Temps de canvis, temps de revoltes.

"Toda revolución parece imposible al comienzo y, tras su ocurrencia, era inevitable." (Bill Ayers)

28 de gener de 1918. Aviat farà dos anys que l’Enric va morir de tuberculosis, o com repeteix la Carme pel dur treball de la mina. A casa els Caballol es tira endavant malgrat el record i la nostàlgia per aquelles persones que ja no hi son i que van esdevenir un tot a les seves vides. El petit Jaume, el fill del Joan i la Maria Rosa, els dona força i motius per seguir lluitant, per seguir traient tones i tones de carbó.

Aquest mes està sent especialment dur. El fred i les glaçades succeeixen dia sí i dia també i les nevades dels últims dos dies han aconseguit que l’ambient sigui de ple hivern. Malgrat aquestes temperatures, a la mina els miners estan exaltats i aspectants. Són temps de canvis, de saquejades socials. Tot just fa uns mesos es van viure moments d’incertesa política amb la creació de juntes militars, d’assemblees de parlamentaris (de caire catalanista) i de la convocatòria d’una vaga general revolucionaria l’agost de 1917. Tots aquests esdeveniments van fer perillar l’odre polític espanyol i la restauració borbònica encapçalada en aquests moments pel rei Alfons XIII. Tot i la dura repressió efectuada per l’exèrcit, els promotors de la vaga i el posterior empresonament d’alguns diputats, fa que els ànims del proletariat continuïn exaltats.

El triomf de la Revolució d’Octubre a Rússia ha fet que els bolxevics es facin amb el poder. Així doncs, s'obre una nova via política, s'obre l'esperança de que un dia el proletariat pugui viure i treballar de manera lliure i que siguin ells els qui controlin el poder.

A la Torre del comte de Fígols, el senyor Olano passeja per la sala amunt i avall. És una sala d’estar de grans dimensions. En una de les parets hi ha una gran llar de foc que permet que els dies freds d’hivern siguin més planers. El sostre està decorat amb unes pintures d’estil victorià que li donen un cert aire de poder. Les seves sensacions són del tot contradictòries. D' una banda la demanda de carbó segueix creixent i l’empresa carbons de Berga, fundada l’any 1911, té un futur prometedor. D'altra banda la conflictivitat social i el triomf de la revolució russa el preocupen. Sobretot el preocupa tai i com ell anomena, que el germen del socialisme, es pugui estendre per altres països i que arribi a la seva conca minera. 

Per evitar problemes a la colònia, l’amo ja ha promogut la creació del sometent. Així  pot controlar qualsevol tipus d’insurrecció. També oredena la construcció d’una escola, d’un economat i d’un cinema-teatre. I és que ja ho deien els emperadors romans: << Si vols tenir al poble content només els hi has de donar pa i circ.>>

Foto1: Vaga revolucionaria del 13 d'agost de 1917.
Foto2: Repressió policial a la vaga.

Si voleu saber més:
Revolució russa 1917
Vaga revolucionaria de 1917

En la vida i en la mort.

25 de febrer de 1916. El matí a Sant Corneli es lleva fred i plujós. És un matí gris, un matí més d’hivern en un indret de per sí ja fosc. Les escombreres provocades pel treball a les mines es van estenent per tots els entorns de la colònia. El camí que serpenteja els penya-segats estan plens de restes negres i grisoses sortides directament del cor de la terra. En aquests corriols també s’hi poden observar unes pedres amb restes vermelloses, com si la pedra estigues oxidada. No és res més que el reflex d’un dels grans problemes de les mines de Fígols, el sofre! Aquest sofre conjuntament amb la pols de carbó són inhalats diàriament pels miners que, complint amb el seu deure extreuen el mineral tant preuat per l’amo i per tota l’Europa en guerra.

Les conseqüències del treball a la mina tothom les coneix, els miners tenen problemes respiratoris, pulmonars, i entre altres, l’artritis, provocada per les condicions en que treballen i de l’eleva’t índex d’humitat que pateixen al interior de la terra, així com també un envelliment més ràpid de les cèl·lules, cosa que provoca que el seu aspecte no es correspongui amb la seva edat real.

 

L’Enric, ja fa uns dies que no va a treballar, la pneumoconiosis que arrossega des de fa anys s’ha vist agreujada per una infecció de tuberculosis. Aquest fet l’ha dut a guardar llit des de fa dies a “l’Hospitalillo”, una petita caseta que el senyor Olano va fer construir per tractar els miners i les seves famílies i per acollir a tota persona infectada d’alguna malaltia contagiosa. La Maria i els seus fills, el van a veure sempre que el practicant els hi ho permet, però tant ell com seva la família tenen molt clar que és qüestió de dies que l’Enric mori.

El Joan intenta animar al pare. De fet li explica que la Maria Rosa, la seva dona, tot just s’acaba d’assabentar que està embarassada i que en uns mesos serà avi. Però els ulls de l’Enric reflecteixen resignació i rendició. Té molt assumit el què li espera. En qüestió de dies ha perdut la vitalitat i les ganes de lluitar que el caracteritzaven. I és que en un context de mines, el camí de la vida i la mort segueix el seu ritme inexorable. Uns miners moren i d’altres neixen assegurant així la tradició que passa de pares a fills i d’avis a néts.

Si voleu saber més sobre la pneumoconiosis:

http://en.wikipedia.org/wiki/Pneumoconiosis

De terres enllà.

“La migración siempre ha sido uno de los impulsores más importantes en el progresso y el dinamismo humanos.” (Ian Goldin)

Primavera de l'any 1915. Avui com cada dia toca anar a la mina, toca anar al safareig a rentar la roba. Les bones temperatures dels últims dies fa que la gent afronti la jornada amb uns ànims diferents. Quan fa bo la vida torna a renéixer pels camins i al costats dels torrents i rierols. La foscor dels dies freds d’hivern ha quedat enrere i sembla que la llum del sol també arriba a l’interior de les galeries. Aquests dies a la colònia de Sant Corneli la primavera no és l'única cosa nova que arriba. Ja fa setmanes que als pisos s’hi van instal·lant nouvinguts procedents sobretot d’Astúries i d’Aragó.

L’augment de la demanda de carbó per part dels països enfrontats en la Primera Guerra Mundial segueix creixent i les previsions que el conflicte no tingui un final proper fa que l’amo necessiti urgentment mà d’obra. Molta de la gent nouvinguda procedeix de Mequinensa, Utrilles, Alcorisa, Turón i de diferents pobles d’Astúries. Pobles on l’activitat econòmica principal és l’explotació de carbó igual que a la nostra colònia. I és que el senyor Olano té interès en què les persones nouvingudes estiguin avesades a treballar en explotacions mineres.

Els nouvinguts ràpidament s’integraran a la vida quotidiana de la colònia i sobretot a la vida dins de la mina. Són persones treballadores i seran considerades miners per excel·lència, els millors. Ensenyaran ràpidament l’ofici de miner. Un ofici que molta gent de Sant Corneli havia après a còpia de disgustos i encerts.

Paral·lelament, el senyor José Enrique de Olano s’anava envoltant d’un equip tècnic de facultatius, geòlegs, topògrafs i enginyers. Una classe d’elit en mig d’una massa social analfabeta i poc preparada.

La Carme, la filla petita dels Caballol, ha tingut sort i amb deu anys ha estat contractada per la família Suárez del Villar com a minyona. Aquesta família procedeix d’Astúries i ha arribat a la conca minera de Fígols perquè el pare el senyor Antonio, que és topògraf , ha estat contractat pel senyor Olano. La feina li comporta passar-se pràcticament tot el dia a casa però, a canvi no ha de treballar dotze hores a l’empresa tèxtil com la seva germana gran, la Maria. Ja fa dos anys que hi treballa i les condicions laborals són un pèl precàries. La Carme, que en el fons encara és una nena, treballa per una casa amb un cert luxe. S’imagina que un dia s’enamorarà d’un noi atractiu i que viuran en una casa com aquella. Un somni que la mare sempre li fa treure del cap perquè té clar que el seu camí va traçat a l’entorn de la mina. Malgrat tot és un somni i somiar no costa res.

Cançó: Com plora el mar (Joan Dausà)

Temps de Guerra, temps de diners.

Gener de 1915. L’Enric encén una cigarreta havent sopat, al costat de la cuina de carbó. És una cuina de ferro rovellat, petita i arrodonida però a la casa no hi ha res més per escalfar-se. Poc a poc al seu costat si van afegint els altres membres de la família. La mare aprofita aquella estona per repuntar unes camises velles però que encara han d’aguantar molts jornals a dins de la mina. Normalment a l’entorn de l’escalfor sempre es parla del treball a la mina, però ja fa setmanes que aquest tema ha deixat de ser el tema principal.

A casa dels Caballol, a l’igual que a moltes cases de la colònia, el tema de conversa és la Gran Guerra. Europa i gran part del món estan en guerra des de l’1 d’agost de 1914 i les poques noticies que arriben no fan preveure que el conflicte tingui un final proper. La mare encara no les té totes. Des del primer dia que va tenir coneixement del conflicte, la por de que aquest pugui arribar a Catalunya l’envaeix. En canvi a casa de l’amo, la guerra cada cop preocupa menys i que aquesta s’allargui no importa massa, fins i tot ja l’interessa.

Espanya oficialment es manté neutral, perquè no vol entrar en conflicte amb ningú, però la veritat és que els problemes interns, la debilitat militar, el desastre de 1898 i la guerra colonial al Marroc no li deixaven gaires més opcions. A més aquesta neutralitat li permet comerciar amb els dos bàndols. Espanya s’ha convertit amb un país capdavanter alhora d’exportar productes i primeres matèries. Matèries que la resta de països en guerra no poden generar i que necessiten per continuar produint material de guerra. En aquest context les mines de carbó treballen a ple rendiment i les butxaques de l’amo s’omplen a un ritme accelerat.  

El lignit berguedà surt de les mines i mitjançant plans inclinats arriba fins al costat de l’estació de tren “Fígols les Mines”. Una estació situada al costat de l’església de La Consolació, del segle XVIII i d’estil barroc. Allà empren el lent camí del tren de vapor que resseguin la silueta del riu Llobregat arribarà a Barcelona. A la capital és portat fins al port on amb grans vaixells de vapor marxarà direcció els principals ports comercials europeus com el de Marsella o el de Gènova. 

La Primera Guerra Mundial en Imatges.

24 de desembre.

24 de desembre de 1914. Ja fa dos anys que varem conèixer la nostra família minera. A les sis del matí res fa preveure que avui és un dia especial, que avui és un dia de celebració. Els miners surten igual que cada dia de les seves cases i junts emprenen el camí inexorable fins a la boca mina. A l’interior hi estaran les dotze hores de rigor fins que, a les sis de la tarda el so de la sirena els alliberi un dia més. És un so tan estimat pels miners i tan temut pels familiars. És un so de canvi o de final de torn però també és un so de patiment i d’angoixa si pel què sigui sona a una hora que no toca. En aquells moments els familiars surten de casa direcció a la mina amb el cor encongit i amb la incertesa de no saber que ha passat, si ha estat algun accident i si algun dels seus familiars o amics estan immersos en ell.

Avui a la mina la rutina no és diferent, l’Enric que ja fa molts anys que hi treballa ensenya a un noi jove com s’ha d’apuntalar un front d’explotació. Mentrestant els seus dos fills, el Joan i l’Eusebi conjuntament amb uns companys van resseguint una veta de carbó que ja fa uns dies que els hi dona feina. Entre picada i picada els joves miners aprofiten per parlar de temes quotidians, però sobretot parlen de l’assemblea que van tenir dues nits endarrere, on havien de decidir els nous representants locals.

L’assemblea era de la CNT (Confederació Nacional de Treballadors), una unió confederal de sindicats d’ideologia  anarcosindicalista. Aquesta assemblea tenia molta rellevància ja que fins aquest any 1914 la CNT havia estat il·legalitzada per la convocatòria l’any de la seva fundació (1910) d’una vaga general. Pràcticament tots els miners joves estaven afiliats al sindicat i cada miner que entrava de nou a la mina si afiliava. Cada cop el miners tenien més clar que les condicions laborals i les negociacions es guanyen amb la força i amb la unitat. En canvi els miners més grans i envellits a causa de les dures condicions laborals i ambientals, sembla que això de les reivindicacions ja els queda lluny. Molts d’ells sembla que ja estiguin rendits al seu destí, el seu camí ja esta traçat i si no moren per un accident, ho acabaran fent en un llit acusats de pneumoconiosi.   

A casa, la mare i la Carme preparen el què a de ser el sopar de Nadal. És una nit especial a casa dels Caballol. Aquesta nit el Joan, el fill gran portarà a sopar a la Maria Rosa, la seva promesa. Per sopar prepararan patates al caliu, cuinades al foc lent de la cuina econòmica de carbó, acompanyades amb una mica de vianda que encara els hi queda de la darrera matança del porc que van celebrar amb companyia d’uns quants veïns, i de postres la Rocio, els ha portat uns “alfajores”, unes pastes típiques de les terres del sud. Mare i filla pensen que no és un sopar molt elegant i estan segures que a casa dels amos la nit serà de tiberi i d’ostentació, però elles no es queixen, estan contentes de poder celebrar un altre Nadal amb la família al complet i sobretot estan orgulloses de formar part de la classe treballadora que amb la suor del seu esforç omplen el plat de menjar, d’orgull i satisfacció.

Les dones.

"No estic acceptant les coses que no puc canviar, estic canviant les coses que no puc acceptar". (Angela Davis)

La mare després d’acomiadar-se dels miners prepara l’esmorzar per la Carme, la seva filla de vuit anys. La Maria, l’altre filla de dotze anys, ja fa una bona estona que amb companyia d’unes amigues ha emprès el camí que les porta fins al colònia tèxtil Carme. Una colònia construïda al costat de Sant Salvador de la Vedella a principis de s.XX. La Maria treballarà a la fàbrica fins el dia del seu casament. El senyor José Enrique Olano no volia que les dones dels miners "treballessin". Una vegada casades passaven a dependre econòmicament única i exclusivament dels seus marits. Les mullers s’encarregaven de les feines de casa, dels animals, de l'hort, de la separació manual del carbó de la brossa i sobretot de reproduïr-se. Sembla dura aquesta expressió, però els amos tenien clar que els fills i filles de famílies que ja vivien a la colònia eren molt més controlables. Una de les maneres que tenia l'empresa per garantir aquesta reproducció era a través de l'habitatge. Si no disposaves de família no tenies dret a pis. Per aquest motiu les dones que tenien descendència cobraven un paper fonamental en el seu dia a dia. Quan el seu home moria per accident o pels estralls provocats per les hores de mina, ella i els seus fills podien seguir vivint al mateix habitatge. Si una dona quedava viuda i sense fills era automàticament expulsada de la casa.  

La mare i la seva filla petita un cop han enllestit les feines de llar agafen el cubell ple de camises i de pantalons bruts i recorren els camins freds de la colònia fins arribar al costat de l’Església dedicada a Sant Corneli i a Sant Ciprià. Allà el senyor Olano havia pres la decisió de construir un safareig públic ara fa un any perquè les dones poguessin rentar la roba sense la necessitat d’haver d’anar al torrent.

Mare i filla preparen la fusta de rentar i el sabó casolà que la nit abans havien preparat a la cuina de casa amb sosa càustica, greix i cendra. La Carme, aprofita per jugar amb la fina capa de gel que cobreix les aigües més tranquil·les de l’espai. Poc a poc al costat de les nostres dones es van situant altres companyes com la Consol, la Pepeta i la Rocio. Aquesta darrera amb prou feines entenia el català i és que només feia uns mesos que el tren l’havia deixat a l’estació de Fígols les Mines amb el seu marit José. Els dos procedien de "Alpujarra de la Sierra" un petit poble de l’Andalusia més profunda. La manca de treball i de menjar els havia empès a marxar de la seva terra a la recerca d’un futur millor per ells i els seus fills, que esperaven que arribessin ben aviat.

Al safareig malgrat el fred intens d’aquells dies i les aigües gèlides, les dones parlen i riuen. És un dels millors moments del dia. Durant aquella estona la realitat desapareix. Per un moment tot es torna banal, tot es torna alegre. Per una breu i intensa estona aquelles dones no pateixen pels perills de la mina ni perquè l’hort no doni els aliments desitjats.

En el moment que la Maria extreu de l’aigua la darrera camisa del seu marit la realitat l’envaeix. Encara queden moltes coses per fer abans que els  homes tornin de la mina i no es pot permetre el luxe de perdre més temps amb xerrameques. La feina s’ha de fer i encara en queda molta. 

Música: I tu, sols tu. (Diluvi)

Vida quotidiana

“Pobres no son los que tienen poco. Son los que quieren mucho. Yo no vivo con pobreza, vivo con austeridad, con renunciamiento. Preciso poco para vivir” (Pepe Mujica)

Són les sis del matí. Comença el dia d’un miner. Comença un nou dia de treball. A fora fa fred, molt fred. Estem a mig gener i a Sant Corneli està sent un hivern molt dur. El miner es vesteix ràpid, amb pantalons de pana foscos, una camisa i una boina per cobrir-se el cap. Els seus dos fills grans el Joan i l’Eusebi es vesteixen com el seu pare. Ells també són miners. De fet no tenien gaires més camins per recórrer.

La dona a la cuina prepara una carmanyola pel seu home i els seus fills. És en aquell moment que cada matí li corre un calfred per tot el cos. En el seu interior sempre es pregunta si serà el darrer menjar que els prepararà. La incertesa del treball a la mina sempre està present i l’accident de fa uns dies on dos nois joves van perdre la vida, no ajuda gaire a aixecar el ànims de la Maria. Però la dona no mostra por. La por està prohibida a casa de l’Enric el nostre miner. La por no ajuda a afrontar dotze hores de jornal.

Un cop tot enllestit el pare i els dos fills s’acomiaden fredament de la mare i surten de casa seguint un camí ple de fang glaçat que el sol tènue de gener encara no ha tingut temps de fondre. És el mateix camí que cada dia ,sense excepció, els porta fins a les portes de la mina Sant Josep. Una petita obertura fosca que els transporta a la seva realitat quotidiana. Són miners i s’han de guanyar la vida!

A l'entrar es troben amb els companys que ja són com germans i junts recorren els sis-cents metres que els separen del seu front d’explotació. En arribar, la mula, el pic i la puntona els esperen. Estan davant de dotze hores de treball dur. Ells no es queixen. Són miners i estan orgullosos de ser-ho!



Música: A Miguel Hernández (Cesk Freixes)