Les mares de la dignitat

"Y mañana seguirán con fuego en los pies quemando olvido, silencio y perdón, van saltando todos los charcos del dolor que sangró, desparramando fe, las madres del amor."  (León Gieco)

Vespre del 25 de juny de 1978. Una brisa suau acarona amb suavitat la bella cara de la Marjane que subjecta amb força la mà del Martí mentre avancen pels carrerons de la colònia minera. Les mirades indiscretes i els parlars a l’esquena han deixat pas a mirades plenes de complicitat i paraules de benedicció. Aquest serà el primer estiu que el Julià s’instal·larà a la seva vella casa, en companyia, de moment, de la seva néta i més endavant de la resta de la família. Aquest acte tan quotidià fa només un parell d’anys encara era impensable per a totes aquelles persones no afins al règim.

Els dos joves arriben a l’edifici de la Cantina, on el Martí i uns amics han adaptat unes golfes com a local d’esbarjo i reunions. L’espai no és massa gran, un sofà atrotinat, unes cadires velles, una ràdio i sobretot un televisor que han pogut comprar amb els sous de les mines. A les parets s'hi veuen diferents pòsters, un del “Che Guevara”, i al seu costat un amb un lema clar “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. És el seu espai, un espai on parlen i debaten durant hores sobre la llibertat i sobretot el seu significat o, com a mínim, com creuen ells que és o hauria de ser.

En entrar, els rep amb dolçor la cançó “Abril 74” de Lluís Llach dedicada a la “Revolució dels Clavells” de Portugal (el cop d’estat militar a la dictadura de més de quaranta anys de Salazar, amb la particularitat que a cada fusell hi havia un clavell). Al cantó del sofà, el Joan i la seva companya Fina que ja estan preparats, miren per la finestra el Pepet, encara falten per arribar la Mercè i l’Antoni. Tots ells han quedat per veure i gaudir de la final del mundial de 1978 que es celebra a Argentina i que enfronta al país organitzador contra la selecció d’Holanda. Sobretot els nois són amants del futbol, però avui aquest partit té un rerefons que va més enllà de la pilota.

 

Argentina havia vist com el 24 de març de 1976 un grup de militars feia un cop d’estat que enderrocava el govern de Maria Estela Martínez de Perón. En el seu lloc, una junta militar encapçalada per Jorge Rafael Videla es feia amb el control del país. Per a molts allò simplement era un cop d’estat més com els que s’havien anat succeint a Europa i a Amèrica llatina al llarg de tot el segle XX, i fins i tot gran part del món no i va parar massa atenció. Amb l’arribada del mundial de futbol, i sobretot amb el massiu desplegament de mitjans informatius per cobrir l’acte, el món va començar a veure atònit com la dictadura anava més enllà del control polític i social. Mitjans d’arreu començaren a informar més dels drames humans que no pas els del futbol. Informacions de milers de desapareguts, els denominats “vols de la mort” consistents en llençar persones en ple vol al mar per assassinar-les, es van començar a fer freqüents als diferents informatius. I sobretot notícies cada cop més al voltant d’unes dones que cada dijous es reunien davant de la “Casa Rosada” (seu de la presidència d’Argentina) per protestar i per demanar on estaven els seus fills. El món les acabaria coneixent com les “Madres de la Plaza de Mayo”. Aquesta associació va néixer el  30 de maig de 1977, quan un grup de mares esperava infructuosament poder-se reunir amb el secretari del “Vicario Castrense” i posteriorment amb el president Videla. El seu objectiu conèixer on estaven presos els seus fills als quals encara consideraven vius. Va ser en aquest moment quan una de les mares, Azuzena Villaflor de Devincenti, proposà anar totes juntes a la plaça com a mostra de força i amb l’esperança que d’aquesta manera el president es veuria forçat a reunir-se amb elles. Aquell mateix dia es produïa la primera concentració de catorze mares, Azucena Villaflor de Devincenti, Berta Braverman, Haydée García Buelas, María Adela Gard de Antokoletz, Julia Gard, María Mercedes Gard i Cándida Gard, Delicia González, Pepa Noia, Mirta Baravalle, Kety Neuhaus, Raquel Arcushin, Sra. De Caimi i una jove que no va donar el seu nom. El símbol que totes elles compartirien seria un mocador blanc al cap, el mateix que segons elles havien utilitzat com a bolquers pels seus fills. A mesura que passaven els dies més mares s’anaven sumant a la protesta i començaven aparèixer les primeres traves i represàlies. Les dones cada dijous voltaven durant hores el monòlit construït al mig de la “Plaza de Mayo” perquè els militars els havien prohibit la concentració al crit de “circulen”, per aquest motiu totes elles mai restarien quietes en un mateix punt i donarien voltes i més voltes. Durant el mateix any 1977, la seva promotora, Azuzena de Villaflor, va ser segrestada a la sortida de l’església de la Santa Cruz del barri de Sant Cristóbal pel grup “Tareas 3.3.2 de l’Escola de Mecànica de l’armada, el seu cos va restar desaparegut fins l’any 2005. Lluny d'espantar-se, cada cop més mares s’anaven sumant a la protesta i, aprofitant el mundial de futbol, el seu crit es feu global i poc a poc etern. El que al principi fou una demanda de recuperació dels seus fills, poc a poc es convertí en un crit de justícia pels botxins i sobretot un crit ferm de que el món no oblidés els fets criminals que havien succeït a Argentina i que els culpables paguessin per tot.

Avui dia l'associació de les “Madres de la Plaza de Mayo” s’ha convertit en un referent i ha obtingut diferents reconeixements a nivell internacional, però el més important per a elles continua sent que el nom de tots els seus fills no desaparegui de la història.

Minut 82, Nanninga fa emmudir l’estadi “Monumental de Buenos Aires. Suposava el gol de l’empat d’Holanda i que el partit anés encaminat a una pròrroga. A les golfes de la vella cantina, un crit d’alegria. Finalment un segon gol de Mario “Matador” Kempes (que ja havia fet el primer) i un tercer de Daniel Bertoni, donarien la victòria i el primer mundial per Argentina que esclataria d’alegria. Malgrat  la victòria que per a molts suposava un triomf per als militars i la seva política, quelcom s’havia trencat de manera irreparable. El món havia seguit amb interès les notícies de milers de desapareguts i sobretot el món havia vist com tots els jugadors i tècnics de la selecció holandesa l’hi negaven la salutació a un Jorge Rafael Videla atònit i amb cara desencaixada.

Els joves retornen a les seves cases aprofitant l’aire suau de la nit. El Martí acarona amb suavitat les natges fermes de la Marjane i amb un llarg petó s’acomiada fins al proper vespre.

Imatge 1: Soldats portuguesos en la denominada "Revolta dels Clavells".

Imatge 2: "Gauchito" mascota del Mundial Argentina 78.

Imatge 3: Madres de la Plaza de Mayo caminat al voltant de la la plaça.

Imatge 4: Madres de la Plaza de Mayo.

Imatge 5: Jorge Rafael Videla.

Música: "Madres" Ismael Serrano

Diaris d'una revolta

"No es este el relato de unos años impresionantes, es un trozo de dos vidas tomado en un momento en que cursaron juntas un determinado trecho, con identidades,... y conjunciones de sueños. ¿Fue nuestra vision demasiado estrecha, demasiado parcial, demasiado apresurada? ¿Fueron nuestras conclusiones demasiado rigidas? Tal vez...Pero ese vagar sin rumbo por nuestra mayuscula America me ha cambiado más de lo que crei. Yo, ya no soy yo. Por lo menos no soy el mismo yo interior." (Fragment de Diarios de una motocicleta de Ernesto Guevara "Che"). 

11 de desembre de 1977. Una llum tènue es reflecteix en una finestra del carrer Porvenir. A fora fa fred, molt fred i per primer cop aquesta tardor el Martí veu com cauen els primers flocs de neu. No sap massa per què, però veure nevar sempre li ha donat una sensació de confort i de pau. Sense adonar-se’n s’ha quedat totalment bocabadat veient com aquelles volves blanques es van dipositant lentament sobre les branques dels cirerers que el seu avi havia plantat quan era petit. Tota la casa està en silenci, tan sols el respirar fort del Pelut, un gos pastor que els estralls dels anys han fet que vagi coix d’una cama i que amb certes dificultats mantingui la vista. L’acarona gairebé de forma instintiva. Són tants els moments compartits, les nits de confidències quan era un nen... Ha estat el seu company de viatge, un company de viatge fidel que mai ha tingut un mal gest cap a ell.

 

El Martí avui no pot dormir, ho intenta però no pot. Fa unes hores que ha abandonat les galeries de la mina Consolació, tan sols fa unes hores que amb dos-cents seixanta companys han abandonat aquell interior que s’havia convertit en el seu refugi durant tots aquests dies de protesta. Han estat uns dies on en cap moment ha estat sol, sempre hi havia algú amb qui debatre, amb qui compartir i ara, de cop i volta silenci, un silenci que l’atrapa, que s’apodera d’ell. L’agafa amb tanta força que sent un buit enorme dins del seu pit i una sensació de solitud difícil d’entendre. Han estat moments tan intensos, tanta informació rebuda, tantes explicacions d’injustícia que el retorn a la vida quotidiana se li fa molt costa amunt. Dintre seu, sent com quelcom ha canviat, que mai més tornarà a ser el mateix, que aquell nen enjogassat i innocent ha desaparegut per sempre més. Dóna voltes i més voltes a tot el que ha passat, i sense adonar-se’n comença a escriure una carta a la Marjane. 

“Estimada Marjane, quan rebis això segurament no entendràs absolutament res, però la veritat és que ni jo mateix ho acabo d’entendre. No sóc capaç d’assimilar tot el que ha succeït en aquests darrers dies. Sé que el teu avi va parlar amb la meva mare i que per tant ja deus estar assabentada de la revolta i de les protestes. Al principi quan em vaig trobar enmig de la revolta, quan em van dir o et quedes a dins o no cal ni que entris a treballar, no tenia gens clar que fer. Sempre penses que seràs valent, que en el moment oportú estaràs a l’alçada de les circumstàncies i que ningú et podrà aturar, però la veritat és que estava mort de por. Tenia por de represàlies i del que podia passar. Per un moment em vaig plantejar quedar-me a l’exterior, estava completament paralitzat i encara que volgués no podia moure un sol múscul del meu cos. En aquell moment, però, el Bernat, un home que ronda els cinquanta però que després de tanta foscor, pols de carbó i humitat sembla molt més gran, m’ha recordat que era nét del Jaume Caballol i que el meu besavi era el Joan. Marjane, mai els vaig arribar a conèixer  però el seu nom encara ressona amb molta força entre les parets de la mina. Per molts miners que avui piquen i repiquen a les galeries berguedanes, aquella gent que un 18 de gener de 1932 van voler fer gairebé tot sols la revolució són uns herois i un exemple a seguir. Després d’això, el pes de la història va caure sobre mi com una llosa. Com podia negar-me a entrar a la mina? Com trair tots els esforços i lluites per la igualtat dels meus avantpassats. Si ho hagués fet estic segur que mai no m’ho hagués pogut perdonar. Així que mort de por vaig entrar en companyia de dos-cents seixanta miners més. En entrar tot semblava diferent. No hi havia res de nou, la mateixa maquinària, les mateixes vagonetes, les mateixes vetes. Però no sé perquè, el carbó tenia quelcom diferent, semblava posseir una brillantor poc habitual, fins i tot era capaç de percebre el degotar de l’aigua sobre la via rovellada. Suposo que tenia els sentits molt més aguditzats per la situació, però em va semblar que entrava en un món completament nou. I és que en definitiva, Marjane, això és el que hem d’aconseguir, construir un món nou! Com pot ser que uns pocs visquin amb tant i que tants visquem amb tan poc. La protesta és per evitar l’acomiadament d’una part més que notable de companys però el rere fons ha de ser un altre. Si avui permetem això, demà ens abaixaran el sou, ens empitjoraran les condicions laborals i no només haurem perdut les lluites vençudes pels nostres avantpassats sinó que a més acabarem amb la mina tancada i amb part de les nostres llibertats trepitjades.

Aquests dies a la mina hem debatut amb vehemència, hem conversat del passat i del present, però, sobretot, he après el què significa ser miner i la responsabilitat moral que això suposa. Mai abaixem el cap davant de res i de ningú, mai ens sotmetem i sobretot siguem els primers a plantar cara a les injustícies. Aquesta, Marjane, és la nostra herència, aquesta és la meva herència. El llegat que m’ha transmès el meu pare que va morir per treure carbó, un avi abatut pel franquisme i un besavi que va caure al camp de la Bota.

Després de cinc dies i de quatre nits torno a ser casa Marjane, torno a la vida normal i a la rutina però quelcom dins meu ha canviat. En certa manera, jo ja no sóc jo! Alguna part del meu jo anterior ha quedat per sempre més a la mina Consolació. Vaig entrar a la revolta essent un nen enamorat de tu i de la vida en general i he sortit amb cara jove però amb cap d’adult. En certa manera tinc la sensació que el món ha decidit canviar-me del tot perquè jo sigui capaç de canviar el món que m’envolta.”

El Martí aixeca el cap i veu com per la finestra les primeres llums de l’alba trenquen la foscor i il·luminen un paisatge completament blanc. Ha estat tota la nit despert donant voltes i més voltes a les hores passades, però no sembla que tingui cap sintoma de cansament, l’excitació segueix a flor de pell. Guarda la carta en un calaix i pensa que ja l’acabarà d’escriure. Al seu costat, el pelut mig tremolós es desperta i llepa la mà del seu amic. L’hora de tornar a la realitat ha arribat, la revolta ja és un fet més per la història i el treball a la mina segueix. Malgrat tot, el Martí sap que avui no serà un dia més, avui és el primer dia de molts dels que vindran.

Foto 1 i 2: Mina Consolació.
Foto 3: Panoràmica de la central Tèrmica de Cercs.

Música: Al otro lado del río de Jorge Drexler.

 

Mina tancada, comarca acabada!

"La justicia, la igualdad del mérito, el trato respetuoso del hombre, la igualdad plena del derecho: eso es la revolución". (José Martí). 

7 de desembre de 1977. La tarda freda de tardor poc a poc va perdent la llum del sol entre les valls de la conca minera de Fígols. A l’exterior de la mina Consolació, ubicada a la part baixa de la muntanya, s’acumula un nombre considerable de gent. Un número poc habitual en aquelles contrades i més a aquelles hores de la tarda. La notícia ha corregut lleugera per tota la zona i fins i tot ja arribat a les poblacions veïnes de la comarca. Els miners s’han declarat en vaga i dos cents vint i cinc s’han tancat durant el torn del matí a la mina de la Consolació.

A l’interior d’una galeria humida i entre dues vagonetes mig rovellades, seu el Martí que escolta amb cara de preocupació com el seu tiet debat amb altres miners les mesures que han de prendre i com s’han d’organitzar. El noi només fa dos mesos que ha començat a aprendre el mateix ofici que havia portat al seu pare a la mort i que també havien fet els seus avis i avantpassats. Ell en sap poc encara de la vida a l’interior de la mina, però té una cosa molt clara i és que només amb la unitat de tots els que en ella es guanyen el pa de la vida, podrà treballar amb dignitat. Ha escoltat com els més vells parlen de revoltes passades i com el seu besavi va esdevenir un exemple de lideratge durant la famosa revolta llibertaria de 1932 que per uns pocs dies va omplir d’il·lusions i d’esperances la bona gent de Sant Corneli. Malgrat tot, té clar que la tancada es necessària, però no tots els motius que han portat als miners a emprendre aquest camí.

FECSA feia temps que estava redactant un informe amb el qual volia aconseguir que l’explotació minera fos més rendible i que, per altra banda, alliberés a l’empresa del jou de tants sous. D’aquesta manera i en el rerefons de tant informe s’amagava un expedient de regulació que volia acomiadar uns 497 miners dels 1650 que l’empresa Carbones de Berga S.A. tenia en aquell moment. Els sindicats que van ser legalitzats el 28 d’abril de 1977 després de vàries negociacions amb el president del govern espanyol Adolfo Suárez, es van assabentar de les intencions de Carbones de Berga. Ràpidament es mobilitzen i aconsegueixen, sense que l’empresa estigui preparada, que 225 miners del torn del matí es tanquin a l’interior de les galeries i que, a l’exterior, companys i amics es facin forts per impedir que forces de l’Estat es puguin presentar a l’espai i obligar als de dins a abandonar la seva causa. Els sindicats que secundaran l’acció seran: Comissions Obreres (CCOO), Unió General de Treballadors (UGT), Unió Sindical Obrera (USO) i la Confederació Nacional del Treball (CNT) que històricament i abans del franquisme havia esdevingut el sindicat majoritari a la conca. L’objectiu principal dels miners i dels sindicats era que l’empresa fes marxa enrere, que ningú perdés el seu lloc de treball i que les mines mantinguessin l’activitat habitual. Alguns dels miners que varen dur les negociacions van ser: Eleuterio Adelantado Vea, Manuel Alías González, Pedro Andrés Diaz, Josep Coromines Andreu, Juan Sánchez Giménez, etc.

Paral·lelament a les reivindicacions a l’entorn de la mina, la solidaritat obrera es va anar estenent per tota la comarca del Berguedà que també vivia amb incertesa l’esdevenir del carbó i d’un tèxtil cada cop més amenaçat pel mercat global. Els sindicats es van assegurar que cap racó del Berguedà no reflectís la protesta i es van convocar manifestacions a Berga amb més d’un miler de persones rere el lema “Mina tancada, comarca acabada”. Les imatges dels mítings de la plaça de Sant Pere plena de bat a bat ja omplien pàgines i pàgines dels diaris i obrien els informatius de les ràdios d’àmbit regional i fins i tot estatal.  

Un altre paper fonamental el va jugar el comitè de dones (sobretot del USO) que es van organitzar durant els dies que va durar la tancada per repartir pamflets per tota la comarca, per encapçalar les protestes i sobretot perquè els seus homes, germans i fills que estaven a l’interior de la mina poguessin fer àpats calents i per introduir-hi roba d’abric i mantes per poder passar les hores en millors condicions.

Fos com fos, l’organització sindical obrera i popular va agafar totalment desprevinguts a uns empresaris i unes forces de l’ordre que no esperaven una reacció tan ràpida i coordinada. Les negociacions van ser constants i a contrarellotge. Els miners volien solucions ràpides, però per altra banda estaven disposats a passar les festes de Nadal a l’interior de les galeries si la situació no es revertia. I l’empresa i els politics tenien por de que l’espurna revolucionària es pogués tornar a estendre per la conca del Llobregat i que la flama arribés al Cardener i cap a la capital catalana.

Finalment, l’acord va arribar a les sis del matí del diumenge 11 de desembre, un acord de mínims en el qual l’empresa Carbones de Berga S.A. retirava l’expedient de regulació i es comprometia a buscar conjuntament amb els miners la manera perquè el lignit berguedà fos més rendible.

La notícia es va estendre ràpidament per totes les contrades de la comarca, convertint el matí en un autèntic peregrinatge de vehicles en direcció a la conca minera. La boca mina de la consolació estava plena de gent i de membres de la guàrdia civil esperant el moment en què aquells herois subterranis tornessin a veure la llum del dia. La sortida es va produir amb unes vagonetes plenes d’història i de missatges de protesta i d’esperança, moment en què la gent de l’exterior trencava l’emotivitat amb aplaudiments i crits d’ànims.

El Martí, mig encegat per tanta llum, busca entre les figures borroses una cara amiga. Una veu el crida amb força. És la mare que l’abraça i el besa amb dolçor. Ell, una mica evadit de la realitat, subjecta una carta que ha escrit a la seva Marjane entre el carbó i el silenci. La seva sensació, però, no és de victòria, està content per haver aconseguit forçar un acord i poder seguir treballant com fins ara, però per altra banda té una sensació de por. No creu que l’empresa es conformi amb aquesta marxa enrere i té clar que aviat tornarà a la càrrega.

El primer pols entre els miners i l’empresa després del franquisme ha finalitzat. La lluita pel treball i per la dignitat d’una comarca de tèxtil i carbó només ha fet que començar. La lluita serà durà i la derrota propera.   

Foto1: Sant Corneli.

Foto2: Gent a la boca mina de la Consoloació.

Foto 3: Tren a l'estació de Fígols les mines. 

Música: 

El Petit Príncep

"Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin)."  Antoine de Saint-Exupéry. 

Diumenge 22 d’octubre de 1977. Uns cops a la porta trenquen amb l’harmonia en què habitava el petit pis del carrer Porvenir. És una tarda suau de tardor. El sol encara sembla resistir-se a deixar pas al fred i es manté ferm entre els cims berguedans. El Martí s’aixeca de la cadira amb certa mandra per obrir la porta, però de cop i volta, el cor li fa un sobresalt que el torna a la terra dels vius. La Marjane ha tornat amb el seu avi a la colònia. Amb les dificultats d’un principiant, el noi articula unes paraules tremoloses provocant un somriure mig amagat al rostre de l’avi que, savi del temps, intueix perfectament el que està succeint.

El Julià ha tornat a casa dels Caballol perquè es comença a dissipar el que ja sembla un secret a crits: el retorn a Barcelona del president de la Generalitat, Josep Tarradellas, i amb ell totes les dignitats perdudes en un camí glaçat que portava a l’exili. L’avi mai s’hagués imaginat que aquest dia arribaria. Massa esperances van tenir quan els aliats guanyaven la II Guerra Mundial i tothom creia en una intervenció a la Península, massa esperances van dipositar en el suposat boicot internacional i van veure com els Estats Units i després les potències europees reconeixien el règim. Massa esperances havien dipositat ja per a dia d’avui tenir esperança.

La Maria ja ha preparat aquell cafè que omple tota l’estança d’olor a casa, a confort. Els adults es passaran hores parlant del què pot suposar el retorn del president i sobretot dels amics del passat, cosa que agrada la jove Marjane, però que, de tant sentir-ho, ja sembla avorrir-se. Aprofitarà el moment per dir-li al Martí a cau d’orella que la porti a fer un tomb per la colònia. De nou, al jove se li trenca la veu i amb prou feines li’n surt un fil per comentar a la mare que marxen a veure els amics. La Maria assenteix amb el cap i, a l’igual que tots els presents, li torna a aparèixer un somriure.

Els dos joves recorren els carrers de la colònia amb certa vergonya. La tarda dolça de diumenge els guarda de mirades indiscretes. Són estones de sobretaula, de cafès, de copes de conyac interminables i, sobretot, de silencis i de carrers buits. Tan sols alguns nens que corren suats darrera una pilota trenquen  amb una quietud pràcticament perfecta.

Poc a poc les seves passes els han allunyat del nucli habitat fins arribar a la font de la Perera, un racó ple de pollancres que dissimuladament envolta un petit safareig que serveix a la gent de Fígols per rentar la roba. La remor d’aigua, la brisa suau de tardor i una parella d’ocells que enjogassats es rebolquen en la pols del camí serveixen de tema de conversa per als dos joves. Asseguts en un dels murs que envolten l’espai, els nervis que omplen els seus estómacs es fan poc a poc més evidents, fins que les seves cares queden una davant de l’altra. El temps s’atura, tots els elements que els envolten es difuminen. Només hi són ells dos, res del que passa al món té cap mena d’importància. Poc a poc els seus llavis es toquen tremolosos. Un calfred recorre l’espina dorsal del Martí transportant-lo en un estat de felicitat difícil de descriure. Les seves mans s’entrellacen i un petó rere un altre els va convertint en petits experts de l’amor. El Martí acarona aquells cabells ondulats de color castany com tantes nits havia somiat, ressegueix amb el nas aquell coll llarg i prim fent èmfasi en els petons a prop de l’orella. Res, absolutament res, pot trencar l’harmonia en què els dos joves amants s’han submergit per primer cop en les seves vides. Només el baixar del sol els indica que l’hora de tornar a casa ha arribat i la incertesa del demà torna a les seves ments.

El camí de retorn serà lent i tranquil, els petons es van succeint i els dubtes afloren. La Marjane demana al Martí si creu que el retorn del president del que tant parla el seu avi pot realment suposar un canvi important per a Catalunya i que això impliqui que la seva situació es pugui normalitzar. El Martí només ha escoltat la seva mare parlar amb les amigues i amb el tiet de Tarradellas, però el record de la manifestació de Barcelona el fa ser realment optimista. Amb fermesa, li respon que, veient el que va veure el passat onze de setembre, no creu que el Govern espanyol impedeixi que la situació es normalitzi i que Catalunya recuperi certes llibertats que havia perdut amb l’Alzamiento.

En arribar al pis, l’avi Julià ja espera a la Marjane a la porta per tornar a emprendre el camí cap a França. Les famílies s’acomiaden amb un fins aviat, cosa que omple d’alegria al Martí. En el moment de pujar al cotxe, la Marjane corre de nou cap al Martí amb un paquet a la mà i a cau d’orella li diu: “Saps com sabia que m’estimaves? Per una frase del Petit Príncep que diu que quan un es posa vermell vol dir que sí, oi?, i tu sempre que te m’acostava t’hi posaves. Sempre que llegeixo aquest llibre penso en tu i t’imagino com ell”.

El cotxe es perd darrera un núvol de pols. El Martí desembolica aquell regal i descobreix un llibre del Petit Príncep d’un tal Antoine de Saint-Exúpery. En obrir-lo un escrit de la Marjane: “Em pregunto si les estrelles estan il·luminades perquè cadascú, algun dia, pugui trobar la seva”.  

Una llum tènue omple la petita habitació del pis miner. El Martí, entre lectura i lectura, no pot oblidar el gust d’aquells llavis rosats i ara sí, cada cop més seriós, pensa si el retorn de Tarradellas pot suposar el retorn de moltes persones que encara resten a l’exili i si amb elles la família de la Marjane retornarà a Catalunya i al seu costat. La llum s’apaga, igual que la incertesa del dia de demà i la suposada transició.    

Foto1: Arribada de Tarradellas.

Foto2: Tarradellas amb Alfonso Suárez.

Foto3: Imatge del llibre infantil el "Petit Príncep" 

Enllaç: text complet en francès del Petit Príncep.

Música: Joan Dausà i Marta Pi "Si ens veiessis". 

Dies de victòria, dies de llibertat

"Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a véncer" (Lluís Companys i Jover)

Matí del diumenge 11 de setembre de 1977. Els rajos de sol poc a poc arriben inexorables a les teulades dels habitacles miners, conformant sense voler un espectacle de llums i ombres ple de bellesa. Són dies de festa major a la colònia que encara batega al ritme d’una mina cada cop més amenaçada per la conjuntura mundial, però són dies on la gent canvia la seva rutina per anar als balls, a les litúrgies i els mes joves a gaudir de les recents “discos mòbils”. 

 

La Maria mira per la finestra amb la vista fixada a l’horitzó, sembla hipnotitzada per una força major que l'ha extret de tot el que l’envolta. Avui pensa en tots els anys viscuts fins ara en una colònia humil i treballadora, pensa en tota la gent que ha viscut i ha mort, amb la por al cos del vençuts, pensa en el seu pare, en tot el que ell va perdre lluitant en una guerra i en una suposada pau. Avui és un dia especial per a ella i per a molts catalans d’arreu dels Països Catalans. Avui, a Barcelona, s’ha convocat i s’ha permès després de molts i molts anys una concentració per celebrar la diada del país. Aquesta, agafa el relleu de la celebrada l’any abans a Sant Boi de Llobregat que va esdevenir multitudinària i el primer pols del catalanisme a la transició espanyola,  però el fet que per fi es pugui celebrar a la capital per a molts esdevé ja una victòria i una cita ineludible. És per aquest motiu que la Maria i el Martí marxaran en el que sembla una processó catalanista de sant Corneli amb cinc cotxes carregats d’amics i d’il·lusions.  El viatge és llarg i pesat, s’ha de passar per una carretera estreta i per la majoria de pobles de la comarca berguedana i per pobles de comarques veïnes. A mesura que van passant per les diferents poblacions s’adonen que avui no és un dia qualsevol, avui és un gran dia per a molta gent. Han vist els petits carrers dels pobles plens de gent amb un somriure a la cara i amb la senyera a l’esquena, han vist com un avi plorava d’emoció en veure com de nou la bandera prohibida durant tants anys onejava al turó corresponent. Avui no és un dia qualsevol, avui és el dia en que molta gent comença a recuperar la dignitat que va quedar trepitjada en una trinxera plena de fang del front de Madrid, d’Aragó, de l’Ebre o del camp de la Bota. 

Després d’unes quantes hores l’expedició entra a Barcelona, aquí ja no queda cap dubte que estan davant d’un dia històric, ningú s’ha quedat tancat a casa, la gent circula per tot arreu carregada de simbolismes. Després d’aparcar els cotxes per damunt de la Diagonal, la comitiva prossegueix a peu en direcció el Passeig de Gràcia, gent pel carrer abraçant-se, gent per tot arreu plena d’eufòria. Per uns moments la Maria s’imagina si aquelles mostres de felicitat són les mateixes que el seu pare es va trobar aquell 24 de juliol del 36 quan en companyia del Ramonet entraven a Barcelona disposats a defensar la República amb el que fos.

En arribar al punt d’inici ni els més optimistes es podien imaginar allò, Barcelona plena de bat a bat, pares, nens i avis, junts sota el gran lema de la manifestació “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia.

La manifestació venia marcada per les converses entre el president del Govern central Adolfo Suárez i el president català a l’exili Josep Tarradelles per intentar restaurar la Generalitat que havia estat prohibida igual que la resta de les institucions catalanes l’any 1938 per Franco. Però el camí fins aquí no havia estat fàcil. El règim franquista havia intentat esborrar qualsevol signe catalanista prohibint durant anys els símbols, la llengua, les festes amb la voluntat de fer un estat unitari. Durant molts anys la resistència catalanista se centrava en crepuscles semi - armats (maquis, Front Nacional de Catalunya, etc.), però poc a poc la resistència s’estenia a molts més àmbits arribant al 7 de novembre de 1971 quan 300 persones es reuniren a l’església de Sant Agustí al Raval de Barcelona per constituir l’Assemblea de Catalunya. Ràpidament, en ella s’aglutinaren totes les forces polítiques des de la dreta fins a l’extrema esquerra, els sindicats i diferents intel·lectuals com per exemple Jordi Carbonell, Pere Portabella, Lluís Maria Xirinacs, Rafael Ribó, etc. Les reivindicacions del principi ara ja s’havien convertit en exigències, i no eren cap altres que la llibertat social i política, amnistia per els presos polítics de la dictadura, el restabliment de l’Estatut d’Autonomia del 1932 com a pas previ per a l’autodeterminació i procurar coordinar totes aquestes accions amb les organitzacions democràtiques de l’estat espanyol. 

Amb aquestes premisses l’assemblea havia fet concentracions pacifiques a Ripoll (1972), Sant Cugat i Vic (1973), va crear una assemblea d’intel·lectuals i va començar a fer grans manifestacions com les de l’1 i 8 de febrer del 1976 a Barcelona poc després de la mort de Franco. Totes aquestes accions i mobilitzacions acabarien desembocant en la gran manifestació de Sant Boi de Llobregat l’11 de setembre de 1976 i finalment amb la del 1977. 

És tal l’estat d’emoció que fins i tot li costa caminar. La manifestació va esdevenir un èxit difícil d’amagar per una premsa que parlava d’un milió de veus. Fins i tot el propi Vázquez Montalban s’atrevia a parlar d’un milió i mig de persones.

La Maria agafa fort la mà del Martí, un calfred li recorre tota l’espina dorsal deixant-la gairebé paralitzada sense poder avançar. Les emocions, però, s’acabaren de desbordar per a ella quan trencant una cantonada del Born, s’aixecava imponent l’església del Mar que, immòbil, resta vigilant al seu costat esquerre a tots els caiguts en la defensa de Barcelona aquell 1714. El Fossar de les Moreres s’havia convertit en el lloc escollit per a molts catalans per rebre un homenatge sentit a tots els que perderen la vida en defensa del país durant tots els anys de foscor. Unes llàgrimes cauen furtives per les galtes vermelloses de la Maria, els dies de foscor semblen deixar pas al dies d’esperança i als dies de justícia.  

Foto1: Imatge de la manifestació.

Foto2: Portada de la Vanguardia del dia després.

Foto3: Els "grisos" reprimint a uns manifestants d'entre els quals trobem a Lluís Maria Xirinacs, en el marc d'una manifestació l'any 1976 sota el lema "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". 

Foto4: Propaganda de l'Assemblea de Catalunya. 

Música: Lluís Llach "Abril 74" 

Camises noves, velles costums.

"Hay momentos en los que un hombre tiene que luchar, y hay momentos en los que debe aceptar que ha perdido su destino, que el barco a zarpado, que solo un iluso seguiría insistiendo. Lo cierto es que yo siempre fuí un iluso" (Big Fish Tim Burton). 

Vesprada  del 3 de març de 1976. La Maria i la seva mare preparen el sopar. És un dia com qualsevol altre però avui soparan en companyia d’uns bons amics  que fa anys que no veuen. Avui els visita el Julià, un bon amic de l’avi Joan, que durant molts anys van treballar colze a colze a la mina i van lluitar puny a puny durant la revolta del 1932. Després d’estar junts a la presó de Villacisneros, l’esclat de la Guerra Civil els va tornar a dur a un context de lluita fins que un mal dia al front els va separar. Ell, mai més va tornar a saber del seu amic. Primer l’exili, després un altre maleïda guerra i per acabar un exili permanent  el va anar allunyant de la seva terra estimada. Amb el pas dels anys i de la rutina, l’esperança de tornar s’havia diluït del tot, però amb la mort de Franco i un permís temporal el somni de tornar si més no un darrer cop s’han acomplert. La Maria no coneix gaire l’amic del seu sogre però per a ella és un plaer poder acollir un home que ha viscut i patit tant i perquè no, segur que sap alguna història del seu Jaume i pot ser fins i  tot de les temporades a França. Per a tota la família és un plaer i una emoció molt gran, però les casualitats de la vida fa que coincidint amb el seu retorn la colònia torni ha estar en peu de guerra, de fet tota la península esta en un procés de vagues permanents que fan que la tensió es pugui palpar a simple vista. El Martí s’entreté mirant la televisió, que queda en un racó de la cuina menjador. Va passant d’un canal a un altre, és a dir de la Tv1 a la Tv2, els dos únics canals que el règim havia permès fins aquell moment, quan de sobte una noticia el fa aturar i quedar gairebé paralitzat. “Hoy en Vitoria han muerto dos vaguistas!”. Una notícia tant impactant com incomplerta. El Martí, un noi de tretze anys, curiós i inquiet. Vol saber més, per què cinc treballadors han mort?, per què el telenotícies no explica res més que la capçalera?. Moltes preguntes l’hi recorren el cap i molt poques respostes el satisfan. L’hi demana a la mare, que indignada l’hi respon: “Fill en aquest país res no canvia, tot segueix igual des de l’any 1939”. L’àvia, més insegura, ja pateix pels miners també en vaga i per les conseqüències que això pot tenir.

 

Però què va passar aquell 3 de març de 1976 a Gasteitz i a la resta de la península?. Feia molt poc de la mort del dictador i les ganes de canviar les coses estaven a flor de pell. Durant el mes de gener uns sis mil treballadors iniciaven una vaga general en contra de l’estancament salarial i en defensa de millores en les condicions laborals. Eren protestes que s’estenien des de Galícia a Catalunya i del País Basc a Andalusia tenint més repercussió en les grans zones industrials i les conques mineres. En els dies posteriors més protestes i dues vagues generals, la darrera de les quals va ser la del 3 de març. Una vaga general que es va seguir de forma massiva a tota la península però que per motius desgraciats les notícies es centraren en la capital alabesa. Aquell dia una assemblea de treballadors començava de forma massiva i amb protecció del capella a l’església de Sant Francesc d’Asís. Res feia preveure que aquell dia fos diferent a totes les altres jornades de lluita obrera, però el govern i les forces policials tenien un pla diferent. No estaven disposats a que allò es prolongues i volien donar una lliçó a tot el moviment obrer perquè no oblidessin qui manava al país. Poc a poc les forces policials encerclaven la parròquia fent cas omís a les supliques del capellà per solucionar la situació sense violència.   A dins del recinte el nervis i la indignació anaven pujant de temperatura. De cop i volta la policia va llençar gasos lacrimògens a l’interior de l’església provocant el caos i l’evacuació de l’espai. A fora, la policia esperava amb ganes els vaguistes que al sortir es van trobar amb una rebuda més digne de temps passats. Els obrers que sortien per les bandes van ser colpejats amb les porres com animals i els que anaven pel mig i de cara a la policia van veure incrèduls com la policia els rebia a trets. Ningú podia creure allò que estava veient, i creient que un govern que es volia proclamar democràtic permetés allò. El resultat va ser gravíssim i inconcebible per qualsevol democràcia europea. Cinc persones perdien la vida i cent cinquanta més quedaven ferides de diferents gravetats. Els morts van ser: Pedro Maria Martinez Ocio treballador de “Forjas Alabeses” de vint i set anys, Francisco Aznar Clemente forner i estudiant de disset anys, Romualdo Barroso Chaparro de Agrator de dinou anys, José Castillo de Basa de trenta-dos anys i Bienvenido Pereda de Grupos Diferenciales de trenta anys. De tots aquests morts, dos van morir a l’acte i els altres tres ho van fer durant els dies posteriors.

Les conseqüències no es van fer esperar. La indignació del moviment obrer era tal que ràpidament es van convocar mobilitzacions massives per les hores i dies posteriors. Aquestes mobilitzacions es van estendre per tot el territori però sobretot van tenir més repercussió les del cinturó de Madrid, una zona majoritàriament proletària i la de Vitòria-Gasteitz on la policia va tornar a carregar amb duresa. El secretari general de l’alemanya (SPD) cancel·lava la seva reunió amb Fraga que intentava vendre al món una reforma avalada per la monarquia. El govern, veient el què l’hi venia a sobre va intentar netejar la seva imatge amb la visita a l’hospital del propi Fraga Iribarne, que en aquells moments era el ministre de governació, de Rodolfo Martín Villa, ministre de relacions sindicals i del general Campano director general de la Guàrdia Civil. Paral·lelament a aquest acte de maquillatge, el mateix Fraga pronunciava un discurs força desafortunat on demanava a tots els espanyols que els fets ocorreguts a Gasteitz servissin d’exemple per a tothom. Una manera molt clara de dir que la policia tenia tot el seu suport i que contra qualsevol mena de desestabilització del país només hi ha una resposta que és la mà dura i la força.

Fos com fos, alguns van veure aquests fets com una oportunitat per canviar les coses, la majoria però van veure que allò no era res més que una prova de que el règim i el franquisme de moment no havien mort i que els que ara volien demostrar que eren demòcrates no eren res més que els mateixos de sempre amb camises noves.

Paral·lelament a tot això, diferents intel·lectuals de diferents disciplines van mostrar el seu rebuig i van alçar la seva veu. Un bon exemple és la composició de “Campanades a morts”, una cançó del cantautor català Lluís Llach, escrita i musicada la mateixa nit dels fets per la profunda indignació que sentia.

Per fi arriba el Julià al petit habitacle del carrer Porvenir. Es tracta d’un home molt gran però amb una mirada extremadament tendre i que emociona a qualsevol que el miri. Va acompanyat d’una de les seves filles, la Marie i de la filla d’aquesta, la Margene, una noieta pèl-roja de 12 anys. Unes galtes rosades i uns ulls intensament verds fan quedar bocabadat al Martí que sense poder articular cap paraula seu a la taula amb la mirada fixada al plat i un grau de timidesa evident. Malgrat tots els temes del passat que cal i volen abordar, el sopar comença i sense voler-ho la conversa es centra amb la mort d’aquests joves a Vitòria , que són treballadors i obrers, com totes les famílies que habiten les llars de la colònia que malgrat estar a quilòmetres de distància, no oblidaran i faran seu el dolor de les famílies basques que en aquesta nit tenen el cor ple de buidor, de dolor i de ràbia.

El sopar comença amb el record per tots ells i els amics que s’han quedat pel camí, el sopar comença amb la fi del franquisme i amb l’inici de la gran mentida de la transició.   

Foto1: Enterrament dels obrers assassinats.

Foto2: típica imatge de Fraga a Palomares.

Foto3: text explicant els fets.

Enllaç: Bloc dedicat als fets.

Música: Campanades a Morts Lluís Llach. 

La mort del botxí!

Matí del 20 de novembre de 1975. Fred molt fred omple els darrers dies de novembre. La vida a la colònia encara no ha recuperat el seu ritme habitual després del greu accident, quan de cop i volta una notícia recorre tots els carrers i racons del nucli. Es veu que a les deu del matí el president de govern espanyol Arias Navarro acaba d’anunciar per la televisió la mort del cap d’estat, el general Franco. El boca orella corre com la pólvora i sobretot en els punts neuràlgics de les xafarderies com ara el safareig o l’economat.

La Maria espera asseguda en un banc de fusta envellit que la senyora Pepita té a l’economat des de que el seu pare l’hi va posar, cap allà a principis dels anys cinquanta. L’economat ha patit pocs canvis al llarg dels anys de la mina, i de fet conserva els mateixos prestatges i el mateix mostrador de marbre. La Maria recorda com era de gran quan ella era petita i com amb els anys les perspectives han anat canviat. Això sí, el què mai ha canviat són les olors. Olor a sabó en l’espai de neteja, olor a xai en el petit tros dedicat a la carn, i sobretot aquella olor de regalèssia que tantes hores l’havia fet salivar quan era petita. L’espera normalment és entretinguda perquè acostuma a trobar-se amb amigues de la infantesa o si més no dones que ha vist com amb els anys s’anaven envellint físicament però guanyant amb saviesa. La vida al peu de la mina és dura, són molt poques les famílies que no han patit una desgracia en les seves pròpies carns, i al final això et dona una consciència de grup i uns lligams difícils de trencar. Les converses transcorrien sense masses variacions fins que la porta de sobte sobre i amb els crits de la Dolores, una Malaguenya que malgrat portar més de trenta anys a la colònia no ha perdut n’hi gota del seu accent andalús, “Franco ha muerto, Franco ha muerto, lo acaban de decir por televisón! Franco ha muerto!”. Primer, el silenci omple l’antic recinte, poc a poc el murmuri de les presents. Algunes dones més grans i pessimistes tenen por de que això comporti un retorn als conflictes i a una possible segona guerra civil.

La Maria immòbil i distant, resta petrificada en el banc. El seu cap ja s’ha evadit de tot allò que l’envolta. Franco ha mort, el dictador ha mort!. Tants anys, tants dies pensant en qui era aquest senyor que segons la mare era el que allunyava el pare d’elles i ara s’ha mort. Però qui era realment el general Franco, és a dir, qui era més enllà del que ella havia conegut i escoltat?

Francisco Franco Bahamonte  va néixer a Ferrol un 4 de desembre de 1892 en el sí d’una família acomodada però amb problemes d’entesa entre el seu pare i la seva mare que acabarien en ruptura. Curiosament el seu pare era un lliurepensador més proper a les polítiques liberals que no pas a les autoritàries. Amb només dotze anys se’n va a una escola naval on després de molt intentar-ho no aconsegueix entrar a formar part de l’Acadèmia Naval, veient-se obligat a entrar a l’Acadèmia d’Infanteria militar de Toledo, on segons ell va rebre diferents novetades. («Triste acogida que ofrecían a los que veníamos llenos de ilusión a incorporarnos a la gran familia militar»)

Després de molt insistir va ser destinat a l’Àfrica. La seva petició va ser denegada dos cops, segurament per les pèssimes puntuacions militars. Un cop allà però, la seva carrera va patir un ascens meteòric convertint-se en un dels generals més joves de tot  Europa  i guanyant-se l’admiració de les classes benestants. Serà a l’Àfrica on forjarà el seu esperit de “guia de la pàtria” com ell mateix reconeixia en una entrevista (“Mis años en África vienen a mí con indudable fuerza. Allí nació la posibilidad de rescate de la España grande. Allí se fundó el ideal que hoy nos rinde. Sin África, yo apenas puedo explicarme a mí mismo, ni me explico cumplidamente a mis compañeros de armas.”). Amb la proclamació de la República, Franco mostra el seu descontent en públic però serà frenat en el seu primer intent d’intervenir sobre Madrid per defensar el rei Alfons XIII. Durant “la Sanjurjada” de l’any 1932 es va mantenir tant ambigu que el propi Sanjurjo no s’havia si un cop fet el cop, aquest intervindria o no. Un dels actes més negres del senyor Francisco Franco va ser durant el setembre de 1934 quan va ser reclamat a Madrid per coordinar la repressió de la revolta asturiana. Va fer desplaçar les tropes regulars de l’Àfrica sota el comandament de Yagüe. La repressió es recorda cruenta i desmesurada i al final la xifra de morts entre uns i altres va arribar a mil cinc-cents morts. Aquest fet va suposar la gran fractura entre la dreta i l’esquerra que mai més es tornaria a cicatritzar.

Amb la victòria del “Frente Popular” durant les eleccions del febrer del 1936, Franco va començar una lenta però constant conspiració amb altres generals, fins arribar al 18 de juliol que el cop d’estat es va fer efectiu. En un primer moment el líder i guia espiritual del cop era el general Sanjurgo, però amb la mort d’aquest comencen a brollar diferents dubtes. Sembla que el general Mola serà l’encarregat. Amb els pas dels dies tornen els dubtes per la inoperància d’aquest al front de Madrid i pel seu rebuig frontal a la participació de l’hereu al tron “Juan de Borbón”. Tots aquests motius van fer que Franco tingués les simpaties dels monàrquics que sumades amb els seus èxits militars l’acabaran convertint amb l’únic líder del “movimiento”. Al finalitzar la guerra civil Franco ja era un símbol per a molts, i va rebre la màxima condecoració militar “La Gran Cruz Laureada de San Fernando”. Heroi per uns, assassí per uns altres. El seu ascens al poder va suposar l’exili de més de quatre-cents mil republicans. El període de dictadura començava i amb ell el llarg període de repressió. Franco es va assegurar de deixar clar qui havia guanyat la guerra i es va assegurar i molt de minar les il·lusions i les esperances dels perdedors. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial va jugar un paper clau com alguns volen veure, o va estar en mans del destí. El fet és que un país devastat per la guerra no podia participar en un conflicte a gran escala i la trobada d’Endaya la va utilitzar com un acte de propaganda perfecte. Va vendre que, gràcies a la seva intervenció Hitler i Mussolini no entrarien a Espanya i que no demanarien res d’ells, excepte mantenir un comerç de matèries primeres. El cert és però, que Hitler va veure en ell un home dèbil i insignificant amb el qual no valia la pena  perdre el temps. Franco havia esdevingut un gran estratega per al seu país, per a la resta del món havia esdevingut un pusil·lànime el qual no mereixia la pena tenir en compte. Sigui com sigui, la Segona Guerra Mundial va acabar i tot i la por de Franco a una intervenció aliada, ell va seguir al poder. La por occidental a un comunisme avançant va ser més forta que no pas mantenir al poder un petit aprenent de dictador. Són anys de pobresa i d’una repressió incansable. Qualsevol persona sospitosa d’enemic al règim anant bé acabava a la presó, anant malament se l’hi aplicava la llei de fugues. No serà ben be fins els anys seixanta que el règim comença a notar una millora econòmica. El franquisme s’envolta de ministres tecnòcrates que abandonaran les polítiques autàrquiques dels més afins a un règim. Espanya creixerà a un ritme del set per cent. El motor econòmic serà la industria, les fabriques de cotxes i les inversions nord americanes a canvi d’instal·lació de bases militars com a posicionament estratègic per la latent Guerra Freda. Aquests anys però també seran els anys el que el franquisme veurà néixer una nova forma d’oposició. Fins aleshores la resistència havia vingut donada de forma directa i amb reductes que pertanyien encara a la guerra civil. En aquests anys apareix una resistència sindical, obrera i universitària a l’ombra, que comptarà amb la col·laboració de diferents intel·lectuals locals i de la resta del món. Per altre banda el naixement de grups armats com ETA (1959) FAC (Front d’alliberament Català l’any 1969) complicaven cada vegada més la imatge idíl·lica que el règim volia transmetre. 

Al principi dels anys setanta ens trobem davant d’un Franco caduc, que espera una llarga agonia de mort. Malgrat tot, estem en els anys en què el personatge es mostrarà més recte i impassible. L’oposició cada cop és més forta, les critiques i accions ja l’hi arriben per tot arreu i mig món veu la figura del dictador com caduca i aferrat a una poltrona que ja no l’hi toca. Accions estudiantils, accions d’ETA (bomba a Carrero Blanco), vagues, manifestos d’intel·lectuals llegits a tot el món, etc, compliquen la seva política. Tot i això i davant del clamor popular, Franco encara va ser capaç de dictar diverses penes de mort com la de Salvador Puig Antich o la dels membres d’ETA i del GRAPO al setembre del 1975, dels que per exemple destaca Juan Paredes “Txiki”. Aquests actes l’hi van suposar una dura crítica de la resta del món i fins i tot el Vaticà es mostrà molt crític amb el règim. Franco lluny de sentir penediment encara va tenir temps de fer una darrera aparició pública a la plaça Oriente de Madrid davant dels seus seguidors més fidels on va pronunciar un discurs típic i tòpic que lluny de col·locar el país en una posició de maduresa, l’allunyava encara més de les democràcies normals i feia retrocedir als dies després de la guerra civil. Finalment i després d’una llarga agonia la matinada del 20 de novembre, el “Caudillo” deixava per sempre el poder i sucumbia a l’edat i la malaltia. Tot i això havia deixat i molt ben lligat el seu llegat.

 

Un xivarri que puja de to, fa tornar a la Maria a la realitat del seu voltant. L’economat s’ha convertit en el centre neuràlgic de debat. Tota la colònia va plena de la mort de Franco i moltes dones i avis xafardegen a l’entorn de l’establiment. Un sentiment d’alleujament envaeix el cos de la Maria, però ràpidament un altre de contradicció l’hi arriba. Franco ha mort, per fi! Però per altre banda l’hi sap greu, ja que no pagarà per tot el que ha fet, i es planteja si els anys i la justícia restablirà tot i a tots els que van perdre la vida en les seves mans. És un pensament que no es pot treure del cap i que la preocupa realment, i sobretot, què passarà demà. Aquest país serà capaç de canviar de guia o per contra es mantindrà dins les traces marcades pel dictador. S’aixeca del banc i surt del local amb la mirada fixada a l’horitzó. Franco ha mort, la lluita per la recuperació de la memòria de tots aquells que reposen en una fossa no ha fet més que començar. Dins el seu cap pensa: “Mala nit Sr. Paco”  

Foto1: Trobada de Franco amb Hitler.

Foto2: Últim discurs de Franco a la Plaza Oriente de Madrid

Vídeo: Discurs d'Arias Navarro anunciant la mort de Franco.

Música: