amposta sota el comandament de Juan Modesto. L’objectiu estava molt clar: llençar una contraofensiva que obligues al bàndol nacional a retirar-se i així tornar a unir el territori republicà que havia estat partit en dos. El 15 d’abril els colpistes arribaven a la Mediterrània, a la zona de Vinaròs. En un primer moment va semblar que la ofensiva sorgia efecte i que la victòria era possible però passats els primers dies, l’eufòria inicial deixava pas a una visió més real que poc a poc s’anava convertint en desesperació.

La denominada batalla de l’Ebre començava la matinada del 25 de juliol de 1938 amb el creuament del riu per diversos punts, per part de 100.000 homes del bàndol republicà sota la direcció de diferents comandats com Juan Modesto, Etelvino Vega, Enrique Lister, etc. L’objectiu era agafar per sorpresa les tropes nacionals que a l’espera, s’apostaven a la riba dreta del riu. Amb aquest atac sorpresa confiaven apoderar-se de Gandesa, dificultant així la reacció dels colpistes i alliberar la pressió a la que estaven sotmesos els exèrcits republicans de llevant que defensaven amb el que podien València. Un altre objectiu, el de Juan Negrín (president de la República del 1937 al 39) era fer veure a les potències europees que la guerra encara no estava perduda, o com a mínim allargar-la fins a l’esclat d’una guerra mundial que es creia imminent.

La il·lusió inicial poc a poc es va anar difuminant. Els nacionals van aguantar els primers atacs, i avançar uns metres es va convertir en un esforç inhumà, on el nombre de baixes augmentava cada segon. Poc a poc la batalla de l’Ebre es va convertir en una batalla lenta i dura, els exèrcits atacaven frontalment i les baixes cada cop més elevades no feien res més que corroborar que guanyaria qui aguantes més.

Les esperances republicanes poc a poc van anar desapareixen i malgrat saber que havien perdut, els dirigents van decidir aguantar per demostrar al món que la república resistiria fins al final. La retirada dels brigadistes internacionals i els pactes de Munic entre els francesos i Hitler, acabaren per corroborar la derrota republicana. Franco per la seva part estava exultant, no només tornava a contar amb l’ajuda de militars alemanys sinó que veia com les democràcies europees abandonaven la república a la seva sort. La batalla va finalitzar el 15 de novembre amb un gran nombre de morts, però sobretot va finalitzar amb la moral desfeta.

16 de novembre de 1938. El Jaume en companyia del seu amic de tota la vida el Ramonet, seuen en un camí mig glaçat a prop de Flix. Tot just fa dos dies que van tornar a creuar el riu en sentit invers, es donava per acabada la batalla de l’Ebre. En el seu batalló les baixes han estat nombroses i gran part dels homes que els acompanyen estan mal ferits. Amb els primers rajos de sol del matí es descobreixen nous companys morts que no han superat la nit. La moral està baixa, molt baixa. La guerra cada cop es veu més perduda i en molts moments del dia el Jaume pensa en abandonar, pensa en tornar a Sant Corneli al costat de la seva Margarida i de la seva família. És en aquell moment que pren consciència de tot el que ha perdut a la guerra i sobretot de tot el que encara pot perdre. Fa molts mesos que no sap res del seu pare i el seu batalló. No sap on està lluitant ni si encara és viu. El Jaume recorda aquells vespres quan era petit al costat de la cuina de carbó de casa, i les històries que el seu pare li explicava, però sobretot recorda que el pare sempre li parlava de justícia, d’igualtat i que un dia el proletariat aconseguiria tot el que li pertocava.

Un crit torna al Jaume al món real, és hora d’aixecar-se, és hora de tornar a caminar per arribar a un nou front, a una nova trinxera, de moment les batalles les han anat perdent però oficialment la guerra no! I qui sap, l’esperança mai s’ha de perdre com li deia sempre la seva mare. Així que amb el sarró a l’esquena i el fusell a la mà, el Jaume marxa al costat d’una columna d’homes disposat a lluitar fins que una bala l’aturi per sempre més. Però avui no és el dia, avui no toca morir, avui toca seguir lluitant, ja no per una república, o per un govern, avui toca seguir lluitant per la pròpia vida i per la vida de totes les persones a les quals estima.

Foto 1 i 2: Soldats republicans creuant el riu Ebre.

Foto 3: Franco a la batalla de l'Ebre.

Enllaç: http://www.batallaebre.org/

Música: Ay Carmela

Entre bales i fang

Fue en España en el valle del Jarama /lugar que nunca podré olvidar / pues allí cayeron camaradas / jóvenes que fueron a luchar. / Nuestro batallón era el Lincoln / luchando por defender Madrid / con el pueblo hermanados peleamos / los de la Quince Brigada allí. / Lejos ya de ese valle de lágrimas / su recuerdo nadie borrará / Y así antes de despedirnos / recordemos quién murió allá. (cançó Jarama Valley composada per Brigadistes internacionals)

9 de gener de 1937. A la colònia ja fa setmanes que les coses no són normals, o com a mínim no són com sempre. Molts dels joves van abandonar aquelles terres del Prepirineu català per anar a lluitar a unes fronteres de moment llunyanes, contra un enemic proper.

La Margarida, s’aixeca ràpid del matalàs de llana del pis del carrer de la Font. Sense dir res, surt de casa corrent direcció a la petita oficina de Correus instal·lada al carrer Santa Bàrbara. Cada dia més d’hora o més tard hi acaba passant, per veure si arriben notícies del front, per veure si el seu Jaume l’hi ha escrit alguna carta. Només dos dies abans de l’esclat de la guerra civil, el Jaume s’havia omplert de valor i havia creuat la plaça del cafè, on algunes tardes caloroses d’estiu es feia ball, per demanar-li si volia compartir unes cançons amb ell. Aquella tarda el temps semblava que s’havia aturat per sempre, i aquell petó a les escales de casa de la Margarida amb gust a vermut i gasosa restaria per sempre als seus llavis. Només van ser dos dies, però quins dos dies pensava ella. Dos dies abans de que el Jaume en companyia de molts amics marxessin de la colònia per anar a defensar el que les urnes havien escollit.

La senyora Ramona, una dona baixeta, grassa i amb unes galtes vermelles, és l’encarregada de la petita oficina, i malauradament és l’encarregada d’anunciar les noves del front, els esdeveniments i les lamentables baixes. La Margarida sempre que traspassa aquella porta de fusta corcada, el cor se li encongeix, i la por i el neguit s’apoderen d’ella, en qualsevol moment pot rebre una mala notícia. En aquest cas però les notícies són bones, el Jaume ha escrit, cosa que vol dir que com a mínim està viu i encara pensa en ella. La jove surt de l’oficina corrent i sense temps d’arribar a casa s’atura al safareig, que encara té part de les aigües glaçades. El fred és intens però les ganes de llegir la carta són més grans que no pas la sensació de fred.

“Estimada Margarida, sembla que faci una eternitat que vaig marxar de Sant Corneli i del teu costat. Aquí les coses estan força bé, com a mínim tot el bé que poden anar. Estem en un campament improvisat envoltats de trinxeres i de pedres. Les ordres són clares, hem de defensar amb el que sigui necessari el front de Jarama. No podem permetre que l’enemic talli les comunicacions amb Madrid, si ho aconsegueixen la capital estaria sola i perduda. Ja fa uns dies que la pluja i la neu ens acompanyen. Fa un fred que pela i el fang s’ha apoderat de totes les trinxeres obligant-nos a estar durant hores sobre un terra humit i inestable. De moment estem en espera de que els esdeveniments es precipitin, les informacions que rebem són confuses, ens informen de combats ferotges però nosaltres de moment ens mantenim en espera sense veure res de res. No sé què és pitjor, lluitar o romandre en espera de fer-ho. És una situació angoixant, estem davant d’una batalla de magnituds inconcebibles i el fet de no poder evitar-la fa que la por ens acompanyi en tot moment. Sort en  tenim dels companys que han vingut de l’estranger. En el nostre batalló se n’hi han afegit tres, el Luigi Masaro, un noi molt alt que ve de la Toscana i que tot el dia parla dels feixistes, tot el dia ens explica coses del Mussolini i de com la victòria a la nostra guerra despertarà al poble italià. El John Taylor de Liverpool i del partit comunista, que amb prou feines diu alguna paraula en castellà i el Robert Collins, un escocès extremadament educat que tot el dia dona les gràcies per tot. Ells tres només són un petit exemple dels centenars que van arribant agrupats en brigades internacionals. Crec que ells no són conscients del gran favor que ens estan fent i que mai els hi podrem donar prou les gràcies. En el nostre batalló també tenim dues dones, la Carmen de Terol i la Rosa de Juneda però que ja feia anys que vivia a Barcelona treballant de serventa i que un cop va esclatar la guerra els seus senyors que eren de França havien fet les maletes i l’havien deixat sola a la casa del carrer Borrell. Aquí tots som iguals, sembla que l’organització socialista aquí es compleix, tothom treballa, tothom lluita , tothom fa de tot.

No se si has rebut les dues últimes cartes i si has contestat, com a mínim jo no he rebut res, i de fet tampoc se si rebràs aquesta que estic escrivint però si la reps m’agradaria que hem recordis com jo ho faig i que si m’estimes com hem vas dir no oblidis mai aquell primer petó i que espero que no sigui l’últim. En alguns moments del dia la buidor s’apodera de mi i penso que perquè ens a tocat viure aquests temps, que perquè el destí em porta lluny de tu, però després penso que la causa bé s’ho val i que s’hi mai tinc l’oportunitat de tenir un fill amb tu m’agradaria que pogués créixer en un món més just i que, només amb la victòria ho podrem aconseguir.

Margarida fes teva la frase que nosaltres no deixem de repetir “No passaran” i pensa que malgrat tot el dolor, aviat estarem junts i que cap feixista em podrà allunyar de tu!

Sempre teu

Jaume.”

La Margarida aixeca el cap del paper que les llàgrimes han  mullat i que fan que s’escorri la tinta paper avall. En aquell moment un calfred li recorre tot el cos, el fred s’apodera del seu cos. Ha arribat el moment de tornar cap a casa i de fer les feines que li pertoquen, evidentment s’ha de treballar, però el seu cap ja no està a la colònia, el seu cap està en una trinxera llunyana plena de fang i on les bales enemigues travessen el vent intentant trobar carn i ossos. 

Foto 1: Front de Jarama menbres del Bon, el 6 de febrer.

Foto 2: Batalla de Jarama.
Enllaços: Batalla de Jarama

Brigades Internacionals

Cançó: Canción de Soldados (Maria José Llergo)

El llarg camí de la guerra!

"Existen sólo dos caminos, victoria para la clase trabajadora, libertat , o victoria para los fascistas lo cual significa tiranía. Ambos combatientes saben lo que le espera al perdedor. Nosotros estamos listos para dar fin al fascismo de una vez por todas, incluso a pesar del gobierno Republicano." (Buenaventura Durruti)

21 de juliol de 1936. El sol encara no despunta per sobre les muntanyes quan el Jaume i el seu amic Ramonet emprenen el camí que els ha de conduir a l’estació de tren “Fígols las minas”. Amb la foscor, el camí sembla diferent, les ombres dels arbres dibuixen siluetes estranyes que semblen prevenir de mals auguris. Només fa tres dies que la notícia s’expandia com la pólvora per tota la conca minera. “S’ha produït un cop d’Estat que ha fracassat, però la guerra civil és imminent”. Molts joves de la zona, aquella mateixa tarda del 18 de juliol havien pres la decisió d’anar a defensar la república amb el que fos necessari i amb el temps que fes falta.

El cop d’Estat havia estat ideat acuradament pels generals José Sanjurjo i Emilio de Mola i secundat per Francisco Franco. El 17 de juliol els tres comandants es reunien al departament cartogràfic de Melilla per traçar l’ocupació de diferents edificis i per informar als diferents membres de “la Falange” de la resta d’Espanya. Els insurrectes van ser descoberts i els esdeveniments es van precipitar. El 18 de juliol el cop d’Estat s’estenia per tota la península però només va triomfar a les zones on majoritàriament es votaven les dretes. En canvi la república va aconseguir sufocar el cop d’Estat en la majoria d’indrets, inclosos les grans ciutats industrials, en gran mesura gràcies a la participació de les milícies socialistes, comunistes i anarquistes acabades de crear i d’armar. En un primer moment molta gent pensava que l’alçament no perduraria i que la normalitat tornaria a regir a les seves vides, però les visions més optimistes poc a poc es van anar esvaint. Els insurrectes poc a poc es van fer més forts, al cap de poc dies ocupaven l’important port del Ferrol i aconseguien travessar l’estret de Gibraltar en diferents partides. A més, els governs totalitaris d’Europa veien a Espanya com la primera oportunitat per provar les seves forces en front dels sistemes socialistes i van decidir enviar aviació de combat al conflicte.

Els dos joves acompanyats per altres coneguts de la conca minera marxen camí de Barcelona en un tren de vapor lent i envellit. El trajecte és llarg i la sensació de buidor omple el pit del Jaume. Va camí de Barcelona, va camí d’una guerra on espera retrobar-se amb el seu pare, el Joan, que a tornat de l’exili Africà per enrolar-se en les milícies republicanes. Moltes de les persones detingudes arran dels fets de Fígols del 1932, han passat molts anys a la presó de Bata i de Villa Cisneros i malgrat van ser presos per la república, ara estan disposats a defensar-la per evitar la victòria del feixisme 

El tren arribà finalment a la plaça Espanya ja ben entrada la tarda. Barcelona està en estat d’excitació, pels carrers de la ciutat encara es poden distingir perfectament les restes de les primeres barricades construïdes per frenar les primeres insurreccions dels partidaris nacionalistes. Els dos joves caminen lentament per aquells carrers plens de gent amb mocadors vermells i cares d’exaltació. Moltes d’aquelles persones que corren pels carrerons són membres de la CNT i de la FAI i estan convençuts que a part de guanyar la guerra, ha arribat el moment de fer la revolució! Les terres i les propietats deixaran de pertànyer als de sempre i seran col·lectivitzades . Poc a poc la foscor va embolcallant la ciutat, però les llums cada cop es van fent més extenses. En diferents carrers i places les fogueres de la revolució comencen a cremar retrats, pintures i figures religioses.

Finalment el Jaume i el Ramonet arriben al convent de Sant Agustí, al carrer Comerç. El convent era un edifici que es va començar a construir l’any 1349 i que va pertànyer a l’ordre dels Agustins. Amb l’esclat de la guerra civil, l’edifici havia estat saquejat i ocupat per les faccions revolucionàries. Allà els dos joves faran nit al costat de molts altres companys de circumstàncies. S’esperaran uns dies fins que marxin camí del front en alguna de les milícies que formaven part del “Comité Central de Milicias Antifascistas de Cataluña”, una entitat creada pel President Companys per aglutinar els esforços contra el bàndol nacional.

El matí del 24 de juliol de 1936, els dos joves acompanyats de 2.500 milicians més, entre els quals trobem el pare del Jaume, el Joan i altres companys de Fígols, partiran de Barcelona enrolats en la “Columna Durruti” camí del front d’Aragó. L’objectiu principal és alliberar Saragossa i poc a poc avançar cap a Madrid. El matí és suau, les temperatures encara es mantenen fresques de la nit. A les voreres la gent els acomiada com herois, amb crits de “Visca la FAI, Visca la revolució”. La sensació d’aquells joves contrasta amb la de confiança generalitzada, ells no havien sortit mai del seu petit reducte que era Sant Corneli i ara estan davant d’un esdeveniment de magnituds inconcebibles.

Ara les mines de Sant Corneli queden molt lluny i la gran marxa cap a la llibertat no ha fet res més que començar!.

Foto1: General Franco i el general Mola a Burgos.
Foto2: Barricades el 19 de juliol al carrer Diputació de Barcelona.
Foto3: Marxa de les columnes de Barcelona.

Música: Quinto regimiento
Enllaç: Guerra civil

El darrer viatge del Comte!

Dimarts 4 de desembre de l'any 1934. El matí es lleva fred i en silenci. Els primer rajos de sol toquen suaument les parts més altes de les muntanyes amb delicadesa. Sembla que no vulguin despertar a les persones que entre elles hi habiten. El Jaume ja ha emprès el camí cap a la mina al costat del seu amic d’infantesa el Ramonet de cal Miqueló. Tot just fa unes setmanes que hi treballen. Cap dels dos tenien massa clar això d’endinsar-se en la terra, la duresa del treball i el record dels pares presos per la república, per reclamar millores socials, els hi frenaven les ganes. Un bon dia la decisió es convertí en qüestió de supervivència, o cap a la mina o cap al servei militar, i mal per mal com a mínim millor estar a prop de casa. En aquella època tota persona que treballés a la mina quedava absent del servei militar al considerar el carbó com una matèria imprescindible pel bon esdevenir del país.

Al arribar a la boca de la mina, es troben amb la resta de companys que esvalotats encara no han entrat al interior. Ha arribat la noticia des de Barcelona!, els hi comenta un. El senyor José Enrique de Olano va morir ahir. En un primer moment la incertesa s’apodera dels dos amics, però poc a poc van recuperant la cordura, el senyor Olano pare ha mort, però qui era aquest senyor, qui era realment?. Ells només l’havien vist en contades ocasions i la majoria de coses que en saben són gràcies a les xafarderies de la gent de la colònia que per certesa o per fer-se els interessants deien coneixe’l.

José Enrique de Olano Loyzaga va néixer a Liverpool al 1858 en el si d’una família d’empresaris bascos. Va estudiar Enginyeria de mines, i el fet de néixer a Anglaterra li donà una visió privilegiada de la revolució industrial i del sistema de treball a les colònies angleses. A l’any 1895 es fa amb els drets d’explotació de la conca minera de l’Alt Llobregat. Ràpidament, el senyor Olano comença l’explotació de les mines i la construcció d’edificis adjacents a elles, com les cases dels miners. També se li pot atribuir l’encert de fer arribar el ferrocarril fins a Guardiola de Berguedà l’any 1904, un fet que li va permetre fer arribar el carbó fins als principals centres de consum. L’any 1911 constitueix l’empresa “Carbones de Berga S.A”. A nivell polític el senyor Olano a diferència del seu pare, que era de caire liberal, sempre va estar al costat del partit conservador. Tot i esdevenir diputat i senador a les Corts, mai va arribar a tenir el mateix poder i la mateixa transcendència com en l’àmbit industrial on va esdevenir un referent i un model per a molts. Un dels fet més destacats en la seva vida, segurament, va ser la visita que va rebre a la conca minera de Fígols l’any 1908 per part del rei Alfons XIII i el president del govern espanyol, el senyor Maura. En el transcorre de la visita el rei decidí concedir el títol de “Conde de Fígols” al senyor José Enrique de Olano.

A Barcelona el matí es lleva humit, la temperatura no és molt baixa però la humitat fa que una sensació de fred et recorri els óssos, sense tenir cap possibilitat de treure-te-la del damunt. Alguns joves benestants de Barcelona aprofiten els matins d’hivern per fer cap al carrer Petrixol per gaudir d’una xocolata amb melindros en les diverses granges que en ell s’hi troben.

La comitiva mortuòria arriba fins a la parròquia de la Bonanova a l’església de Sant Antoni. L’enterrament està presidit pels fills i hereus del senyor Olano, però a l’interior del temple destaquen diverses autoritats polítiques, socials i de la noblesa, com els comtes de Güell, els marquesos del Masnou, el comte Godó, etc. L’enterrament transcorre en el dolor fins que el cos és portat cap el cementiri nou on descansaran les seves restes per  l’eternitat.

A Sant Corneli el matí segueix el seu curs. Els dos joves ja fa hores que a l’interior de la mina es barallen a pic i puntona amb les vetes de carbó. El xoc inicial de la mort de l’amo ja s’ha esvaït, el senyor Olano ha mort, però les seves vides segueixen igual de dures que abans d’ahir i els seus pares segueixen presos per la defensa d’uns ideals. Les seves preocupacions no es poden permetre el luxe de perdre el temps en altres coses, ells han de procurar per la seva família i per sí mateixos, que ja es prou dur treballar en una mina, com per a sobre preocupar-se pel què passa a Barcelona.

Foto 1: José Enrique de Olano.

Foto 2: Acció de "Carbones de Berga S.A.

Esquela de l'enterrament del senyor Olano:

Don José Enrique de Olano

y Loyzaga
CONDE DE FIGOLS
VIUDO DE DOÑA NATAUA BARANDIARAN Y BARCENA

Caballero Gran Cruz de la Orden de San Gregorio ©1 Magno y de la Corona de

Italia, etc.; Ingeniero de Minas, ex Senador, ex Diputado, Terciario Franciscano

ocurrido el día 3 de diciembre de 1934

habiendo recibido los Santos Sacramentos y la Bendición Apostólica

(E. P. D.)

Sus afligidos hijos, hijos políticos, nietos, hermanos, hermanos políticos,

sobrinos, sobrinos políticos, primos y demás familia;, al recordar a sus amigos y

conocidos tan sensible pérdida, les ruegan le tengan presente en sus oraciones y

se sirvan asistir a los funerales y misas que, para el eterno descanso de su alma,

se celebrarán el próximo martes, día1 3 de los corrientes, a las diez y media, en la

iglesia de San Antonio de Padua de los RR. PP. Franciscanos, calle de Calaf, número

16 (San Gervasio), por cuyo favor les quedarán sumamente agradecidos.

NO SE INVITA PARTICULARMENTE

El Emmo. y Rvdmo. señor cardenal arzobispo de Tarragona y los Excmos. y reverendísimos

señores arzobispo de Toledo, obispo de Barcelona y Administrador

Apostólico de Lérida y obispo dé Solsonaj se dignaron conceder Indulgencia en

Enllaços:
Vanguardia dimarts 4 de desembre de 1934