El llarg viatge de l'absurd

 “Toda revolución se evapora y deja atrás sólo el limo de una nueva burocracia”. Franz Kafka

Era la nit del diumenge 24 de gener quan el Joan Caballol juntament amb companys de Fígols, de la conca del Llobregat i del Cardener baixaven dels camions que els havien transportat fins a Barcelona. Allà, van ser portats directament a la presó Model, una presó que per aquella època estava envellida i obsoleta. Entre els revoltats hi havia contrastos importants. Per una banda, hi havia un grup del qual en destacava Joan Farriols, convençuts que la F.A.I no els deixaria a l’estacada i que convocarien una vaga general permanent fins que el govern proclamés una amnistia universal per tots els imputats en els fets revolucionaris, i per l’altra, els que veien que el seu futur es complicava i que no tenien gens clar què en seria d’ells.

En Joan, en un racó de la cel·la seia al terra, abatut i cansat. No es podia treure els seus fills del cap i en especial aquella mirada del petit Enric que encara no tenia prou edat com per entendre perquè el seu pare havia marxat amb uns homes estranys camí avall.

Els dies anaven passant i les nits es barrejaven amb el dia fins al punt que es perdia la noció del temps. La cel·la, cada vegada estava més bruta i la sensació d’ofec augmentava cada minut que els revoltats estaven allà dins. Un matí però, arribà la notícia: tots ells, sense excepció seran portats al “Buenos Aires”, un vaixell ancorat al port de Barcelona. En aquell moment les visions més pessimistes parlen de deportació. “Ens volen deportar!” criden alguns. Altres però, creuen que els sindicats no ho permetran i la vaga general inundarà els carrers de Barcelona, i si més no, els diputats d’esquerres no aprovarien mai una mesura tan estricta com l’expulsió del país. 

Al arribar al port, en Joan es troba de sobte amb un transatlàntic en el qual hi destaca una gran xemeneia a la part central. El vaixell dona sensació d’inseguretat, està envellit i ja fa masses anys que recorre la mar. Els presos són pujats per una passarel·la de fusta que espetega amb cada passa que fan els homes. Un cop a l’interior s’adonen que les condicions no seran pas millor que les de la Model, la única comoditat de la que disposaran és la de uns matalassos de llana a compartir, estesos al terra del petits habitacles. A mesura que recorren els passadissos s’adonen que no són els únics presos del vaixell. El govern de la República havia aprofitat la revolta de l’alt Llobregat per fer una purga dels sindicats anarquistes a les ciutats i detenir els personatges que ells consideraven més perillosos pel bon esdevenir de la república. Així, es troben empresonats també els germans Ascaso i Buenaventura Durruti.

10 de febrer de 1932. El matí es lleva fred i humit. Una boirina fina cobreix el port de Barcelona, la tristor envaeix la seva rutina. El vaixell arrenca els motors, el que semblava impossible s’ha complert. Ni els sindicats, ni els diputats d’esquerres han impedit que els revolucionaris siguin deportats. El congrés dels Diputats havia aprovat per 162 vots a favor i 16 en contra que els detinguts fossin expulsats del país. D’aquesta manera s’aplicava estrictament “la Ley de la defensa de la República”.

En Joan mira per un dels ulls de bou del vaixell com uns quants companys dels sindicats s’agrupen al port amb banderes vermelles i negres i criden fort a la vaga general. Els més optimistes encara confien que el govern es retractarà i els farà baixar al port de València. Alguns estan convençuts de nou que els sindicats no ho permetran. En Joan en canvi, ho veu diferent. La ciutat cada vegada es fa més petita fins a desaparèixer per complet darrera de la boirina. L’horitzó s’obre ara als seus passos, alguns parlen de Bata, altres de Villa Cisneros, però molts pensen, on es Villa Cisneros? i què lluny deu quedar això de Sant Corneli i de les seves famílies.

El curt somni de la revolució a tocat fi, però la gran marxa cap a la llibertat no ha fet res més que començar.

Foto 1: La model de Barcelona.

Foto 2: Vaixell Buenos Aires.

Foto 3: Villa Cisneros.

Si voleu saber més:  

Ley de la defensa de la república

Memorias de un deportado

 

   

El curt somni de la revolució!

“La vida de una flor es tan breve como esos cinco dias de anarquía en Cardona, Berga, Fígols, Súria y Sallent” (Federica Montseny).

Matinada del diumenge 24 de gener de l'any 1932. El pare capcot, seu a la cuina sense articular cap paraula. Està abatut, trist i cansat. Aquesta nit no ha dormit. Darrera seu la seva dona i els seus fills, el Jaume que ja té setze anys, la Rosa i el petit Enric, de tan sols quatre. Se’l miren amb cara de preocupació. Aquesta matinada freda de gener totes les esperances dipositades, tots els somnis d’igualtat i de justícia, s’han desfet, com es desfà el glaç amb els primers rajos de sol.

Tot plegat va començar uns dies abans a l’empresa tèxtil Carme, on les dones i filles de miners es negaven a treballar per demanar millors condicions laborals i salarials. Les dones demanaven solidaritat obrera als miners que el 19 de gener de 1932 proclamaran consignes a favor de la vaga general revolucionaria. Així, comença un dels moviments socials més extraordinaris a la conca minera de Fígols. Els miners prenen el poder, s’organitzen i alcen la bandera vermella i negre de la CNT. Durant cinc dies els amos de les seves vides seran ells mateixos, col·lectivitzaran l’economat i tothom podrà consumir segons les seves necessitats. Això sí, tots els miners implicats en la revolta tenen molt clar que cal mantenir la producció de carbó perquè una revolució sense diners difícilment triomfaria! Ràpidament la revolta s’expandeix per tota la conca del Llobregat, arribant a Berga, Cardona, Súria i Sallent.

Són dies de canvis profunds a les vides dels miners que cansats de promeses que no arriben i amb el desencís que els provoca la naixent República i a la qual consideren de caire burgès i allunyada de les necessitats de la classe obrera, decideixen tots sols fer la revolució, la seva revolució! Una revolució que no serà secundada ni tant sols pels dirigents de la CNT a Barcelona. Malgrat tot, les ganes de millorar i de viure en una societat més justa, els porta a la implantació del “Comunisme llibertari”.

El Jaume, que tot just fa uns dos anys que treballa de pintor emblanquinant amb calç les cases i pisos de les colònies, resta dret a la cuina, temorós per les represàlies cap aquells miners que havien gosat plantar cara a l’Estat. Igual que la resta de la família té por de que li passarà al seu pare.

El president de la República, Maunel Azaña, reacciona ràpidament i amb el compliment de la “Ley de defensa de la República” decideix enviar l’exèrcit a la conca del Llobregat per sufocar la revolta. Al cap davant de l’exèrcit es troba el general Batet, que conduirà les tropes riu amunt. El dia 22, ja havien arribat a Manresa, Cardona i Súria. El dia 23 ja són a Berga. I finalment el diumenge 24 arriben a Sant Corneli. S’ha de dir que malgrat el caire de la revolta, l’exèrcit troba cap oposició i que les accions dels miners revoltats van ser majoritàriament pacífiques, només algunes explosions a Berga ,de poca importància, i la voladura del polvorí a Sant Corneli van tenir un petit caire violent.

El petit Enric no entén perquè aquells homes estranys ràpidament van ocupant la colònia i es van emportant miners cap a l’edifici del cine – teatre, on seran empresonats em primera instància. Els militars van casa per casa fent preguntes i detenint a qualsevol persona sospitosa de participar a la revolta. Al matí següent els miners entre els quals troben el Joan Caballol i el Miguel Prieto (dirigent de la CNT a la conca minera de Fígols), són emmanillats de dos en de dos i escortats fins arribar al costat de la Torre de l’amo on seran carregats en camions.

La família Caballol veu com el Joan poc a poc va marxant al costat d’altres companys per uns camins plens de fang i de gel que el sol del matí encara no ha tingut temps de fondre. La incertesa i la buidor omple el cor de totes les persones que resten immòbils a la colònia de Sant Corneli veient com els seus pares, marits i fills marxen camí d’un demà incert.

Foto1: Detenció de Miquel Bueno Gil.

Foto2 i 3: Miners detinguts baixant de Sant Corneli acompanyats de la Guàrdia Civil.

Música: "A las barricadas"

El pa nostre de cada dia

Nous comprenons fou aujourd'hui le fanatisme religieux, sombre et cruel. C'est une maladie qui est acquis que la variole » (Diccionari filosòfic, 1764, article «Fanatisme»). Voltaire.

14 d’octubre de l'any 1923. Avui, la vida a casa dels Caballol comença més tard que de costum: és diumenge! El diumenge és el dia de descans, el dia de repòs, però sobretot és el dia destinat als exercicis espirituals imposats per l’amo i per l’església.

El matí es desperta suau, som a la tardor però les temperatures encara són molt agradables, sembla com si el bon temps no volgués abandonar aquelles terres ermes.

La mare ajuda a vestir el petit Jaume, avui li toca la camisa blanca, els pantalons curts de mudar i aquelles sabates que no li agraden gens i que sempre es queixa del mal que li fan. El pare a la cuina encén una cigarreta, mentre pensatiu, reflexiona amb les poques notícies que arriben a la colònia sobre el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera.

El dijous 13 de setembre de l'any 1923, el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera s’alça contra el govern amb el suport de la majoria de les unitats militars i amb el beneplàcit de la burgesia catalana, dels grans terratinents i fins i tot del rei Alfons XIII que no posa masses dificultats perquè Primo de Rivera sigui proclamat president del govern espanyol. Els motius són: l’afebliment dels partits tradicionals, la crisis d’Annual , el ràpid creixement de sindicats i partits de caire obrer i el triomf de la Revolució Russa. Els primers dies de la dictadura, van ser espectacularment durs i es van promulgar lleis com la dissolució de les Corts, la prohibició de qualsevol llengua que no fos el castellà, la prohibició de les bandera catalana i basca, la dissolució de les Diputacions Provincials i la intervenció de la Mancomunitat de Catalunya.

El Jaume camina agafat de la mà del pare. És una mà gran, ferma, una mà aspre de tant treballar amb el pic a la mina i amb l’aixada al camp, que la família tenia darrera del Serrat dels Bous. Era molt freqüent que les famílies mineres disposessin d’un petit tros de terra per poder complementar la seva pobre alimentació. Normalment l’hort és portat per la dona i els fills, i l’home les estones que no està resseguint les vetes del preuat mineral. Avui no es treballa, ni a la mina ni al tros, avui només es pot dedicar el dia al Senyor. Els Caballol pugen cap a l’església per les escales que passen pel costat del Molí. Són unes escales estretes i força dretes, però aquests dies de tardor les fulles que les cobreixen els hi donen unes tonalitats de colors càlids, que fan que sembli una catifa que les cobreix per portar-los fins davant de l’església.

L’església dedicada a Sant Corneli i a Sant Ciprià és una construcció de pedra rectangular situada al cap damunt de la colònia Sant Corneli. A l’interior, destaca una sola nau, malgrat que les petites obertures laterals en forma de capelletes li donen una certa forma de planta de creu llatina. L’altar principal està orientat a llevant i encapçalat per un gran Santcrist.

Pare i fill arriben a les portes del temple, allà es retroben amb la mare que havia anat a buscar a l’àvia i a la resta de germans del Joan. Les dones de la família vesteixen amb tonalitats fosques i amb un vel que els hi cobreix els cabells. Al entrar a dins de l’església al petit Jaume sempre li corre un calfred per la columna, totes aquelles figures estranyes li fan por i les històries que el capellà sempre explica de martiris no ajuden gaire a que les seves sensacions canviïn.

“el Señor esté con todos vosotros (...)” amb aquestes paraules el mossèn dona inici a l’eucaristia. El petit Jaume aliè a totes les vicissituds polítiques del moment resta sobtat per la llengua emprada pel mossèn, però en veure que ningú del seu entorn diu res, continua escoltant la litúrgia i pensant si el pare li comprarà una gasosa un cop acabi la cerimònia.

Foto: Miguel Primo de Rivera y Orbaneja

Enllaços:

Visita virtual a l'església de Sant Corneli 

Miguel Primo de Rivera

L'escola

“Probad de persuadir al pobre cuando sepa leer, al pobre a quien se les arenga cada día por medio de la prensa en las villas y ciudades; probad de persuadirle a este cuando posea las mismas luces que nosotros, que debe someterse a todas las privaciones; mientras que otro hombre, su vecino, sin trabajar, mil veces tenga lo superfluo. Vuestros esfuerzos serán inútiles; no pidáis a la multitud virtudes sobrenaturales.”

(Jeroni Bibiloni i Llaneres, Cristianos – Socialistas 1848).

2 de setembre de l'any 1922. El Joan com cada dia prepara els atuells per anar cap a la mina. La foscor de la nit encara embolcalla suaument els carrers humits de la colònia i només el miolar d’un gat trenca el silenci i la tranquil·litat. Res fa preveure que avui no és un dia com qualsevol altre a casa de la Maria Rosa i el Joan. Avui, és el primer dia que en Jaume, que ja té cinc anys, anirà a l’escola. Les ganes i la il·lusió de començar una nova aventura es barregen amb el neguit i la por de com serà tot plegat. El petit Jaume, com tants d'altres, viu en un pis petit al carrer "Porvenir". Només disposa d’una cuina menjador on pràcticament fa vida tota la família i dues habitacions on poder dormir. A l’exterior, a uns dos metres de l’habitatge, hi ha una latrina.

               

L’any 1901 el senyor Olano va fer edificar dues escoles ja que el Reial Decret obligava a les empreses de més de 150 treballadors a construir i mantenir una escola elemental. Aquestes, van ser construïdes a la colònia Sant Josep i a Sant Corneli. 
A Sant Corneli, es va situar a la plaça Sant Romà, molt a prop de l’obertura de la mina. Per axiò porta el mateix nom. La proximitat de l’escola i la mina permetia als infants veure com constantment i sense repòs el carbó sortia de l’interior. Era una visió quotidiana a les colònies mineres. En conseqüència,  que l'escola estigués tant a prop no era gratuït, sinó que era la visió del seu futur. Són infants fills de miners i el seu camí va traçat al carbó que diàriament surt del cor de la terra.

L’escola estava situada a la planta baixa d'un l’edifici multifuncional i compartia espai amb els menjadors comunitaris per als miners, la cuina i l’escorxador. A la segona planta des de l’any 1918 i per iniciativa del senyor Olano s’hi va instal·lar la comunitat de monges de la Sagrada Família. I és que l’educació, en aquells moments anava del tot lligada a la vida religiosa. A l’amo li interessava que els infants i els miners tinguessin un sentiment profundament religiós, espiritual i que el control moral regis les seves vides. Era una manera de combatre les ideologies obreristes que afloraven entre el proletariat de la colònia provocat per les dures condicions laborals i pels corrents provinents d’Europa.

El Jaume entra a la que serà la seva classe durant uns quants anys. És una sala gran i rectangular i el que més destaca són les fileres de pupitres de fusta per a dues persones encapçalats per una gran pissarra de color verdós. Ràpidament van arribant els altres nens. Les nenes van a una altra classe i per no compartir, no compartiran ni l’hora del pati. Amb aquests nous companys, com el Ramonet de “Cal Miqueló” o el Jaume, compartirà la seva infantesa. Quan encara siguin uns nens, compliran amb el seu destí i es convertiran en companys de feina a la mina.

Arriba l’hora de fer silenci. El pare Miquel entra a la classe. Els nens es posen drets per rebre’l. La classe comença.

Foto:  Inauguració de l'escola de la colònia Sant Corneli 
Cançó de la pel·lícula "Les Choristes"

Temps de canvis, temps de revoltes.

"Toda revolución parece imposible al comienzo y, tras su ocurrencia, era inevitable." (Bill Ayers)

28 de gener de 1918. Aviat farà dos anys que l’Enric va morir de tuberculosis, o com repeteix la Carme pel dur treball de la mina. A casa els Caballol es tira endavant malgrat el record i la nostàlgia per aquelles persones que ja no hi son i que van esdevenir un tot a les seves vides. El petit Jaume, el fill del Joan i la Maria Rosa, els dona força i motius per seguir lluitant, per seguir traient tones i tones de carbó.

Aquest mes està sent especialment dur. El fred i les glaçades succeeixen dia sí i dia també i les nevades dels últims dos dies han aconseguit que l’ambient sigui de ple hivern. Malgrat aquestes temperatures, a la mina els miners estan exaltats i aspectants. Són temps de canvis, de saquejades socials. Tot just fa uns mesos es van viure moments d’incertesa política amb la creació de juntes militars, d’assemblees de parlamentaris (de caire catalanista) i de la convocatòria d’una vaga general revolucionaria l’agost de 1917. Tots aquests esdeveniments van fer perillar l’odre polític espanyol i la restauració borbònica encapçalada en aquests moments pel rei Alfons XIII. Tot i la dura repressió efectuada per l’exèrcit, els promotors de la vaga i el posterior empresonament d’alguns diputats, fa que els ànims del proletariat continuïn exaltats.

El triomf de la Revolució d’Octubre a Rússia ha fet que els bolxevics es facin amb el poder. Així doncs, s'obre una nova via política, s'obre l'esperança de que un dia el proletariat pugui viure i treballar de manera lliure i que siguin ells els qui controlin el poder.

A la Torre del comte de Fígols, el senyor Olano passeja per la sala amunt i avall. És una sala d’estar de grans dimensions. En una de les parets hi ha una gran llar de foc que permet que els dies freds d’hivern siguin més planers. El sostre està decorat amb unes pintures d’estil victorià que li donen un cert aire de poder. Les seves sensacions són del tot contradictòries. D' una banda la demanda de carbó segueix creixent i l’empresa carbons de Berga, fundada l’any 1911, té un futur prometedor. D'altra banda la conflictivitat social i el triomf de la revolució russa el preocupen. Sobretot el preocupa tai i com ell anomena, que el germen del socialisme, es pugui estendre per altres països i que arribi a la seva conca minera. 

Per evitar problemes a la colònia, l’amo ja ha promogut la creació del sometent. Així  pot controlar qualsevol tipus d’insurrecció. També oredena la construcció d’una escola, d’un economat i d’un cinema-teatre. I és que ja ho deien els emperadors romans: << Si vols tenir al poble content només els hi has de donar pa i circ.>>

Foto1: Vaga revolucionaria del 13 d'agost de 1917.
Foto2: Repressió policial a la vaga.

Si voleu saber més:
Revolució russa 1917
Vaga revolucionaria de 1917

En la vida i en la mort.

25 de febrer de 1916. El matí a Sant Corneli es lleva fred i plujós. És un matí gris, un matí més d’hivern en un indret de per sí ja fosc. Les escombreres provocades pel treball a les mines es van estenent per tots els entorns de la colònia. El camí que serpenteja els penya-segats estan plens de restes negres i grisoses sortides directament del cor de la terra. En aquests corriols també s’hi poden observar unes pedres amb restes vermelloses, com si la pedra estigues oxidada. No és res més que el reflex d’un dels grans problemes de les mines de Fígols, el sofre! Aquest sofre conjuntament amb la pols de carbó són inhalats diàriament pels miners que, complint amb el seu deure extreuen el mineral tant preuat per l’amo i per tota l’Europa en guerra.

Les conseqüències del treball a la mina tothom les coneix, els miners tenen problemes respiratoris, pulmonars, i entre altres, l’artritis, provocada per les condicions en que treballen i de l’eleva’t índex d’humitat que pateixen al interior de la terra, així com també un envelliment més ràpid de les cèl·lules, cosa que provoca que el seu aspecte no es correspongui amb la seva edat real.

 

L’Enric, ja fa uns dies que no va a treballar, la pneumoconiosis que arrossega des de fa anys s’ha vist agreujada per una infecció de tuberculosis. Aquest fet l’ha dut a guardar llit des de fa dies a “l’Hospitalillo”, una petita caseta que el senyor Olano va fer construir per tractar els miners i les seves famílies i per acollir a tota persona infectada d’alguna malaltia contagiosa. La Maria i els seus fills, el van a veure sempre que el practicant els hi ho permet, però tant ell com seva la família tenen molt clar que és qüestió de dies que l’Enric mori.

El Joan intenta animar al pare. De fet li explica que la Maria Rosa, la seva dona, tot just s’acaba d’assabentar que està embarassada i que en uns mesos serà avi. Però els ulls de l’Enric reflecteixen resignació i rendició. Té molt assumit el què li espera. En qüestió de dies ha perdut la vitalitat i les ganes de lluitar que el caracteritzaven. I és que en un context de mines, el camí de la vida i la mort segueix el seu ritme inexorable. Uns miners moren i d’altres neixen assegurant així la tradició que passa de pares a fills i d’avis a néts.

Si voleu saber més sobre la pneumoconiosis:

http://en.wikipedia.org/wiki/Pneumoconiosis

De terres enllà.

“La migración siempre ha sido uno de los impulsores más importantes en el progresso y el dinamismo humanos.” (Ian Goldin)

Primavera de l'any 1915. Avui com cada dia toca anar a la mina, toca anar al safareig a rentar la roba. Les bones temperatures dels últims dies fa que la gent afronti la jornada amb uns ànims diferents. Quan fa bo la vida torna a renéixer pels camins i al costats dels torrents i rierols. La foscor dels dies freds d’hivern ha quedat enrere i sembla que la llum del sol també arriba a l’interior de les galeries. Aquests dies a la colònia de Sant Corneli la primavera no és l'única cosa nova que arriba. Ja fa setmanes que als pisos s’hi van instal·lant nouvinguts procedents sobretot d’Astúries i d’Aragó.

L’augment de la demanda de carbó per part dels països enfrontats en la Primera Guerra Mundial segueix creixent i les previsions que el conflicte no tingui un final proper fa que l’amo necessiti urgentment mà d’obra. Molta de la gent nouvinguda procedeix de Mequinensa, Utrilles, Alcorisa, Turón i de diferents pobles d’Astúries. Pobles on l’activitat econòmica principal és l’explotació de carbó igual que a la nostra colònia. I és que el senyor Olano té interès en què les persones nouvingudes estiguin avesades a treballar en explotacions mineres.

Els nouvinguts ràpidament s’integraran a la vida quotidiana de la colònia i sobretot a la vida dins de la mina. Són persones treballadores i seran considerades miners per excel·lència, els millors. Ensenyaran ràpidament l’ofici de miner. Un ofici que molta gent de Sant Corneli havia après a còpia de disgustos i encerts.

Paral·lelament, el senyor José Enrique de Olano s’anava envoltant d’un equip tècnic de facultatius, geòlegs, topògrafs i enginyers. Una classe d’elit en mig d’una massa social analfabeta i poc preparada.

La Carme, la filla petita dels Caballol, ha tingut sort i amb deu anys ha estat contractada per la família Suárez del Villar com a minyona. Aquesta família procedeix d’Astúries i ha arribat a la conca minera de Fígols perquè el pare el senyor Antonio, que és topògraf , ha estat contractat pel senyor Olano. La feina li comporta passar-se pràcticament tot el dia a casa però, a canvi no ha de treballar dotze hores a l’empresa tèxtil com la seva germana gran, la Maria. Ja fa dos anys que hi treballa i les condicions laborals són un pèl precàries. La Carme, que en el fons encara és una nena, treballa per una casa amb un cert luxe. S’imagina que un dia s’enamorarà d’un noi atractiu i que viuran en una casa com aquella. Un somni que la mare sempre li fa treure del cap perquè té clar que el seu camí va traçat a l’entorn de la mina. Malgrat tot és un somni i somiar no costa res.

Cançó: Com plora el mar (Joan Dausà)