Riu de vida, riu de mort!

"Me di cuenta de la falsedad y de la hipocresía de los que se proclamaban neutrales y de la estupidez, si no pura majadería, de directores y lectores que pedían a los corresponsales que escribiesen objetiva a imparcialmente".

(Herbert Matthews, corresponsal y periodista de The New York Times en plena Guerra Civil.)

25 d’agost de l'any 1938. Sant Corneli es desperta amb un sol radiant que banya les muntanyes, els arbres i les teulades, conformant una postal idíl·lica. Per uns moments els seus habitants s’evadeixen de la realitat que estan vivint i obliden que els seus fills i els seus homes estan lluitant en una guerra que cada cop és més propera a les seves cases.

La Margarida seu abatuda en un racó de la cuina, té els ulls vermells de tant plorar. Fa tres dies van arribar les últimes cartes des del front amb la llista de baixes. El seu germà Miquel havia caigut en mans dels nacionals, que sense judici l’havien afusellat amb altres companys al costat d’una carretera molt a prop de Vinaròs. El seu cos descansarà així per sempre més, al costat d’amics en un voral d’una carretera mig asfaltada que porta a l’oblit.

El fet de la mort del seu germà, li omple el cor de dolor, però el fet de no saber res del seu Jaume l’enfonsa en la més absoluta desesperació. Ja fa dos mesos que no té cap notícia d’ell cosa que fa que la pobre noia estigui tot el dia pensant si li ha passat quelcom o si ha caigut en un front.

El Jaume rau mig estirat entre canyissos i esbarzers. Ja fa uns quants dies que va creuar el riu Ebre per Amposta sota el comandament de Juan Modesto. L’objectiu estava molt clar: llençar una contraofensiva que obligues al bàndol nacional a retirar-se i així tornar a unir el territori republicà que havia estat partit en dos. El 15 d’abril els colpistes arribaven a la Mediterrània, a la zona de Vinaròs. En un primer moment va semblar que la ofensiva sorgia efecte i que la victòria era possible però passats els primers dies, l’eufòria inicial deixava pas a una visió més real que poc a poc s’anava convertint en desesperació.

La denominada batalla de l’Ebre començava la matinada del 25 de juliol de 1938 amb el creuament del riu per diversos punts, per part de 100.000 homes del bàndol republicà sota la direcció de diferents comandats com Juan Modesto, Etelvino Vega, Enrique Lister, etc. L’objectiu era agafar per sorpresa les tropes nacionals que a l’espera, s’apostaven a la riba dreta del riu. Amb aquest atac sorpresa confiaven apoderar-se de Gandesa, dificultant així la reacció dels colpistes i alliberar la pressió a la que estaven sotmesos els exèrcits republicans de llevant que defensaven amb el que podien València. Un altre objectiu, el de Juan Negrín (president de la República del 1937 al 39) era fer veure a les potències europees que la guerra encara no estava perduda, o com a mínim allargar-la fins a l’esclat d’una guerra mundial que es creia imminent.

La il·lusió inicial poc a poc es va anar difuminant. Els nacionals van aguantar els primers atacs, i avançar uns metres es va convertir en un esforç inhumà, on el nombre de baixes augmentava cada segon. Poc a poc la batalla de l’Ebre es va convertir en una batalla lenta i dura, els exèrcits atacaven frontalment i les baixes cada cop més elevades no feien res més que corroborar que guanyaria qui aguantes més.

Les esperances republicanes poc a poc van anar desapareixen i malgrat saber que havien perdut, els dirigents van decidir aguantar per demostrar al món que la república resistiria fins al final. La retirada dels brigadistes internacionals i els pactes de Munic entre els francesos i Hitler, acabaren per corroborar la derrota republicana. Franco per la seva part estava exultant, no només tornava a contar amb l’ajuda de militars alemanys sinó que veia com les democràcies europees abandonaven la república a la seva sort. La batalla va finalitzar el 15 de novembre amb un gran nombre de morts, però sobretot va finalitzar amb la moral desfeta.

16 de novembre de 1938. El Jaume en companyia del seu amic de tota la vida el Ramonet, seuen en un camí mig glaçat a prop de Flix. Tot just fa dos dies que van tornar a creuar el riu en sentit invers, es donava per acabada la batalla de l’Ebre. En el seu batalló les baixes han estat nombroses i gran part dels homes que els acompanyen estan mal ferits. Amb els primers rajos de sol del matí es descobreixen nous companys morts que no han superat la nit. La moral està baixa, molt baixa. La guerra cada cop es veu més perduda i en molts moments del dia el Jaume pensa en abandonar, pensa en tornar a Sant Corneli al costat de la seva Margarida i de la seva família. És en aquell moment que pren consciència de tot el que ha perdut a la guerra i sobretot de tot el que encara pot perdre. Fa molts mesos que no sap res del seu pare i el seu batalló. No sap on està lluitant ni si encara és viu. El Jaume recorda aquells vespres quan era petit al costat de la cuina de carbó de casa, i les històries que el seu pare li explicava, però sobretot recorda que el pare sempre li parlava de justícia, d’igualtat i que un dia el proletariat aconseguiria tot el que li pertocava.

Un crit torna al Jaume al món real, és hora d’aixecar-se, és hora de tornar a caminar per arribar a un nou front, a una nova trinxera, de moment les batalles les han anat perdent però oficialment la guerra no! I qui sap, l’esperança mai s’ha de perdre com li deia sempre la seva mare. Així que amb el sarró a l’esquena i el fusell a la mà, el Jaume marxa al costat d’una columna d’homes disposat a lluitar fins que una bala l’aturi per sempre més. Però avui no és el dia, avui no toca morir, avui toca seguir lluitant, ja no per una república, o per un govern, avui toca seguir lluitant per la pròpia vida i per la vida de totes les persones a les quals estima.

Foto 1 i 2: Soldats republicans creuant el riu Ebre.

Foto 3: Franco a la batalla de l'Ebre.

Enllaç: http://www.batallaebre.org/

Música: Ay Carmela

Entre bales i fang

Fue en España en el valle del Jarama /lugar que nunca podré olvidar / pues allí cayeron camaradas / jóvenes que fueron a luchar. / Nuestro batallón era el Lincoln / luchando por defender Madrid / con el pueblo hermanados peleamos / los de la Quince Brigada allí. / Lejos ya de ese valle de lágrimas / su recuerdo nadie borrará / Y así antes de despedirnos / recordemos quién murió allá. (cançó Jarama Valley composada per Brigadistes internacionals)

9 de gener de 1937. A la colònia ja fa setmanes que les coses no són normals, o com a mínim no són com sempre. Molts dels joves van abandonar aquelles terres del Prepirineu català per anar a lluitar a unes fronteres de moment llunyanes, contra un enemic proper.

La Margarida, s’aixeca ràpid del matalàs de llana del pis del carrer de la Font. Sense dir res, surt de casa corrent direcció a la petita oficina de Correus instal·lada al carrer Santa Bàrbara. Cada dia més d’hora o més tard hi acaba passant, per veure si arriben notícies del front, per veure si el seu Jaume l’hi ha escrit alguna carta. Només dos dies abans de l’esclat de la guerra civil, el Jaume s’havia omplert de valor i havia creuat la plaça del cafè, on algunes tardes caloroses d’estiu es feia ball, per demanar-li si volia compartir unes cançons amb ell. Aquella tarda el temps semblava que s’havia aturat per sempre, i aquell petó a les escales de casa de la Margarida amb gust a vermut i gasosa restaria per sempre als seus llavis. Només van ser dos dies, però quins dos dies pensava ella. Dos dies abans de que el Jaume en companyia de molts amics marxessin de la colònia per anar a defensar el que les urnes havien escollit.

La senyora Ramona, una dona baixeta, grassa i amb unes galtes vermelles, és l’encarregada de la petita oficina, i malauradament és l’encarregada d’anunciar les noves del front, els esdeveniments i les lamentables baixes. La Margarida sempre que traspassa aquella porta de fusta corcada, el cor se li encongeix, i la por i el neguit s’apoderen d’ella, en qualsevol moment pot rebre una mala notícia. En aquest cas però les notícies són bones, el Jaume ha escrit, cosa que vol dir que com a mínim està viu i encara pensa en ella. La jove surt de l’oficina corrent i sense temps d’arribar a casa s’atura al safareig, que encara té part de les aigües glaçades. El fred és intens però les ganes de llegir la carta són més grans que no pas la sensació de fred.

“Estimada Margarida, sembla que faci una eternitat que vaig marxar de Sant Corneli i del teu costat. Aquí les coses estan força bé, com a mínim tot el bé que poden anar. Estem en un campament improvisat envoltats de trinxeres i de pedres. Les ordres són clares, hem de defensar amb el que sigui necessari el front de Jarama. No podem permetre que l’enemic talli les comunicacions amb Madrid, si ho aconsegueixen la capital estaria sola i perduda. Ja fa uns dies que la pluja i la neu ens acompanyen. Fa un fred que pela i el fang s’ha apoderat de totes les trinxeres obligant-nos a estar durant hores sobre un terra humit i inestable. De moment estem en espera de que els esdeveniments es precipitin, les informacions que rebem són confuses, ens informen de combats ferotges però nosaltres de moment ens mantenim en espera sense veure res de res. No sé què és pitjor, lluitar o romandre en espera de fer-ho. És una situació angoixant, estem davant d’una batalla de magnituds inconcebibles i el fet de no poder evitar-la fa que la por ens acompanyi en tot moment. Sort en  tenim dels companys que han vingut de l’estranger. En el nostre batalló se n’hi han afegit tres, el Luigi Masaro, un noi molt alt que ve de la Toscana i que tot el dia parla dels feixistes, tot el dia ens explica coses del Mussolini i de com la victòria a la nostra guerra despertarà al poble italià. El John Taylor de Liverpool i del partit comunista, que amb prou feines diu alguna paraula en castellà i el Robert Collins, un escocès extremadament educat que tot el dia dona les gràcies per tot. Ells tres només són un petit exemple dels centenars que van arribant agrupats en brigades internacionals. Crec que ells no són conscients del gran favor que ens estan fent i que mai els hi podrem donar prou les gràcies. En el nostre batalló també tenim dues dones, la Carmen de Terol i la Rosa de Juneda però que ja feia anys que vivia a Barcelona treballant de serventa i que un cop va esclatar la guerra els seus senyors que eren de França havien fet les maletes i l’havien deixat sola a la casa del carrer Borrell. Aquí tots som iguals, sembla que l’organització socialista aquí es compleix, tothom treballa, tothom lluita , tothom fa de tot.

No se si has rebut les dues últimes cartes i si has contestat, com a mínim jo no he rebut res, i de fet tampoc se si rebràs aquesta que estic escrivint però si la reps m’agradaria que hem recordis com jo ho faig i que si m’estimes com hem vas dir no oblidis mai aquell primer petó i que espero que no sigui l’últim. En alguns moments del dia la buidor s’apodera de mi i penso que perquè ens a tocat viure aquests temps, que perquè el destí em porta lluny de tu, però després penso que la causa bé s’ho val i que s’hi mai tinc l’oportunitat de tenir un fill amb tu m’agradaria que pogués créixer en un món més just i que, només amb la victòria ho podrem aconseguir.

Margarida fes teva la frase que nosaltres no deixem de repetir “No passaran” i pensa que malgrat tot el dolor, aviat estarem junts i que cap feixista em podrà allunyar de tu!

Sempre teu

Jaume.”

La Margarida aixeca el cap del paper que les llàgrimes han  mullat i que fan que s’escorri la tinta paper avall. En aquell moment un calfred li recorre tot el cos, el fred s’apodera del seu cos. Ha arribat el moment de tornar cap a casa i de fer les feines que li pertoquen, evidentment s’ha de treballar, però el seu cap ja no està a la colònia, el seu cap està en una trinxera llunyana plena de fang i on les bales enemigues travessen el vent intentant trobar carn i ossos. 

Foto 1: Front de Jarama menbres del Bon, el 6 de febrer.

Foto 2: Batalla de Jarama.
Enllaços: Batalla de Jarama

Brigades Internacionals

Cançó: Canción de Soldados (Maria José Llergo)

El llarg camí de la guerra!

"Existen sólo dos caminos, victoria para la clase trabajadora, libertat , o victoria para los fascistas lo cual significa tiranía. Ambos combatientes saben lo que le espera al perdedor. Nosotros estamos listos para dar fin al fascismo de una vez por todas, incluso a pesar del gobierno Republicano." (Buenaventura Durruti)

21 de juliol de 1936. El sol encara no despunta per sobre les muntanyes quan el Jaume i el seu amic Ramonet emprenen el camí que els ha de conduir a l’estació de tren “Fígols las minas”. Amb la foscor, el camí sembla diferent, les ombres dels arbres dibuixen siluetes estranyes que semblen prevenir de mals auguris. Només fa tres dies que la notícia s’expandia com la pólvora per tota la conca minera. “S’ha produït un cop d’Estat que ha fracassat, però la guerra civil és imminent”. Molts joves de la zona, aquella mateixa tarda del 18 de juliol havien pres la decisió d’anar a defensar la república amb el que fos necessari i amb el temps que fes falta.

El cop d’Estat havia estat ideat acuradament pels generals José Sanjurjo i Emilio de Mola i secundat per Francisco Franco. El 17 de juliol els tres comandants es reunien al departament cartogràfic de Melilla per traçar l’ocupació de diferents edificis i per informar als diferents membres de “la Falange” de la resta d’Espanya. Els insurrectes van ser descoberts i els esdeveniments es van precipitar. El 18 de juliol el cop d’Estat s’estenia per tota la península però només va triomfar a les zones on majoritàriament es votaven les dretes. En canvi la república va aconseguir sufocar el cop d’Estat en la majoria d’indrets, inclosos les grans ciutats industrials, en gran mesura gràcies a la participació de les milícies socialistes, comunistes i anarquistes acabades de crear i d’armar. En un primer moment molta gent pensava que l’alçament no perduraria i que la normalitat tornaria a regir a les seves vides, però les visions més optimistes poc a poc es van anar esvaint. Els insurrectes poc a poc es van fer més forts, al cap de poc dies ocupaven l’important port del Ferrol i aconseguien travessar l’estret de Gibraltar en diferents partides. A més, els governs totalitaris d’Europa veien a Espanya com la primera oportunitat per provar les seves forces en front dels sistemes socialistes i van decidir enviar aviació de combat al conflicte.

Els dos joves acompanyats per altres coneguts de la conca minera marxen camí de Barcelona en un tren de vapor lent i envellit. El trajecte és llarg i la sensació de buidor omple el pit del Jaume. Va camí de Barcelona, va camí d’una guerra on espera retrobar-se amb el seu pare, el Joan, que a tornat de l’exili Africà per enrolar-se en les milícies republicanes. Moltes de les persones detingudes arran dels fets de Fígols del 1932, han passat molts anys a la presó de Bata i de Villa Cisneros i malgrat van ser presos per la república, ara estan disposats a defensar-la per evitar la victòria del feixisme 

El tren arribà finalment a la plaça Espanya ja ben entrada la tarda. Barcelona està en estat d’excitació, pels carrers de la ciutat encara es poden distingir perfectament les restes de les primeres barricades construïdes per frenar les primeres insurreccions dels partidaris nacionalistes. Els dos joves caminen lentament per aquells carrers plens de gent amb mocadors vermells i cares d’exaltació. Moltes d’aquelles persones que corren pels carrerons són membres de la CNT i de la FAI i estan convençuts que a part de guanyar la guerra, ha arribat el moment de fer la revolució! Les terres i les propietats deixaran de pertànyer als de sempre i seran col·lectivitzades . Poc a poc la foscor va embolcallant la ciutat, però les llums cada cop es van fent més extenses. En diferents carrers i places les fogueres de la revolució comencen a cremar retrats, pintures i figures religioses.

Finalment el Jaume i el Ramonet arriben al convent de Sant Agustí, al carrer Comerç. El convent era un edifici que es va començar a construir l’any 1349 i que va pertànyer a l’ordre dels Agustins. Amb l’esclat de la guerra civil, l’edifici havia estat saquejat i ocupat per les faccions revolucionàries. Allà els dos joves faran nit al costat de molts altres companys de circumstàncies. S’esperaran uns dies fins que marxin camí del front en alguna de les milícies que formaven part del “Comité Central de Milicias Antifascistas de Cataluña”, una entitat creada pel President Companys per aglutinar els esforços contra el bàndol nacional.

El matí del 24 de juliol de 1936, els dos joves acompanyats de 2.500 milicians més, entre els quals trobem el pare del Jaume, el Joan i altres companys de Fígols, partiran de Barcelona enrolats en la “Columna Durruti” camí del front d’Aragó. L’objectiu principal és alliberar Saragossa i poc a poc avançar cap a Madrid. El matí és suau, les temperatures encara es mantenen fresques de la nit. A les voreres la gent els acomiada com herois, amb crits de “Visca la FAI, Visca la revolució”. La sensació d’aquells joves contrasta amb la de confiança generalitzada, ells no havien sortit mai del seu petit reducte que era Sant Corneli i ara estan davant d’un esdeveniment de magnituds inconcebibles.

Ara les mines de Sant Corneli queden molt lluny i la gran marxa cap a la llibertat no ha fet res més que començar!.

Foto1: General Franco i el general Mola a Burgos.
Foto2: Barricades el 19 de juliol al carrer Diputació de Barcelona.
Foto3: Marxa de les columnes de Barcelona.

Música: Quinto regimiento
Enllaç: Guerra civil

El darrer viatge del Comte!

Dimarts 4 de desembre de l'any 1934. El matí es lleva fred i en silenci. Els primer rajos de sol toquen suaument les parts més altes de les muntanyes amb delicadesa. Sembla que no vulguin despertar a les persones que entre elles hi habiten. El Jaume ja ha emprès el camí cap a la mina al costat del seu amic d’infantesa el Ramonet de cal Miqueló. Tot just fa unes setmanes que hi treballen. Cap dels dos tenien massa clar això d’endinsar-se en la terra, la duresa del treball i el record dels pares presos per la república, per reclamar millores socials, els hi frenaven les ganes. Un bon dia la decisió es convertí en qüestió de supervivència, o cap a la mina o cap al servei militar, i mal per mal com a mínim millor estar a prop de casa. En aquella època tota persona que treballés a la mina quedava absent del servei militar al considerar el carbó com una matèria imprescindible pel bon esdevenir del país.

Al arribar a la boca de la mina, es troben amb la resta de companys que esvalotats encara no han entrat al interior. Ha arribat la noticia des de Barcelona!, els hi comenta un. El senyor José Enrique de Olano va morir ahir. En un primer moment la incertesa s’apodera dels dos amics, però poc a poc van recuperant la cordura, el senyor Olano pare ha mort, però qui era aquest senyor, qui era realment?. Ells només l’havien vist en contades ocasions i la majoria de coses que en saben són gràcies a les xafarderies de la gent de la colònia que per certesa o per fer-se els interessants deien coneixe’l.

José Enrique de Olano Loyzaga va néixer a Liverpool al 1858 en el si d’una família d’empresaris bascos. Va estudiar Enginyeria de mines, i el fet de néixer a Anglaterra li donà una visió privilegiada de la revolució industrial i del sistema de treball a les colònies angleses. A l’any 1895 es fa amb els drets d’explotació de la conca minera de l’Alt Llobregat. Ràpidament, el senyor Olano comença l’explotació de les mines i la construcció d’edificis adjacents a elles, com les cases dels miners. També se li pot atribuir l’encert de fer arribar el ferrocarril fins a Guardiola de Berguedà l’any 1904, un fet que li va permetre fer arribar el carbó fins als principals centres de consum. L’any 1911 constitueix l’empresa “Carbones de Berga S.A”. A nivell polític el senyor Olano a diferència del seu pare, que era de caire liberal, sempre va estar al costat del partit conservador. Tot i esdevenir diputat i senador a les Corts, mai va arribar a tenir el mateix poder i la mateixa transcendència com en l’àmbit industrial on va esdevenir un referent i un model per a molts. Un dels fet més destacats en la seva vida, segurament, va ser la visita que va rebre a la conca minera de Fígols l’any 1908 per part del rei Alfons XIII i el president del govern espanyol, el senyor Maura. En el transcorre de la visita el rei decidí concedir el títol de “Conde de Fígols” al senyor José Enrique de Olano.

A Barcelona el matí es lleva humit, la temperatura no és molt baixa però la humitat fa que una sensació de fred et recorri els óssos, sense tenir cap possibilitat de treure-te-la del damunt. Alguns joves benestants de Barcelona aprofiten els matins d’hivern per fer cap al carrer Petrixol per gaudir d’una xocolata amb melindros en les diverses granges que en ell s’hi troben.

La comitiva mortuòria arriba fins a la parròquia de la Bonanova a l’església de Sant Antoni. L’enterrament està presidit pels fills i hereus del senyor Olano, però a l’interior del temple destaquen diverses autoritats polítiques, socials i de la noblesa, com els comtes de Güell, els marquesos del Masnou, el comte Godó, etc. L’enterrament transcorre en el dolor fins que el cos és portat cap el cementiri nou on descansaran les seves restes per  l’eternitat.

A Sant Corneli el matí segueix el seu curs. Els dos joves ja fa hores que a l’interior de la mina es barallen a pic i puntona amb les vetes de carbó. El xoc inicial de la mort de l’amo ja s’ha esvaït, el senyor Olano ha mort, però les seves vides segueixen igual de dures que abans d’ahir i els seus pares segueixen presos per la defensa d’uns ideals. Les seves preocupacions no es poden permetre el luxe de perdre el temps en altres coses, ells han de procurar per la seva família i per sí mateixos, que ja es prou dur treballar en una mina, com per a sobre preocupar-se pel què passa a Barcelona.

Foto 1: José Enrique de Olano.

Foto 2: Acció de "Carbones de Berga S.A.

Esquela de l'enterrament del senyor Olano:

Don José Enrique de Olano

y Loyzaga
CONDE DE FIGOLS
VIUDO DE DOÑA NATAUA BARANDIARAN Y BARCENA

Caballero Gran Cruz de la Orden de San Gregorio ©1 Magno y de la Corona de

Italia, etc.; Ingeniero de Minas, ex Senador, ex Diputado, Terciario Franciscano

ocurrido el día 3 de diciembre de 1934

habiendo recibido los Santos Sacramentos y la Bendición Apostólica

(E. P. D.)

Sus afligidos hijos, hijos políticos, nietos, hermanos, hermanos políticos,

sobrinos, sobrinos políticos, primos y demás familia;, al recordar a sus amigos y

conocidos tan sensible pérdida, les ruegan le tengan presente en sus oraciones y

se sirvan asistir a los funerales y misas que, para el eterno descanso de su alma,

se celebrarán el próximo martes, día1 3 de los corrientes, a las diez y media, en la

iglesia de San Antonio de Padua de los RR. PP. Franciscanos, calle de Calaf, número

16 (San Gervasio), por cuyo favor les quedarán sumamente agradecidos.

NO SE INVITA PARTICULARMENTE

El Emmo. y Rvdmo. señor cardenal arzobispo de Tarragona y los Excmos. y reverendísimos

señores arzobispo de Toledo, obispo de Barcelona y Administrador

Apostólico de Lérida y obispo dé Solsonaj se dignaron conceder Indulgencia en

Enllaços:
Vanguardia dimarts 4 de desembre de 1934

El llarg viatge de l'absurd

 “Toda revolución se evapora y deja atrás sólo el limo de una nueva burocracia”. Franz Kafka

Era la nit del diumenge 24 de gener quan el Joan Caballol juntament amb companys de Fígols, de la conca del Llobregat i del Cardener baixaven dels camions que els havien transportat fins a Barcelona. Allà, van ser portats directament a la presó Model, una presó que per aquella època estava envellida i obsoleta. Entre els revoltats hi havia contrastos importants. Per una banda, hi havia un grup del qual en destacava Joan Farriols, convençuts que la F.A.I no els deixaria a l’estacada i que convocarien una vaga general permanent fins que el govern proclamés una amnistia universal per tots els imputats en els fets revolucionaris, i per l’altra, els que veien que el seu futur es complicava i que no tenien gens clar què en seria d’ells.

En Joan, en un racó de la cel·la seia al terra, abatut i cansat. No es podia treure els seus fills del cap i en especial aquella mirada del petit Enric que encara no tenia prou edat com per entendre perquè el seu pare havia marxat amb uns homes estranys camí avall.

Els dies anaven passant i les nits es barrejaven amb el dia fins al punt que es perdia la noció del temps. La cel·la, cada vegada estava més bruta i la sensació d’ofec augmentava cada minut que els revoltats estaven allà dins. Un matí però, arribà la notícia: tots ells, sense excepció seran portats al “Buenos Aires”, un vaixell ancorat al port de Barcelona. En aquell moment les visions més pessimistes parlen de deportació. “Ens volen deportar!” criden alguns. Altres però, creuen que els sindicats no ho permetran i la vaga general inundarà els carrers de Barcelona, i si més no, els diputats d’esquerres no aprovarien mai una mesura tan estricta com l’expulsió del país. 

Al arribar al port, en Joan es troba de sobte amb un transatlàntic en el qual hi destaca una gran xemeneia a la part central. El vaixell dona sensació d’inseguretat, està envellit i ja fa masses anys que recorre la mar. Els presos són pujats per una passarel·la de fusta que espetega amb cada passa que fan els homes. Un cop a l’interior s’adonen que les condicions no seran pas millor que les de la Model, la única comoditat de la que disposaran és la de uns matalassos de llana a compartir, estesos al terra del petits habitacles. A mesura que recorren els passadissos s’adonen que no són els únics presos del vaixell. El govern de la República havia aprofitat la revolta de l’alt Llobregat per fer una purga dels sindicats anarquistes a les ciutats i detenir els personatges que ells consideraven més perillosos pel bon esdevenir de la república. Així, es troben empresonats també els germans Ascaso i Buenaventura Durruti.

10 de febrer de 1932. El matí es lleva fred i humit. Una boirina fina cobreix el port de Barcelona, la tristor envaeix la seva rutina. El vaixell arrenca els motors, el que semblava impossible s’ha complert. Ni els sindicats, ni els diputats d’esquerres han impedit que els revolucionaris siguin deportats. El congrés dels Diputats havia aprovat per 162 vots a favor i 16 en contra que els detinguts fossin expulsats del país. D’aquesta manera s’aplicava estrictament “la Ley de la defensa de la República”.

En Joan mira per un dels ulls de bou del vaixell com uns quants companys dels sindicats s’agrupen al port amb banderes vermelles i negres i criden fort a la vaga general. Els més optimistes encara confien que el govern es retractarà i els farà baixar al port de València. Alguns estan convençuts de nou que els sindicats no ho permetran. En Joan en canvi, ho veu diferent. La ciutat cada vegada es fa més petita fins a desaparèixer per complet darrera de la boirina. L’horitzó s’obre ara als seus passos, alguns parlen de Bata, altres de Villa Cisneros, però molts pensen, on es Villa Cisneros? i què lluny deu quedar això de Sant Corneli i de les seves famílies.

El curt somni de la revolució a tocat fi, però la gran marxa cap a la llibertat no ha fet res més que començar.

Foto 1: La model de Barcelona.

Foto 2: Vaixell Buenos Aires.

Foto 3: Villa Cisneros.

Si voleu saber més:  

Ley de la defensa de la república

Memorias de un deportado

 

   

El curt somni de la revolució!

“La vida de una flor es tan breve como esos cinco dias de anarquía en Cardona, Berga, Fígols, Súria y Sallent” (Federica Montseny).

Matinada del diumenge 24 de gener de l'any 1932. El pare capcot, seu a la cuina sense articular cap paraula. Està abatut, trist i cansat. Aquesta nit no ha dormit. Darrera seu la seva dona i els seus fills, el Jaume que ja té setze anys, la Rosa i el petit Enric, de tan sols quatre. Se’l miren amb cara de preocupació. Aquesta matinada freda de gener totes les esperances dipositades, tots els somnis d’igualtat i de justícia, s’han desfet, com es desfà el glaç amb els primers rajos de sol.

Tot plegat va començar uns dies abans a l’empresa tèxtil Carme, on les dones i filles de miners es negaven a treballar per demanar millors condicions laborals i salarials. Les dones demanaven solidaritat obrera als miners que el 19 de gener de 1932 proclamaran consignes a favor de la vaga general revolucionaria. Així, comença un dels moviments socials més extraordinaris a la conca minera de Fígols. Els miners prenen el poder, s’organitzen i alcen la bandera vermella i negre de la CNT. Durant cinc dies els amos de les seves vides seran ells mateixos, col·lectivitzaran l’economat i tothom podrà consumir segons les seves necessitats. Això sí, tots els miners implicats en la revolta tenen molt clar que cal mantenir la producció de carbó perquè una revolució sense diners difícilment triomfaria! Ràpidament la revolta s’expandeix per tota la conca del Llobregat, arribant a Berga, Cardona, Súria i Sallent.

Són dies de canvis profunds a les vides dels miners que cansats de promeses que no arriben i amb el desencís que els provoca la naixent República i a la qual consideren de caire burgès i allunyada de les necessitats de la classe obrera, decideixen tots sols fer la revolució, la seva revolució! Una revolució que no serà secundada ni tant sols pels dirigents de la CNT a Barcelona. Malgrat tot, les ganes de millorar i de viure en una societat més justa, els porta a la implantació del “Comunisme llibertari”.

El Jaume, que tot just fa uns dos anys que treballa de pintor emblanquinant amb calç les cases i pisos de les colònies, resta dret a la cuina, temorós per les represàlies cap aquells miners que havien gosat plantar cara a l’Estat. Igual que la resta de la família té por de que li passarà al seu pare.

El president de la República, Maunel Azaña, reacciona ràpidament i amb el compliment de la “Ley de defensa de la República” decideix enviar l’exèrcit a la conca del Llobregat per sufocar la revolta. Al cap davant de l’exèrcit es troba el general Batet, que conduirà les tropes riu amunt. El dia 22, ja havien arribat a Manresa, Cardona i Súria. El dia 23 ja són a Berga. I finalment el diumenge 24 arriben a Sant Corneli. S’ha de dir que malgrat el caire de la revolta, l’exèrcit troba cap oposició i que les accions dels miners revoltats van ser majoritàriament pacífiques, només algunes explosions a Berga ,de poca importància, i la voladura del polvorí a Sant Corneli van tenir un petit caire violent.

El petit Enric no entén perquè aquells homes estranys ràpidament van ocupant la colònia i es van emportant miners cap a l’edifici del cine – teatre, on seran empresonats em primera instància. Els militars van casa per casa fent preguntes i detenint a qualsevol persona sospitosa de participar a la revolta. Al matí següent els miners entre els quals troben el Joan Caballol i el Miguel Prieto (dirigent de la CNT a la conca minera de Fígols), són emmanillats de dos en de dos i escortats fins arribar al costat de la Torre de l’amo on seran carregats en camions.

La família Caballol veu com el Joan poc a poc va marxant al costat d’altres companys per uns camins plens de fang i de gel que el sol del matí encara no ha tingut temps de fondre. La incertesa i la buidor omple el cor de totes les persones que resten immòbils a la colònia de Sant Corneli veient com els seus pares, marits i fills marxen camí d’un demà incert.

Foto1: Detenció de Miquel Bueno Gil.

Foto2 i 3: Miners detinguts baixant de Sant Corneli acompanyats de la Guàrdia Civil.

Música: "A las barricadas"

El pa nostre de cada dia

Nous comprenons fou aujourd'hui le fanatisme religieux, sombre et cruel. C'est une maladie qui est acquis que la variole » (Diccionari filosòfic, 1764, article «Fanatisme»). Voltaire.

14 d’octubre de l'any 1923. Avui, la vida a casa dels Caballol comença més tard que de costum: és diumenge! El diumenge és el dia de descans, el dia de repòs, però sobretot és el dia destinat als exercicis espirituals imposats per l’amo i per l’església.

El matí es desperta suau, som a la tardor però les temperatures encara són molt agradables, sembla com si el bon temps no volgués abandonar aquelles terres ermes.

La mare ajuda a vestir el petit Jaume, avui li toca la camisa blanca, els pantalons curts de mudar i aquelles sabates que no li agraden gens i que sempre es queixa del mal que li fan. El pare a la cuina encén una cigarreta, mentre pensatiu, reflexiona amb les poques notícies que arriben a la colònia sobre el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera.

El dijous 13 de setembre de l'any 1923, el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera s’alça contra el govern amb el suport de la majoria de les unitats militars i amb el beneplàcit de la burgesia catalana, dels grans terratinents i fins i tot del rei Alfons XIII que no posa masses dificultats perquè Primo de Rivera sigui proclamat president del govern espanyol. Els motius són: l’afebliment dels partits tradicionals, la crisis d’Annual , el ràpid creixement de sindicats i partits de caire obrer i el triomf de la Revolució Russa. Els primers dies de la dictadura, van ser espectacularment durs i es van promulgar lleis com la dissolució de les Corts, la prohibició de qualsevol llengua que no fos el castellà, la prohibició de les bandera catalana i basca, la dissolució de les Diputacions Provincials i la intervenció de la Mancomunitat de Catalunya.

El Jaume camina agafat de la mà del pare. És una mà gran, ferma, una mà aspre de tant treballar amb el pic a la mina i amb l’aixada al camp, que la família tenia darrera del Serrat dels Bous. Era molt freqüent que les famílies mineres disposessin d’un petit tros de terra per poder complementar la seva pobre alimentació. Normalment l’hort és portat per la dona i els fills, i l’home les estones que no està resseguint les vetes del preuat mineral. Avui no es treballa, ni a la mina ni al tros, avui només es pot dedicar el dia al Senyor. Els Caballol pugen cap a l’església per les escales que passen pel costat del Molí. Són unes escales estretes i força dretes, però aquests dies de tardor les fulles que les cobreixen els hi donen unes tonalitats de colors càlids, que fan que sembli una catifa que les cobreix per portar-los fins davant de l’església.

L’església dedicada a Sant Corneli i a Sant Ciprià és una construcció de pedra rectangular situada al cap damunt de la colònia Sant Corneli. A l’interior, destaca una sola nau, malgrat que les petites obertures laterals en forma de capelletes li donen una certa forma de planta de creu llatina. L’altar principal està orientat a llevant i encapçalat per un gran Santcrist.

Pare i fill arriben a les portes del temple, allà es retroben amb la mare que havia anat a buscar a l’àvia i a la resta de germans del Joan. Les dones de la família vesteixen amb tonalitats fosques i amb un vel que els hi cobreix els cabells. Al entrar a dins de l’església al petit Jaume sempre li corre un calfred per la columna, totes aquelles figures estranyes li fan por i les històries que el capellà sempre explica de martiris no ajuden gaire a que les seves sensacions canviïn.

“el Señor esté con todos vosotros (...)” amb aquestes paraules el mossèn dona inici a l’eucaristia. El petit Jaume aliè a totes les vicissituds polítiques del moment resta sobtat per la llengua emprada pel mossèn, però en veure que ningú del seu entorn diu res, continua escoltant la litúrgia i pensant si el pare li comprarà una gasosa un cop acabi la cerimònia.

Foto: Miguel Primo de Rivera y Orbaneja

Enllaços:

Visita virtual a l'església de Sant Corneli 

Miguel Primo de Rivera